Veritats fortes i democràcia

Daniel Innerarity defensava fa poc, en un article que porta per títol “La democracia y la verdad”, que la democràcia no persegueix assolir la veritat sinó conversar pensant que ningú hi té un accés privilegiat, que la major part de la política no té a veure amb coses objectives, o que no vivim en un món d’evidències, sinó enmig del desconeixement, del saber provisional… Innerarity cita a John Rawls, el qual afirma que certa concepció de la veritat, “the whole truth”, és incompatible amb la ciutadania democràtica, o que no és raonable que els ciutadans intentin imposar als altres allò que consideren la veritat completa.

Però el cert és que en els darrers vint anys les lleis que regeixen el nostre país han canviat radicalment la regulació de qüestions fonamentals i òbvies per qui creu en un ordre objectiu de realitat i en un dret natural que transcendeix les lleis del moment: el dret a la vida, què és ser home o ser dona, l’estructura natural de la família o el dret dels pares i mares a educar amb llibertat els seus fills.

Els governants han modificat els fonaments de la nostra societat, no a conseqüència d’un debat democràtic ponderat, tal com defensa Innerarity, sinó més aviat pel fet que certes minories socials han imposat les seves visions particulars amb audàcia i determinació, i han estat sostingudes per partits polítics que han fet bandera de noves concepcions antropològiques i morals i les han imposat amb la força del BOE o del DOGC.

Tot això davant la passivitat de la gent de bona fe que encara confia que els governs es guien sobretot pel bé comú i no per criteris ideològics o de conveniència partidista. I enmig del silenci de molts cristians, laics i també de moltes jerarquies de l’església, sobretot de la catalana. Pocs catòlics han tingut veritable consciència del que estava passant, o la valentia per defensar el bé comú que es fonamenta en aquelles veritats objectives i fortes, en els principis prepolítics sense els quals no hi ha veritable democràcia, tal com va exposar lúcidament Benet XVI.

Però actuar en contra de les veritats objectives, que són essencials tant per a la persona com per a la societat, sempre acaba malament. La natalitat del país avui està a la meitat de la taxa de reposició i no hi ha cap raó que faci pensar que aquesta tendència a la baixa, iniciada fa més de 40 anys, tingui aturador a curt o mitjà termini. El que ve és una societat multicultural, d’una gran complexitat, en què les minories religioses i culturals nouvingudes, que cada vegada seran menys minories, intentaran fer prevaldre la seva manera d’entendre la vida.

I ho faran amb tota legitimitat. Tant la democràtica, ja que els seus vots comptaran com els d’un “català de tota la vida”. Com la legitimitat moral, perquè és comprensible que rebutgin les cosmovisions nihilistes i autodestructives que han assumit bona part de les societats europees.

Enmig d’aquest pluralisme cultural i social quedarà la minoria cristiana, pocs però convençuts. Com “la resta d’Israel” de la que parlen els profetes de l’Antic Testament. Convençuts perquè hauran entès que abandonar la fe o relativitzar-la a la mida de les nostres conveniències i comoditats, té greus conseqüències en l’àmbit personal, familiar, eclesial i de la societat sencera.

I com que els cristians estaran convençuts i arrelats en la seva fe, seran també creatius, com profetitzava Josep Ratzinger fa gairebé 60 anys. Aquesta minoria ferma i creativa ja comença a brotar en moltes branques de la nostra església, fins i tot a l’aparentment eixorca branca gironina, i en surten homes i dones que creuen i defensen amb fermesa la sacralitat de la vida humana, el matrimoni com a pal de paller de la família, la responsabilitat de mares i pares en l’educació dels seus fills, a casa i també en escoles d’iniciativa social que responen a les seves conviccions.

La concepció política liberal autosuficient de la justícia que defensen Rawls o Innerarity ha permès que a França l’avortament sigui un dret constitucional o que aquí jo avui pugui anar al registre civil a manifestar que soc una dona i que això tingui efectes legals.

És ser molt ingenu o desconèixer la condició humana pensar que la gent actuarà rectament merament per raons polítiques o de responsabilitat ciutadana, sense necessitat de les creences religioses i de les normes morals que les acompanyen.