Si s’entén per educar alguna cosa de més calat que aconseguir el major cabal de coneixements possible, juntament amb fomentar l’ambició per l’excel·lència i una garantia de benestar; alguna cosa de més calat -dèiem- com ajudar a desplegar totes les potencialitats que l’alumne porta dins, la cosa canvia. Entesa així l’educació suposa conduir, dirigir, aconsellar, informar, prevenir, protegir. És acompanyar al fill, a l’alumne per l’àrdua senda de l’adquisició d’hàbits. Perquè sense hàbits no s’educa, només s’ il·lustra. Aconseguir que sàpiga triar, que tingui esperit crític, que sigui solidari, coherent …
I tot això sense menysprear la importància que té el saber, quant més millor. Especialment saber llegir i escriure, eines necessàries per poder pensar. Llegir, escriure, pensar … i estimar. Fruit del pensament és l’amor. Només quan s’ha passat l’adolescència s’està en condicions de donar-se, de desviure’s, amb tendresa, amb passió, amb dolor i generositat: això és estimar.
Cal educar, per estimar. La qualitat d’una persona depèn de la categoria dels seus amors. I com millors siguin aquests amors millor se l’haurà educat. Més humanitzada serà aquesta educació. Més capacitat d’elecció tindrà aquest alumne o aquest fill. En el fons es tracta d’unificar tots els àmbits que integren l’educació. Cada alumne ha d’aconseguir tenir un sol món, sinó, no és possible que s’orienti en ell. És impossible orientar-se i desenvolupar la capacitat d’autonomia necessària sense un ordre de valors jerarquitzat. Si “el que em ve de gust” és la norma, no hi pot haver desenvolupament harmònic.
Doncs si s’entén per educació tot això, es converteix en una tasca tan apassionant com difícil d’aconseguir. Cal una tasca de filigrana, d’atenció individual de cada alumne, un a un, entrant de genolls en la seva intimitat, sense tirar de les fulles perquè la planta creixi més de pressa.
