Si aprofundim en les pròpies causes per les quals Espanya ocupa la primera posició en el rànquing de maternitat tardana, que es recullen en l’Informe d’Eurostat, ens trobem amb qüestions de profund calat antropològic i ètic, que van més enllà de les anàlisis econòmiques, de totes totes insuficients.
Un bon nombre de dones reconeix que això de ser mare no entra en els seus plans o que es consideren massa joves per tenir fills. Alhora, Espanya és un dels països amb major nombre de clíniques de fertilitat, un negoci que obre un mercat cada vegada més gran. I és un país en què la dramàtica xifra de l’avortament ronda els 100.000 anuals.
No és una qüestió que només faci sonar les alarmes a la caixa de les pensions, per important que això sigui. Una societat envellida, que no té fills o que els té cada vegada més tard, i en la qual no es reconeix, protegeix i incentiva a la família com a institució bàsica, és una societat sense futur.
Es tracta, per tant, d’una qüestió complexa, davant la qual no hi caben solucions simples i que necessita ser abordada, de manera integral, allunyada de sectarismes ideològics, i amb projectes a mig i llarg termini, capaços d’apostar sense complexos per una imprescindible i urgent cultura de la vida.
