La fenomenologia de la memòria està sotmesa en els temps actuals a una increïble i estranya paradoxa. D’una banda, l’oblit de la memòria col·lectiva com “imaginari referencial cultural” expressat per mitjà de la tradició, que des de l’antiguitat ha servit per construir la nostra cultura moderna i la nostra identitat occidental. Però, d’altra banda, la gran atracció reivindicativa que té l’exercici de la “memòria històrica”, raonablement utilitzada però també desacreditada pels seus múltiples abusos. “Gran és el poder de la memòria!”, Deia Agustí d’Hipona (Confessions, llibre X). I efectivament, gran és el seu poder en el context cultural de la seva època, com a element fonamental i imprescindible per a les transmissions.
Però avui dia, també podem dir que gran que és el seu poder com a element adoctrinador i ideològic per aconseguir objectius polítics.
Des de l’època clàssica, el tema de la memòria, el record i l’oblit ha estat un tema apassionant per filòsofs i pensadors. L’aparició de la idea de “memòria col·lectiva” a la primera meitat de segle passat en l’àmbit de la sociologia, fonamentada en la tesi que “un no recorda mai sol”, ha enriquit extraordinàriament la cultura i el pensament actual. De la mateixa manera que la “memòria històrica” ha donat deguda resposta a el fet que “recordar” no és només rebre una imatge del passat, sinó també buscar-la, fer alguna cosa per rememorar-la, per aconseguir la finalitat pedagògica que té tota veritat històrica per viure i conviure en el present i construir un futur millor.
Paul Ricoeur en un extraordinari llibre-assaig titulat “la memòria, la història, l’oblit”, adverteix dels abusos als quals la memòria es veu sotmesa des de la manipulació ideològica que imposa el record forçat a través de la commemoració, o l’oblit del que no interessa per tal d’aconseguir el poder.
Indubtablement és deure de la memòria recordar per raons de justícia, compromisos de deute, i prioritat moral en relació amb el dret de les víctimes. D’aquí la nostra pregunta, com situar-nos davant aquestes tres raons per fer un bon ús d’elles i evitar la seva manipulació ?, o per superar la memòria ressentida, ancorada en el passat i tancada a el present i a el futur? Perquè la manipulació ideològica de la memòria històrica “no és només pròpia dels règims totalitaris sinó també patrimoni dels gelosos de la glòria” (T.Todorov, 1995)
Per la nostra banda, ens quedem amb les paraules que Milan Kundera posa en boca d’un dels personatges de la seva novel·la “La ignorància”: mai ens cansarem de criticar els que deformen el passat, el reescriuen, el falsifiquen, exageren la importància d’un esdeveniment o callen altres … “
