En la sessió del Parlament del passat dimecres, el president Torra va defensar la convocatòria de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) de sortir al carrer per manifestar-se com tots els 11 de setembre, si bé en un format més dispers i reduït a conseqüència de la pandèmia. Les previsions són mobilitzar 50.000 persones distribuïdes en 90 punts de Catalunya. Per tant, donant lloc a agrupaments relativament modestos de l’ordre de mig centenar, més o menys, de ciutadans. Torra va defensar la convocatòria argumentant que el caràcter dels catalans permetrà que no s’estenguin els contagis.
Aquesta defensa xoca amb l’opinió pràcticament unànime de la comunitat mèdica i científica, començant pel Col·legi de Metges de Barcelona presidit pel doctor Jaume Padrós, un partidari de la independència, que va demanar que s’anul·lessin els actes. A partir d’aquí no s’ha sentit cap veu d’aquesta comunitat que sostingués el contrari. Precisament Oriol Mitjà i Antoni Trilla, dos dels experts més mediàtics en la matèria, van coincidir en un debat a TV3 en que hi havia moltes altres maneres de commemorar la Diada que no signifiqués la presència de grups al carrer. De fet, dins de la mateixa organització de l’ANC hi ha opinions clarament majoritàries de no convocar aquest tipus d’actes. En concret l’Agrupació de Sarrià-Sant Gervasi, una de les més grans de Catalunya, va obtenir com a resultat d’una enquesta a tots els seus membres sobre si calia o no cancel·lar l’organització de la Diada, unes respostes partidàries de l’anul·lació tan majoritàries com és el 73,06%.
Tot plegat fa que aquesta voluntat de mantenir la torxa de la presència al carrer quedi molt deslluïda per una manca de participació de la gent que no ho veu gens clar.
De fet hi ha un interrogant poderós: la consideració de per què l’ANC s’arrisca a una doble mala imatge de fluixa participació i sobretot de facilitar el contagi. Si passat l’11 de setembre, i a partir dels dies següents fins ben bé dues setmanes es produeix un repunt de la pandèmia a Catalunya serà molt fàcil responsabilitzar l’independentisme de ser-ne la causa, perquè a més cal recordar que aquesta iniciativa es produeix quan el risc de rebrot continua sent molt alt i se situa per sobre de 200 casos per 100.000 habitants, quan a partir de 50 es considera que la situació comença a ser perillosa.
Hi havia altres formats que haurien permès combinar creativitat amb participació, i fins i tot innovació tecnològica. Una vegada més l’independentisme demostra que entre dues opcions sempre acostuma a anar pel camí que té pitjors conseqüències.
Segurament que en aquest comportament influeix molt la convicció que facin el que facin els líders de les organitzacions, fracassin el que fracassin, la fidelitat del vot està fora de discussió. Només això explica que hagi passat sense pena ni glòria una nova ocasió històrica d’empènyer l’independentisme de Catalunya. Si el govern de la Generalitat s’hagués preparat, perquè en el moment de recuperar les competències en la lluita contra el coronavirus hagués marcat un èxit sobre la situació espanyola, avui l’independentisme seria una referència no només estatal sinó europea.
El problema amb la Diada no és que les persones que acudeixin a aquestes concentracions no guardin la distància entre elles, sinó els nombrosos desplaçaments abans i després que obliguen a fer, i les petites celebracions dels grups que hi acostuma a haver abans i després. En definitiva, un error que potser pagarem tots els catalans.
