A la Unió Europea (UE) li ha arribat l’hora de la veritat

Amb la guerra d’Ucraïna  i la segona arribada de Donald Trump a la Casa Blanca, a la Unió Europea (UE) li ha arribat l’hora de la veritat, de ser o no ser, d’assolir o no la seva unió política federal, dotada de polítiques d’exterior i defensa comunes. A través del seu “mecanisme estímul-resposta”, el gran historiador, britànic, Arnold Toynbee, ens ha ensenyat que les civilitzacions minven o moren quan no són capaces de reaccionar adequadament als estímuls o desafiaments que reben. Per a la UE, l’alternativa a la unió política és la irrellevància. 

S’ha escrit  que una Europa unida és l’única utopia raonable que han inventat els europeus. D’utopies horribles -paradisos teòrics convertits en inferns reals- n’hem inventat unes quantes. D’utopies raonables, en canvi, només n’hauríem inventat una: la idea d’una  Europa unida.

Aquesta “utopia” no significa un “no lloc”. No és un somni irrealitzable, sinó un projecte raonable, ideal, però  de difícil realització. Aquest projecte és l’únic que pot garantir  la pau, la prosperitat i la democràcia a Europa. Ho sabem perquè  ho hem comprovat durant els darrers tres quarts de segle que portem d’integració europea,  que han estat portadors d’uns nivells de pau i prosperitat com Europa no havia conegut mai al llarg de la  seva conflictiva història.

El procés integrador cap a una Europa unida -un projecte polític inèdit i molt innovador, que ha pogut ser definit com “el gran projecte polític  del segle XXI”- avui està en perill. Ara mateix, a Europa,  perillen la pau, la prosperitat i la democràcia, tot allò que el projecte d’una Europa unida ha aconseguit les darreres dècades.

Els europeus hem de treballar més “pro Europa”

Els europeus hauríem de ser capaços de completar el procés d’integració i assolir l’objectiu d’una Europa unida. Hem de treballar més  “pro Europa”. Aquest és precisament el títol i la intenció d’aquest Blog. La denominació s’inspira en una encertada realització institucional del president Pujol de començaments dels anys vuitanta del segle passat, poc després d’arribar a la presidència de la Generalitat l’any 1980. Es tracta del Patronat Català Pro Europa, creat l’any 1982, dedicat a la preparació de Catalunya de cara a la imminent adhesió d’Espanya a l’Europa Comunitària (1986). Recordo que el president Pujol es presentava  aleshores sovint com un  “patriota europeu”. Proclamava que Catalunya era un país d’origen carolingi i que la propera  adhesió d’Espanya a l’Europa Comunitària faria  que Catalunya “tornés a casa”.

Els europeus d’avui vivim atrapats entre Vladímir Putin i Donald Trump, que de cap manera volen una Europa unida. Saben que la UE  és el  gran bastió de la democràcia en el món. També intueixen que, si Europa s’unís de veritat, seria un competidor imbatible en molts camps. Estan fent tot el possible per desarticular-la.

El dia 15 de març ha tingut lloc a Itàlia una gran manifestació pro Europa.  La societat civil italiana  ha sortit al carrer  -en el marc d’una mobilització espontània, popular i transversal- per defensar l’orgull de ser europeus, onejant  la bandera de la UE  amb  les seves dotze estrelles daurades sobre fons blau. Aquesta iniciativa mereix de ser replicada  a tot el continent.

Per a nosaltres, els europeus, Europa és la nostra pàtria. En paraules de Václav Havel, Europa  és la llar de les nostres llars. Ortega y Gasset ha escrit que Europa és una “societat que encara no ha arribat a organitzar-se políticament de manera unificada”. “Els pobles europeus són des de fa molt temps una societat, una col·lectivitat. Europa és com un eixam: moltes abelles i un sol vol. Europa és una unitat en la diversitat. Aquest caràcter unitari de la magnífica pluralitat europea és fecund i desitjable. La unitat d’Europa no és una fantasia, sinó que és la mateixa realitat. La fantasia  és precisament la creença de què els seus estats  són realitats substantives i independents. La unitat d’Europa és un projecte suggestiu de vida en comú”.

L’intel·lectual búlgar, Tzvetan Teodorov, ha escrit que “l’única i vertadera identitat d’Europa   és la seva diversitat; Europa ha de ser políticament una i culturalment plural”. Teodorov  avisa  que cal conciliar diversitat cultural i unió política. Sense la seva diversitat cultural, Europa s’empobriria de manera irremissible, perquè la varietat de llengües, cultures, tradicions locals i autonomies socials és una font inesgotable de riquesa i per això cal cuidar-la i potenciar-la.  

