Quan un coet s’enlaira, el món acostuma a mirar el cel. Però les conseqüències importants no acostumen a trobar-se a l’espai, sinó a la Terra.
El llançament del Vikram-1 —«nova era» en sànscrit— no és només un èxit tecnològic. És un senyal polític. En només sis anys, des que el govern de Narendra Modi va obrir el programa espacial al sector privat, més de quatre-centes empreses han creat un ecosistema capaç de competir en un mercat reservat fins ara als Estats Units i a la Xina. El nou vehicle pot situar en òrbita microsatèl·lits de fins a 350 quilograms a 450 quilòmetres d’altura. És, precisament, el segment que més creixerà durant la pròxima dècada.
La notícia sembla tècnica. En realitat, anuncia una transformació geopolítica.
Perquè un coet no neix d’un taller. És el resultat d’un sistema científic, universitari, financer, industrial i empresarial que funciona de manera coordinada. El Vikram-1 és la fotografia d’una societat que ha assolit la massa crítica necessària per convertir-se en un actor global.
Durant massa temps, Occident ha contemplat l’Índia amb una barreja d’exotisme i condescendència. Era el país dels contrastos, de la pobresa, dels gurus, dels enginyers informàtics i dels embussos monumentals. Però aquesta mirada comença a quedar antiquada.
En realitat, l’Índia està recuperant una posició que ja havia ocupat durant molts segles.
Abans que Europa dominés el comerç mundial, el subcontinent indi era un dels grans centres econòmics i culturals d’Euràsia. Des d’allí s’estenia el budisme cap al sud-est asiàtic; els seus ports mantenien un intens comerç amb l’Egipte romà, porta d’entrada cap a Occident; i les seves xarxes comercials marítimes articulaven bona part del trànsit de l’oceà Índic. William Dalrymple ha batejat aquesta extraordinària xarxa amb una expressió suggeridora: la Via Daurada.
No és casualitat, tampoc, que el sistema decimal i el número zero naixessin a l’Índia abans d’arribar a Europa a través del món islàmic i de la península Ibèrica, amb Ripoll com un dels focus més importants de difusió cultural.
La història no es repeteix mai exactament, però sovint recupera antics equilibris.
L’Índia no serà una segona Xina. Aquest és, probablement, l’error més freqüent.
La Xina continua mantenint una superioritat aclaparadora en indústria manufacturera, infraestructures, renda per habitant i poder militar. Però la seva gran fortalesa és també la seva principal debilitat. Afronta un envelliment accelerat, una crisi immobiliària de dimensions històriques, una natalitat en retrocés i una demanda interna insuficient. El seu creixement continuarà, però ja no serà el d’abans.
L’Índia juga una altra partida.
La seva edat mitjana és onze anys inferior a la xinesa. Manté taxes de creixement pròximes al 6,5 %, acumula més de deu milions d’estudiants en disciplines STEM, supera les dues-centes mil empreses emergents reconegudes (startups) i ha desenvolupat una infraestructura digital pública considerada entre les més avançades del món.
No és una economia construïda únicament sobre les fàbriques; és una economia basada en serveis avançats, talent tecnològic, emprenedoria i dimensió demogràfica.
Això explica per què cada vegada més empreses occidentals traslladen part de la seva producció de la Xina a l’Índia. No abandonen Pequín; diversifiquen riscos.
Aquest és el gran canvi.
El sistema internacional ja no s’encamina cap a un duel exclusiu entre Washington i Pequín. Tot apunta a una arquitectura triangular en què Nova Delhi esdevindrà el tercer gran vèrtex.
I això també modifica la posició d’Europa.
Europa continua essent una economia immensa, però és una societat envellida, de creixement lent i excessivament confiada en la seva capacitat reguladora. Durant dècades va pensar que el centre del món continuava situant-se entre Brussel·les, Berlín i París. Però el centre de gravetat econòmic es desplaça inexorablement cap a l’Indo-Pacífic.
La qüestió decisiva no és si Europa perdrà pes. Això és inevitable en termes relatius. La pregunta és si serà capaç d’integrar-se en aquest nou eix geoeconòmic.
Per aquest motiu, la Unió Europea ha accelerat les negociacions comercials amb l’Índia, reforça la cooperació marítima a l’oceà Índic i intenta construir corredors logístics alternatius als dominats per la Xina.
Europa ha començat a comprendre que l’Índia ja no és simplement un mercat prometedor; és un soci estratègic imprescindible.
Però aquesta comprensió arriba tard.
Si Europa continua instal·lada en la lentitud burocràtica, en el declivi demogràfic i en la incapacitat d’executar grans projectes industrials, el risc no serà tant convertir-se en un simple apèndix geogràfic d’Euràsia com esdevenir una gran península rica, però secundària, que observi des de la distància com altres decideixen les regles del joc.
El Vikram-1 és molt més que un coet.
És el primer avís visible que el segle XXI pot acabar sent recordat no només com el segle de la Xina, sinó també com el retorn de l’Índia al lloc que havia ocupat quan Europa encara aprenia a comptar amb els números que els indis havien inventat.
La nova geografia del poder ja no s’està escrivint només a Washington ni a Pequín. També comença a escriure’s, silenciosament, des de Bangalore, Hyderabad o Sriharikota.
I aquesta vegada Europa faria bé de mirar cap a l’Índic abans no sigui massa tard.
I si el segle XXI no fos només el segle de la Xina, sinó també el retorn de l’Índia? El llançament del Vikram-1 és molt més que un èxit espacial: és un avís geopolític per a Europa. #Índia Share on X
