Una visió sobre les arrels del populisme a Europa

L’any passat el prestigiós professor constitucionalista nord-americà d’origen jueu Joseph H. H. Weiler, catedràtic de la Universitat de Nova York, exprofessor de la Universitat de Harvard, expresident de l’Institut Universitari Europeu de Florència i considerat un dels més grans experts del món en integració europea, va pronunciar una interessant conferència a la Universitat de Barcelona que duia per títol “La guerra cultural europea: 2003-2019”.

El professor Weiler va explicar que la crisi actual d’Europa es manifesta fonamentalment de dues maneres: a) creixent euroescepticisme a països com Hongria i Polònia, però també Itàlia, Àustria i en menor mesura Alemanya i Holanda; el Brexit és naturalment una de les seves concrecions, i b) la caiguda de la confiança en les institucions de la democràcia liberal, un fenomen que no és exclusiu dels països de l’Est sinó que s’estén a tot el continent.

Segons el conferenciant, aquesta crisi no obeeix a raons materials. Països com Polònia o Àustria, per exemple, gairebé no han patit la crisi econòmica. També rebutja l’opinió que una gran part d’aquest països tingui tendències feixistes. Per tant, com explicar aquesta profunda crisi europea que rebutja els postulats liberals? Ell creu que ens trobem davant d’una crisi espiritual.

Els principals valors europeus, aquells sobre els que s’insisteix des de l’arena política (que Weiler anomena la “Santa Trinitat liberal”) són aquests tres: drets fonamentals, democràcia i Estat de dret.

Aquests tres vèrtexs són indivisibles. Aquests tres valors, essencials per a una vida bona, no obstant això, no ofereixen cap contingut ni direcció a les nostres vides. Des d’un punt de vista antropològic, es pot afirmar que qualsevol persona aspira a donar-li un significat a la seva vida (Víktor Frankl, “L’home a la recerca de sentit”), necessitat que s’origina per la finitud i brevetat de la nostra existència. Aquest desig ontològic de donar significat a les nostres vides, més enllà d’un interès purament personal, no es veu saciat amb aquests valors liberals que posen l’individu i els seus drets en el centre del debat. És un discurs necessari, però no suficient. Falten els deures i les responsabilitats per a la comunitat.

Weiler creu que hi ha una altra sèrie de valors, als que anomena “Trinitat profana”, que sí que ofereixen un contingut comunitari: són el patriotisme, la identitat i la religió. Tots tres es poden convertir en excloents i arrossegar-se pel camí del feixisme, però no ha de ser necessàriament així.

Existeix també una tradició noble i republicana que permet a l’individu sentir-se coparticipant de l’Estat sense caure en temptacions nacionalistes o autoritàries. La democràcia no pot quedar reduïda només a eleccions periòdiques, sinó que ha de fomentar el sentiment de pertinença a una comunitat concreta. Per altra banda, la identitat nacional dels països, com la de les persones, no és fungible, és única, cadascú de nosaltres té una dignitat inherent.

Així, mentre tots els països de la UE comparteixen la trinitat dels valors liberals, també tenen cadascun d’ells una identitat pròpia que els distingeix dels altres.

Malgrat tot, la integració europea ha exercit certa pressió sobre aquestes identitats singulars, cosa que és un error, perquè les identitats col·lectives que ens transcendeixen i que ens permeten “pertànyer” reconforten, abracen i donen un sentit. La religió, per la seva banda, suposa també la introducció d’un discurs de deures i responsabilitats que avui està absent a la nostra cultura política secularitzada. I són precisament els deures de cura i les responsabilitats els que forgen els lligams i els vincles de solidaritat amb els nostres conciutadans.

Aquest rebuig a donar contingut substantiu al projecte d’integració europeu va començar l’any 2003, quan amb les discussions sobre la Constitució europea (Tractat constitucional) els dirigents europeus varen dir que no a incloure el cristianisme entre els valors comuns de la tradició europea, malgrat que una majoria de ciutadans s’hi mostrava a favor. Aquesta tensió identitària culmina actualment amb la sortida del Regne Unit de la UE.

En conclusió, la UE i els seus estats membres, segons Weiler, han donat valor a la trilogia liberal, però han ignorat el seu contingut substantiu. Això no obstant, altres veus ens estan recordant la seva importància, cosa que explica l’auge de les polítiques identitàries. El problema és que les propostes identitàries únicament les estan abanderant dirigents com Marine le Pen o Viktor Orban.

Weiler pensa que aquest procés cultural es pot remuntar a dècades anteriors al 2003 i que la seva reversió també requerirà molt de temps. Es resisteix a admetre que Europa sigui només una denominació geogràfica o senzillament una àrea d’integració econòmica. Està convençut que la integració europea no és un projecte resignat de vida en comú, sinó que respon a un impuls d’unió política i a un desig de constituir una comunitat ètica diferenciada.

Un altre analista geopolític actual, també molt prestigiós i nord-americà, Francis Fukuyama, ha publicat fa poc el llibre “Identitat”, que comparteix clarament les tesis de Weiler quan afirma que “és clar que ni el nacionalisme ni la religió desapareixen com a forces essencials de la política mundial perquè les actuals democràcies no han estat capaces de resoldre els problemes de la dignitat de la persona”.