- La defensa clara i concreta dels interessos i necessitats de Catalunya com a comunitat de memòria, vida, treball i projecte, dels seus ciutadans i llurs famílies, fins exhaurir els límits de l’autogovern en el marc de la Constitució.
- Promoure i millorar el llegat de la llengua i cultura catalana que en el nostre segle té dos eixos bàsics: el foment i difusió de la creativitat i producció de bens culturals de qualitat, i la superació de la concepció excloent que confon Espanya amb només la llengua i cultura castellana. Aquest rerefons és el llast històric més gran que impedeix el projecte hispànic inclusiu. Ser el més gran i vigorós no significa ser l’únic. Res impedeix en la Constitució desenvolupar aquesta nova visió
- El plurilingüisme d’Espanya és desitjable globalment, i necessari en els àmbits on la llengua pròpia històrica no es el castellà. L’esforç per ser plurilingüe correspon només a aquells que s’expressen en una sola llengua.
- Cultura catalana de qualitat significa tota aquella creació, pràctica i producció que tendeix a complir tres exigències: és percebuda en aquests termes per amplis sectors de població, que l’acadèmia i una part del mon intel·lectual la reconeix com a tal, i que obté un determinat nivell de reconeixement internacional. Els poders públics han de proveir les condicions objectives que ho facin possible.
- L’alternativa catalana ha de tenir capacitat d’interlocució i negociació amb el govern espanyol, i tenir reconeixement i presència positiva en la Unió Europea per a la seva col·laboració i iniciatives. El PNB i la seva iniciativa europea sobre els refugiats, amb el suport fàctic de la Santa Seu, n’és una mostra de com ha de ser el tarannà sistemàtic.
- No és tan important -que també ho és- que integri i articuli denominacions polítiques, com que reculli les necessitats i demandes dels grups socials desatesos.
- Ha de postular una economia social eficient, productiva i ben alineada amb les finalitats de cohesió social, transició energètica i crisi del medi natural.
- Una de les seves finalitats característiques és proveir de benestar present i futur al poble de Catalunya.
- Aplicar la reforma i regeneració de l’administració de la Generalitat sota criteris d’eficiència, eficàcia, economia i excel·lència (4E) i promoure la llei electoral que posi fi a la partitocràcia i recuperi el poder dels electors.
- Propiciar un renaixement noucentista pel primer terç del segle XXI que uneix tradició i progrés, cànon i avantguarda. Construir una concepció alternativa a l’agenda progre que controla políticament el país i els seus recursos, i que contribueix al nostre deteriorament col·lectiu. Cal dotar de representació política al gran espai electoral orfe que s’oposa o no assumeix aquella agenda, normalitzant d’aquesta manera en termes europeus la representativitat parlamentària. El que succeeix a Barcelona és un clar advertiment del que significa una comunitat amb els valors trastocats, que situa la ideologia per sobre la realitat.
- Exercitar una política basada en el respecte cap a les persones i la forja de les condicions favorables al bé comú. En l’àmbit d’aquesta lògica, dur a terme una crítica continuada a l’engany i renúncies del procés, així com la incapacitat del govern de la Generalitat.
- Construir un relat potent i motivador perquè parteix de la nostra tradició, reconèixer la realitat present i interpretar els desafiaments i oportunitats del futur. Adreçar-se a la raó i al cor de la gent amb honestedat i sense manipulacions de les emocions. Voler ciutadans dempeus i responsables per realitzar el bé dels catalans i de cadascun d’ells. Refusar convertir la política en un fangueig de desqualificacions, fronts i blocs enfrontats. Cercar la concòrdia que demana el reconeixement i respecte de l’altre i entendre que la política és l’espai públic en el qual es mostra l’ètica de les virtuts personals.
12 fites del catalanisme del segle XXI
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.