L’Aliança Atlàntica compleix enguany 70 anys. D’aquests, però, els darrers 30 s’han caracteritzat per una recerca constant de sentit en un món que li havia retirat la seva sola raó d’ésser: la Unió Soviètica.
Les tres dècades post-soviètiques han passat factura a l’OTAN. Els problemes de la qual semblen haver arribat al seu punt de maduració aquests darrers 3 anys.
El primer en plantejar cruament dubtes sobre l’Aliança fou Donald Trump, qui al 2016 deixà la porta oberta a la possibilitat de no socórrer militarment els països bàltics en cas d’una agressió russa.
El segon crític fou Turquia, en apropar-se a Rússia durant la guerra civil síria i anunciar pocs mesos més tard la compra a Moscou de sistemes de defensa aèria de llarg abast S-400. Quelcom d’incompatible amb la política d’inter-operabilitat de les forces armades de l’Aliança.
El darrer a sumar-se a la llista ha estat el president francès Emmanuel Macron. El mandatari gal ha declarat, tan sols dies abans de la cimera commemorativa dels 70 anys de l’OTAN a Londres, que l’Aliança es troba actualment en estat de «mort cerebral». Macron criticà particularment Trump i la inestabilitat que està causant segons ell la seva presidència pel futur de l’Aliança.
Aquest darrer episodi ha tingut de totes maneres l’efecte curiós de reunir els membres de l’OTAN contra Macron. Començant per Trump, qui ha afirmat que el comentari del seu homòleg francès és «molt insultant per a les forces armades de molts països». El president turc Erdogan respongué a Macron que és ell qui té un problema de mort cerebral.
Després d’una llarga dècada de desgast de l’Aliança al seguir quasi a contra-cor Washington en la seva «guerra contra el terror», el conflicte ucraïnès del 2014 semblà donar aire a l’OTAN. En efecte, molts polítics i comentaristes atlantistes veieren en l’escalada de tensions amb Rússia una renovada oportunitat per reactivar l’Aliança i recuperar la seva funció original de dic de contenció de Moscou.
No obstant, cinc anys després ha quedat clar que Occident no es troba immers en una nova guerra freda contra Rússia. En aquest sentit, la incòmoda declaració del president francès en afirmar que «Rússia no és un enemic de l’OTAN» no sembla anar tan errada com alguns podrien pensar.
La provocació de Macron hauria de fer reflexionar als líders presents a la cimera de l’OTAN de Londres sobre la necessitat d’adaptar seriosament l’Aliança al món actual. Un treball feixuc ja que les prioritats de defensa dels seus socis són cada cop més diferents.
Pels nous membres incorporats a partir dels anys 90, com Polònia i les repúbliques bàltiques, Rússia segueix sent l’amenaça número 1. Pels països d’Europa occidental i del sud, com França o Espanya, la principal amenaça a la seguretat és la inestabilitat a l’Àfrica.
A diferència de l’ajuda que reben els països de l’est per fer front a Rússia, París no veu com l‘OTAN està contribuint al seu esforç bèl·lic al sud del Sàhara. Un teatre d’operacions primordial per a la seguretat europea i on recentment 13 soldats francesos han perdut la vida.
