A una dècada de distància paga la pena revisar amb l’objectivitat més gran possible els fets que són la base de tot periodisme.
El primer d’aquests fets que crida l’atenció és que fos un Estatut que no va aconseguir ni tan sols la participació del 50% de la població, el que va fer que desencadenés la posterior tempesta. Des del primer moment aquest instrument tant fonamental de l’autogovern va venir condicionat per pugnes polítiques de marcat caire partidista que van allunyar una bona part de la població.
És un fet que el nou Estatut (una altra opció hauria estat la revisió del que ja existia, que havia estat la tesi des de molts anys abans del líder republicà Heribert Barrera) va néixer com un intent tàctic de Pascual Maragall de superar Convergència i Unió en el seu terreny, el del catalanisme, i aquest origen va marcar tot el procés posterior. Només sota aquesta lògica inicial s’entén que s’anés a l’aprovació marginant de bon principi el PP, que era l’alternativa de govern a Espanya. I encara resulta tot més confús si es considera la gravetat del compromís incomplert per Zapatero, que va passar d’afirmar que donaria suport al text que s’aprovés al Parlament de Catalunya, a assumir amb plenitud les alegries de Guerra al Congrés dels Diputats, assenyalant amb èmfasi que li passaria el ribot ben passat per laminar el text.
Entremig de tot aquest garbuix es va produir un insòlit pacte sorpresa entre Mas i el mateix Zapatero en la pugna per la bandera del catalanisme a Catalunya. Per acabar-ho d’arreglar l’Estatut va ser víctima d’una modificació greu i incoherent en el procés de tramitació. Estava establert, i així s’havien aprovat tots els estatuts, que el text que es portava a referèndum era aquell que resultava d’haver passat tots els procediments, inclòs, si era el cas, el del TC. Però el PSOE va modificar aquest camí jurídic i va situar el referèndum abans de la sanció última del TC, de manera que el més alt tribunal havia de judicar un text sobre el que ja s’havien pronunciat els ciutadans. Naturalment, el conflicte potencial estava abonat, com així va ser. El comunicat de la Lliga Democràtica és un resum prou objectiu de les circumstàncies que van emmarcar aquell conflicte, que tanta petjada ha deixat a la política catalana i espanyola.
Què hem de fer amb l’Estatut?
És evident que hi va haver pèrdues competencials en tot aquest procés, i això justifica la reclamació i la protesta. Però també és cert que una part d’aquestes modificacions venien justificades per la Constitució i fins i tot per la racionalitat. Hi ha un cas concret que és espectacular: l’Estatut preveia inicialment que els dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries fossin vinculants. Això és el que va decidir el Parlament de Catalunya. El TC va considerar que una instància d’aquest tipus no podia situar-se en un rang superior a la del Parlament i per tant va rebaixar els seus dictàmens a un caràcter merament indicatiu. Quan va arribar el moment crucial amb Puigdemont com a president de la Generalitat i reclamant la sobirania del Parlament, els dictàmens contraris del Consell de Garanties no van ser acceptats. Puigdemont va obeir al que deia el TC perquè li convenia.
Han passat 10 anys i el problema de fons avui és un altre: què fem amb el nostre Estatut d’Autonomia? Perquè més o menys limitat, la veritat pura i dura és que roman pràcticament inèdit, perquè la Generalitat no el desplega limitant així ella mateixa l’autogovern dels catalans. I aquí hi ha un primer interrogant: cal mantenir la paràlisi, a qui beneficia? I apareix també una segona qüestió: si tan inútil és l’Estatut, per què no es renova, reforma o canvia? Perquè el bloqueig actual a l’espera d’una imaginària independència només comporta que la Generalitat cada dia tingui menors capacitats d’actuacions a causa de les seves missions.
