Som en període d’eleccions generals, un bon moment per observar les propostes dels diferents partits sobre temes importants per a la vida de les persones i pel bé comú. En l’article publicat en aquest diari el dia 23 de setembre vam veure como el filòsof escocès Alasdair MacIntyre (1929-2025) a la seva obra Three Rival Versions of Moral Enquiry distingeix tres grans tradicions morals: la liberal que té el seu origen a la Il·lustració, la genealògica o nihilista que prové de la filosofia de Nietzsche i l’aristotèlica-tomista, que ha constituït la corrent principal de la tradició cristiana. Aquestes tres visions tenen manifestacions molt concretes.
Si les traslladem al problema de l’habitatge, el punt de partida de l’ètica liberal és la llibertat contractual, la igualtat davant la llei i la protecció de la propietat privada. L’Estat ha de garantir unes regles de joc justes i la seguretat jurídica tant de propietaris com d’arrendataris. La solució a l’escassetat de l’habitatge passa per incrementar la seva oferta, facilitant la disponibilitat de sòl amb la simplificació dels procediments urbanístics i burocràtics.
L’ètica nihilista hi veu un conflicte entre grups socials: el problema principal no és tant la manca d’habitatges com la seva distribució desigual, i la subordinació de les necessitats residencials als interessos econòmics de propietaris, fons d’inversió, promotors immobiliaris, entitats financeres i operadors turístics. Les mesures a adoptar passen per intervenir directament en el mercat del lloguer mitjançant limitacions de preus, incrementar substancialment el parc públic d’habitatges, restringir i gravar els usos especulatius, limitar la concentració de la propietat immobiliària i reforçar els drets dels arrendataris davant els propietaris.
Des de l’ètica tomista l’habitatge no és només un bé econòmic o un dret individual, ni un instrument de poder. És un bé humà fonamental, necessari per constituir una família, educar els fills, desenvolupar una vida estable i participar en la comunitat. La propietat privada és legítima i socialment útil, però no constitueix un dret absolut sinó que té una funció social.
En el nostre país, en el que portem de segle XXI la construcció d’habitatges s’ha regit pels interessos purament econòmics i sovint directament especulatius, amb una greu deixadesa dels successius governs, tant de dretes com d’esquerres. Hem passat de ser un país on es construïa de manera desaforada a no poder proporcionar habitatges a un preu assequible a les noves generacions. La resposta del govern espanyol davant la reacció social de les darreres setmanes ha estat típicament nihilista: avivar el conflicte entre propietaris i arrendataris i adoptar mesures que poden ser pa per avui, per alguns, i fam per demà, per molts.
En matèria d’educació, a les darreres dècades hi ha hagut un progressiu predomini d’una pedagogia que veu l’escola com un instrument d’igualitarisme, però no en la forma d’ascensor que permet pujar socialment sinó que iguala a la baixa. El resultats educatius estan a la vista i els efectes socials són palpables. L’escola s’ha usat també per transmetre una comprensió nihilista de l’ésser humà, en especial en l’anomenada “educació afectivo-sexual”.
En la família i el matrimoni, la perspectiva liberal va prioritzar l’autonomia individual amb certes limitacions. Així la llei del divorci de 1981: divorci sí, però amb causes que el justifiquin i amb un període previ de separació. Però la visió nihilista, que ha imperat a partir del canvi de segle, ha volgut desmuntar les estructures familiars tradicionals: la llei del 2005 del “divorci exprés”. Una llei que avui cap partit proposa reformar per donar més estabilitat a les famílies i prioritzar l’interès dels fills per sobre de la pura llibertat de moviments dels adults.
Pel que fa a l’avortament, l’ètica liberal busca un equilibri entre la protecció de la vida humana en gestació i la possibilitat d’avortar en certes situacions que poden justificar el sacrifici de la primera. Queda reflectida en la llei de 1985 que despenalitzava l’avortament en tres supòsits específics. Però en els avortaments practicats un cop aprovada aquesta llei els tres supòsits van ser l’excepció i la norma va ser avortament lliure. Es pot dir que la llei de 1985 va introduir de forma encoberta la visió nihilista de l’avortament, que va esdevenir dret positiu en la llei de 2010.
Així com la visió nihilista prioritza l’autonomia de la dona sacrificant sempre que calgui la vida del fetus, la tomista considera la vida humana un bé fonamental que mereix protecció des de la seva concepció. No es preveu cap acostament a la protecció del fetus en els programes electorals. Ni cap partit qüestiona la l’avortament lliure que provoca que a Catalunya avui hi hagi 4 avortaments per cada 10 naixements.
Conclusió: siguin quins siguin els resultats electorals del 29-N sembla que continuarem sota una majoria absoluta d’una política d’òptica nihilista.
Twitter: https://x.com/ros_arpa
Article publicat al Diari de Girona el 13 de novembre de 2026
29-N: majoria absoluta de la política nihilista. Habitatge, educació, família i avortament: malgrat les diferències entre partits, el pensament nihilista continua dominant les polítiques públiques. Hi ha una alternativa? Share on X





Carles Ros i Arpa (Corçà,1966). Casat i pare de dos fills i dues filles. Llicenciat en Dret (UB), llicenciat en Ciències Religioses (ISCREB) i Màster en Gestió Urbanística per l’ES d’Arquitectura (UPC). Secretari d'Administració Local i advocat.