L’obertura de la nova legislatura a càrrec del rei d’Espanya ha servit per posar en relleu el nivell de conflicte i alteració que viu la democràcia a Espanya. Per una banda, l’oposició no va aplaudir per primera vegada en la història de la democràcia el discurs de la presidenta del Parlament, Francina Armengol. I una altra, com és habitual, els independentistes catalans, Bildu i el BNG van estar absents. Però no el PNB. En aquest cas, l’absència va anar acompanyada d’un comunicat en el qual qüestionaven durament la monarquia i la declaraven una institució que no té legitimitat democràtica.
Cal dir que, a més, el discurs de la presidenta del Parlament va ser en una gran part una peça poc institucional, en el sentit que es convertí en una defensa del govern format per Sánchez i de l’acció legislativa duta a terme pels socialistes. També en aquest cas és difícil trobar entre els seus antecessors, inclosa Meritxell Batet, una intervenció de perfil semblant.
Hi ha un procés de degradació de la democràcia espanyola que creix dia a dia i que és molt intens.
Heus aquí 10 de les seves claus explicatives
1. L’afebliment sistemàtic de la funció de control i debat del parlament. Per exemple, fa set mesos que el president del govern no compareix com a tal per debatre amb l’oposició. És cert que entremig hi ha hagut les eleccions, però aquesta interrupció de cap manera justifica un lapsus temporal tan llarg, més si es considera que no es preveu la seva compareixença fins al 20 de desembre. Es furta d’aquesta manera una funció clau de la democràcia representativa.
2. La manca de plenaris. Els plens del Congrés són el moment àlgid i aquests són cada vegada més escassos. Francina Armengol ha decidit que no n’hi hagués mentre duraven les negociacions parlamentàries per fer govern, fet que constituïa una anomalia greu que impedia indagar els diputats sobre la situació política espanyola. De fet, hi ha un precedent en la interrupció durant els mesos de covid, quan precisament el control d’un govern que aplicava mesures excepcionals era més important. Aquella pràctica, no prou qüestionada, ha iniciat tota l’erosió parlamentària que avui vivim.
3. La transformació de la representativitat en la burla. La democràcia que exercim es basa en un principi que fàcilment es transforma en ficció. Es tracta que els diputats elegits ens representen al dia a dia de la vida parlamentària. Si no és així, la democràcia esdevé una pura representació teatral. En el cas espanyol el problema es veu accentuat per les llistes tancades i bloquejades que fan que l’elector no tingui diputat a qui acudir. Tots aquests defectes s’intenten superar sota un altre convencionalisme, el del programa electoral que és el vincle de compromís entre elegits i electors. Però vet aquí que aquest últim i feble fonament de la representativitat s’hagi vist clamorosament liquidat quan el PSOE va anar a les eleccions manifestant la seva posició contrària a l’amnistia per després canviar radicalment de posició. En aquestes condicions, la desafecció ciutadana per la democràcia està més ben justificada.
4. La manca de temps i de participació en els debats parlamentaris. Examinar una llei requereix temps i també necessita informes tècnics procedents de fora de l’àmbit partidista, com a mínim els del consell d’estat, els consells fiscal, el Consell General del Poder Judicial. D’una manera sistemàtica el govern ha liquidat totes aquestes possibilitats fent ús de la via d’urgència, en els quals els debats són mínims i els informes no hi tenen lloc, la del decret llei. O senzillament amb l’artefacte que, en lloc de fer un projecte de llei que té totes les pautes de consulta ben assenyalades, es fa per la via que sigui el partit qui ho proposi com a proposta de llei i així estalviar-se els informes. Cal recordar que Sánchez és el govern que més ha utilitzat, amb diferència, la via del decret llei, i que el mateix consell d’estat presidit per la socialista, Magdalena Valerio, s’ha manifestat recentment de manera crítica per l’elevada quantitat de textos urgents injustificats que genera el govern i que impedeix una bona anàlisi jurídica. Hi ha un greu i sistemàtic abús en tot això.
5. La Mesa i la presidència del Congrés com a apèndix del govern. Es pressuposa que el president del Congrés, tercera autoritat de l’estat junt amb la Mesa, és independent de les pugnes partidistes, amb independència de qui hagi estat elegida. L’actuació d’Armengol i la seva Mesa assenyalen pel contrari que són un mer apèndix de la Moncloa.
6. En els temes importants no hi ha debat al Parlament. Hauria de ser el contrari però és així. El president genera una crisi amb el seu viatge a Israel. Es declara partidari del reconeixement unilateral de l’estat palestí i no hi ha manera que aquestes qüestions siguin debatudes al Congrés.
7. Incompliment de les funcions del Congrés i del Senat. Un exemple greu i palès fa referència a la renovació del Consell General del Poder Judicial. En realitat la discussió i, en el seu cas, el desacord no corresponen al govern i a l’oposició, sinó que són facultats dels presidents de les dues cambres. Però, malgrat el temps transcorregut i el bloqueig que s’ha generat, cap dels dos ha pres la iniciativa que constitucionalment li correspon, ni tan sols quan en la legislatura passada ambdós eren del mateix partit, el PSOE.
8. Desconsideració del poder executiu vers el poder judicial. L’acusació de lawfare ha indignat a una part molt majoritària de la magistratura, però en realitat el camí ja està empedrat de prèvies desconsideracions. Per exemple, l’última: el govern torna a nomenar com a fiscal general de l’estat a García Ortiz pocs dies després que el Tribunal Suprem desautoritzés el nomenament de Delgado com a fiscal de sala amb una dura requisitòria que desqualificava el fiscal general de l’estat. És l’últim afer que ha aconseguit conflictes i desconsideracions.
9. Ha desaparegut la instància constitucional salvaguarda de tot el sistema democràtic, perquè en la seva nova composició el Tribunal Constitucional actua descaradament com un òrgan més de la majoria governamental.
10. Serveix de poc la legislació sobre transparència si el govern no respon. O ja triga en subterfugis, la resposta, impedint així un instrument important tant pels parlamentaris com sobretot pels ciutadans.
Loading ...
