Hi ha qui creu que el titular només serveix per atreure el lector. És una idea ingènua. El titular és molt més important que això. És el marc mental —el frame, com diuen els especialistes en comunicació— que orienta la lectura abans que aquesta comenci. Quan llegim un titular, el cervell ja ha començat a interpretar la realitat. Després, el text només confirma, matisa o, en ocasions, fins i tot desmenteix aquella primera impressió. Però el primer impacte ja ha fet la seva feina.
És una de les formes més subtils i eficaces de construir opinió pública. No cal inventar res. N’hi ha prou d’accentuar uns elements i d’amagar-ne uns altres. El lector creurà que ha arribat ell mateix a una conclusió quan, en realitat, el camí ja li havia estat assenyalat.
Josep Pla, que coneixia prou bé els diaris, probablement diria que els titulars són la literatura més influent del nostre temps. Perquè gairebé tothom els llegeix i molts ja no passen d’aquí.
L’edició de La Vanguardia del divendres 10 de juliol constitueix un exercici gairebé didàctic d’aquest procediment.
Primer exemple.
L’UCO imputava un home de màxima confiança de Pedro Sánchez, expresident de Correus, responsable d’haver nomenat Leire Díez en un alt càrrec de l’empresa pública. Aquest dirigent havia estat cap de gabinet de Sánchez a la Secretaria General del PSOE i mantenia una relació política i personal estreta amb el president.
Quin era el titular?
“L’UCO acusa un excap de gabinet del PSOE de col·locar Leire Díez a Correus.”
És un petit prodigi de cirurgia informativa.
No és “l’excap de gabinet de Sánchez”, sinó “un excap de gabinet”. L’article indeterminat ja dilueix la responsabilitat. Tampoc no és el cap de gabinet del president del Govern, sinó “del PSOE”, com si el partit disposés d’una extensa col·lecció de caps de gabinet sense cap vinculació concreta amb el seu líder.
La informació és formalment correcta. Però la realitat política queda deliberadament desdibuixada. El lector surt amb la impressió que tot això té a veure amb una estructura difusa del partit i no amb el nucli més pròxim del president.
Segon exemple.
Aquell mateix dia, a Internacional, podia llegir-se aquest titular:
“Trump canvia retrets per elogis després que Sánchez li expliqui la seva despesa militar.”
Magnífic.
Llegint només el titular, sembla que Pedro Sánchez hagués convençut Donald Trump gràcies a la força dels seus arguments. El lector gairebé pot imaginar el president nord-americà rendit davant la brillantor dialèctica del seu interlocutor.
Caram, quin líder.
Però després apareix la realitat.
Trump no havia canviat d’opinió perquè Sánchez expliqués millor les coses. L’havia elogiat per un motiu molt concret: Espanya s’havia compromès a adquirir important material militar nord-americà. Havia fet exactament allò que el president dels Estats Units exigia als seus aliats: comprar més armament als Estats Units.
No era una victòria retòrica. Era una operació comercial.
Però el titular substituïa una relació econòmica per una victòria política. No és exactament el mateix.
I arribem al tercer cas.
Després de les declaracions del president de la Conferència Episcopal Espanyola, monsenyor Luis Argüello, citant sant Agustí —frase recuperada posteriorment per Benet XVI en el seu discurs al Bundestag—, segons la qual un Estat que oblida l’ètica acaba convertint-se en “una banda de lladres”, el ministre Félix Bolaños va reaccionar amb una contundència poc habitual.
Cal dir que Argüello no parlava explícitament del Govern espanyol. Citava un clàssic. Però és comprensible que determinades sensibilitats augmentin quan s’acumulen els casos oberts de corrupció.
En aquest context, La Vanguardia va aplicar aquell vell aforisme castellà:
“Ni quito ni pongo rey, pero ayudo a mi señor.”
I va titular:
“L’Església catalana es desmarca de les paraules d’Argüello: ‘Parlen per si soles’.”
En llegir-ho, qualsevol persona conclou que els bisbes catalans han corregit solemnement el president de la Conferència Episcopal.
Però quan es llegeix la notícia apareix una realitat molt menys espectacular.
No parlava “l’Església catalana” —que, per cert, institucionalment no existeix; existeix l’Església catòlica a Catalunya—, sinó l’arquebisbe de Tarragona, que havia fet unes declaracions pròpies.
Res més.
El titular correcte hauria estat senzillament: “L’arquebisbe de Tarragona afirma…”
Però això tenia un inconvenient evident.
Desapareixia la impressió que tota l’Església del país s’alineava amb la resposta del Govern.
I aquesta impressió era, precisament, la notícia que construïa el titular.
Cap dels tres casos és una falsedat. Aquesta és la seva força. El mecanisme no consisteix a mentir, sinó a ordenar la realitat perquè el lector arribi espontàniament a la conclusió desitjada.
És una forma molt més sofisticada d’influir deformant la realitat.
Per això, davant d’un diari, el lector prudent no hauria de preguntar-se només què diu la notícia.
La primera pregunta és una altra: per què aquest titular i no un altre?
No cal mentir per influir. N'hi ha prou d'escollir bé què apareix al titular... i què desapareix. Share on X
