Si no fos perquè la situació espanyola no està per romanços, podríem qualificar de pintoresc l’afany que posen alguns responsables dels nostres partits polítics a cridar a la unitat els uns, i a la responsabilitat per governar els altres, quan és obvi per a nosaltres, els ciutadans, que el que realment els interessa és el poder per a ells. L’origen d’aquest comportament, tan sorprenent i alhora tan nociu, és evident: l’únic que compta per a alguns polítics en aquests temps és el poder, el seu únic objectiu no és ja el desig de governar, sinó l’afany d’aconseguir el poder, que no és exactament el mateix. Una cosa és el poder per servir la gent, les seves necessitats i projectes, i una altra de ben diferent el poder com a fi en si mateix. Del discurs desapareix tot programa, tota menció si més no als béns comuns, i quan apareix té com a màxima finalitat atrapar vots i no ser una veritable resposta ajustada a la realitat.
Tot consisteix a eliminar l’adversari, que deixa de ser-ho per convertir-se en enemic, en lloc d’aspirar a treballar amb ell. Desapareixen fins i tot les diferències ideològiques, llevat d’alguns traços gruixuts emprats per caracteritzar l’altre. En una pausa en el combat, sobretot entre grups afins que es disputen el poder, és corrent que cada púgil apel·li, en nom de la unitat, a la generositat de l’altre, potser amb l’esperança d’agafar-lo desprevingut. Diguem de pas que en la nostra arena política més d’una vegada escoltem invocacions a la unitat d’Espanya pels qui desitjarien imposar una idea d’Espanya, la seva. En realitat, qui aspira al poder no vol unitat, sinó submissió, i no es considera satisfet més que amb la rendició de l’altre. Com que no sembla que, ni en el conjunt espanyol ni a Catalunya, hi hagi en aquest moment ni una unitat de pensament ni una força hegemònica capaç d’imposar-se clarament, cal preveure que aquest enfrontament estèril es prolongui fins a l’extenuació dels seus protagonistes.
Mentrestant, la resta de la societat té la necessitat de recompondre la seva convivència. Si bé la lluita política pot descriure’s avui com un simple conflicte de tàctiques, els esdeveniments polítics dels últims anys han infligit danys profunds a la nostra societat, especialment a Catalunya. Tots tenim exemples d’amistats desaparegudes, de famílies dividides, d’incomoditats sofertes; que els uns i els altres s’hagin servit d’aquests danys per donar-li la culpa a l’adversari no els fa menys reals. D’altra banda, com que el combat polític sembla haver anat expulsant del terreny de joc els que estaven més interessats en el servei públic que en el comandament, ara aquests poden contribuir-hi dedicant les seves energies a recompondre la convivència en la societat civil. La necessitat existeix, l’oportunitat també.
En aquest context s’inscriuen els múltiples intents de reconstruir un espai perdut en l’entorn català, un espai que no va ser mai propietat exclusiva de cap dels grans partits catalans, l’espai que podríem anomenar, amb la deguda prudència, el de la catalanitat, o en termes més històrics, el del catalanisme, que desitja reconeixement i capacitat de govern per a Catalunya sense pretendre ni fiar-lo a la independència. Avui aquest espai políticament està fragmentat. Des de fa mesos se senten veus que proven de propiciar un acostament entre diversos grups, de reconstruir una unitat a partir dels esquinçalls deixats pels esdeveniments dels últims anys.
Els impulsors d’aquestes trobades criden, com és natural, a la unitat d’aquests fragments. Segons la nostra opinió, aquestes crides mereixen ser ateses, en la mesura que el seu objectiu immediat no sigui aconseguir el poder, sinó construir una resposta social, cultural i política sòlida, que tingui capil·laritat amb les necessitats de la societat, i els grups que intenten donar-li resposta. Només si sorgeix d’una base ciutadana àmplia el catalanisme del segle XXI podrà construir-se. Només lluny de la temptació del poder seran possibles el reconeixement mutu, l’amistat i el respecte necessaris per tornar a bastir una societat cohesionada. Només lluny del poder desapareixen aquestes línies vermelles de les que tant hem sentit parlar. És possible, fins i tot desitjable, que la unitat d’aquests grups acabi per destil·lar un partit polític que vulgui competir pel poder mogut pel desig de servir. Però abans ha d’exercir aquesta tasca. Perquè ara és el moment de retrobar- se.
Passar dels bons desitjos a les realitzacions pràctiques exigeix esforços humans i també recursos econòmics. Afortunadament, a Catalunya hi ha una llarga tradició de moviments similars, i aquest moment els mereix. La veritable unitat estarà basada en el desinterès. En paraules d’aquell industrial francès, Auguste Detoeuf, que deia: “El desinterès és la condició de supervivència de les nostres societats. D’altra banda, és el que escasseja més”.
Publicat a La Vanguardia el 13 de setembre de 2019