El president Jordi Pujol se’l va fer seu aquest discurs i el va saber “vendre”  molt bé des de la  presidència de la Generalitat de Catalunya. El seu “patriotisme europeu” va ser una fórmula guanyadora  a Barcelona, Madrid i Brussel·les (avui es parlaria d’una fórmula win-win). Per a la Catalunya i l’Espanya dels anys vuitanta del segle passat -pocs anys després de la fi del franquisme- Europa representava una gran promesa de modernitat, prosperitat, democràcia i  llibertat.

La nostra pàtria és Europa, una Europa unida que no pot construir-se  contra cap nació ni contra cap sentiment nacional, sinó que ha de respectar-los tots, integrant-los i transcendint-los. El projecte d’integració que va començar l’any 1950 amb la Declaració Schuman i la posterior creació de la primera Comunitat Europea, la CECA (Comunitat Europea del carbó i de l’Acer)  (1954)  pretenia arribar a la creació d’una Europa federal, capaç de combinar la unitat política amb la diversitat lingüística, cultural i identitària.

En una editorial recent d’un prestigiós diari italià es pot llegir el següent: 

“Europa és més forta del que molts pensen. Tenim el primer mercat interior del món, som la primera potència comercial, utilitzem la segona moneda del món, l’euro, i tenim el tercer PIB  del món. Si els europeus ens unim de veritat i tenim visió històrica i ambició política, el segle XXI pot ser el de l’Europa unida, pel nostre bé i de la resta del món. Pau, reconciliació, concòrdia, prosperitat, estabilitat i democràcia han sigut  els grans pilars que han sustentat el procés d’integració europea per la via de les Comunitats Europees, avui Unió Europea. Són també els pilars de la  futura Unió Europea  quan hagi arribat a la unió política federal”.

Què més ha de passar perquè la UE reaccioni i arribi a la unitat política?

El poeta alemany Hölderlin ha escrit en el seu poema Patmos que “on hi ha el perill, allí també creix el que salva”. 

“Què més ha de passar -acaben d’escriure els eurodiputats Verhofstadt, Ruiz Devesa i  Barón en una Tribuna de premsa- perquè Europa reaccioni? 

Poques setmanes han passat des de la presa de possessió de Trump com a president dels Estats Units per segona vegada, i ja constatem  que els Estats Units no són més els nostres aliats. Veiem, en canvi, el sorgiment d’un nou eix Trump-Putin (Trumpin) i el  final de l’aliança transatlàntica fundada l’agost de 1941 per Churchill i Roosevelt contra l’Alemanya nazi. És evident que no compartim la mateixa visió  del món ni podem confiar en els Estats Units per a la defensa territorial de la UE. Europa està sola davant d’un perill real i ha d’assumir la seva responsabilitat. La llibertat té un cost.

Hem de crear una nova Comunitat Europea de Defensa  (CED). La proposta anterior d’una CED (1954) va fracassar pel rebuig del parlament francès, temorós davant d’un rearmament alemany. La nova CED s’encarregaria de la nostra defensa  com a pilar europeu de l’OTAN i constituiria la nostra “autonomia estratègica”. Paral·lelament, hem d’arribar a la unió política a través de la reforma federal dels tractats proposada en el Parlament Europeu l’any 2023. Cal elegir entre els Estats Units d’Europa o l’eix Trumpin”.

El proper Premi Carlemany per a Donald Trump?

El prestigiós col·laborador del Financial Times, Gideon Rachman, acaba d’escriure un article amb aquest títol: Trump is making Europe great again. És un MEGA (Make Europe Great Again)  que contraposa al famós MAGA de Trump (Make America Great Again).

Rachman escriu irònicament el següent: 

“Trump no aconseguirà mai el Premi Nobel de la Pau que tant desitja, però sí que és un ferm candidat a aconseguir el Premi Carlemany que cada any s’atorga a la UE a una personalitat que hagi contribuït de manera notòria al procés comunitari d’integració europea. Trump ha fet néixer una Europa de la Defensa, estimula l’emissió de nous eurobons per finançar-la i ha aconseguit el retorn del Regne Unit cap a la UE per fer front comú davant de la ruptura de l’aliança transatlàntica. Tots els grans passos endavant de la UE s’han produït històricament com una reacció a estímuls forts rebuts en forma de shocks geopolítics; el primer va ser al final de la Segona Guerra Mundial, el segon va ser el final de la Guerra Freda i avui, per cortesia de Trump, tenim la ruptura de l’aliança transatlàntica. Europa ha sabut reaccionar molt bé davant dels dos primers estímuls. Ara pot fer el mateix amb el tercer”.