Temem només la por… i “l’estat innocent”. Una fotografia de la realitat

Sí, adoptem les mesures de protecció racionals contra la Covid-19 que calgui, però no visquem atemorits per ella.

Només hem de témer la por, la pitjor guia per una societat. La por i també l’estat “innocent” de tota culpa i responsabilitat, que no escolta ni rectifica, que pensa més en la imatge i en mantenir el poder que en fer sortir el país airós de la crisi i que s’aprofita de la por per convertir en súbdits i principals responsables els ciutadans.

L’experiència d’aquest diumenge passat, primer dia de la sortida amb infants, n’és un bon exemple. Des del govern, els mitjans de comunicació -no tots- i la part de la població més atemorida, han criticat els pares de les grans ciutats, perquè estaven massa junts, havien sortit amb la dona, entraven a les platges, ridículament vetades en algunes poblacions (a Barcelona sí, a Badalona no). Conclusió: si un extraterrestre hagués llegit i escoltat tota aquesta crítica, hauria arribat a una conclusió inequívoca: els pares es deleixen per infectar els seus fills.

Però la realitat era una altra. En part, perquè les imatges preses en perspectiva donaven una sensació d’aglomeració que en la realitat de la visió zenital no es produïa. Però sobretot perquè va passar el que havia de passar:

El resultat d’una pèssima previsió. Les nostres ciutats son denses, molt denses, i si la gent surt al carrer en unes hores determinades i es mou, els carrers i places s’omplen, més si absurdament es tanquen, com a Barcelona, platges i parcs. Reduir encara més l’espai públic amb densitats asiàtiques és afavorir l’aglomeració. Com poden no voler gent a l’àrea central, a Ciutat Vella, al Poble Sec, Gràcia, Sants o a la Barceloneta? En quin món viuen els dictadors de normes? Per què varen limitar a tres, perjudicant les famílies nombroses i forçant-les a sortir en dues i tres tandes, en lloc de fer un sol grup sense risc de tots els que conviuen a la mateixa llar? Per què van escollir un diumenge en lloc d’un dia laborable, que hauria regulat millor el nombre de sortides? Per què no ho varen ordenar per números de carrer, dilluns parells, dimarts senars? Per què no controlaven i organitzaven l’aforament de platges i parcs? Per què no es permetia el bany en aigua salada, més aviat un antídot que un perill? Per què els que ens governen son tan inútils organitzant?

Potser la resposta recau en les intencions i capacitats. Al final, en nom de l’eficàcia, la gestió s’ha centralitzat en el govern espanyol, i en nom del control el govern ha restat al paire, i tot ho fa i desfà Sánchez i el seu cap de Gabinet Iván Redondo, en realitat un veritable vicepresident de facto. Ell i Iglesias, atent a que Podemos sigui només portador de bones notícies, constitueixen la direcció de la crisi, perquè tenen accés directe a Sánchez. El primer perquè és l’home que el guia per continuar al poder, el segon perquè és la millor garantia que té per romandre-hi. El govern, inclòs el ministre Illa, el teòric responsable de la crisi sanitària, cada dia son més comparses, i el PSOE és la “mulletilla” que diu Amén mentre es garanteix el poder. La descoordinació, les decisions equivocades, les marxes enrere son fruit d’aquesta situació que es resolt blasmant la “irresponsabilitat” dels ciutadans, malgrat ser la població d’Europa que millor compleix les normes de confinament, que a més son les més dures.

Cal recordar que el ministre de Sanitat és la quota del PSC i se li va atorgar un ministeri tranquil perquè no té competències. Ai las! Això era abans que l’huracà d’aquest coronavirus s’ho endugués tot per davant. Ara és un ministre sobrepassat per les circumstàncies que només calla davant Sánchez, que és qui ho decideix tot en matèria de sanitat.

El que vivim és tràgic, possiblement la societat sortirà diferent, i és feina de tots que sigui a millor, però viure amb el transfons d’una malaltia infecciosa mortal no és cap novetat. Una part de nosaltres hem viscut infanteses marcades per la tuberculosi com a malaltia social, i pel terrible xarampió abans de la vacuna. Fem memòria, recordem que ho vivíem amb normalitat i fatalitat. No irresponsablement, però tampoc atemorits com conills. Assumim el que succeeix i no ens deixem endur per la por que ens fa mesells al poder. Siguem crítics i responsables. Demanem concrecions al poder de l’estat, eficàcia a la Generalitat, i menys ideologia i més sentit comú a alguns ajuntaments, com Barcelona.

Prou rodes de premsa buides de Sánchez i més concrecions. Quin és el calendari de normalització econòmica que pot esperar cada sector i cada empresa, quan compliran els compromisos econòmics concrets? Fins quan pensa mantenir aquest estat d’excepció camuflat d’estat d’alerta? Quan es normalitzarà l’activitat parlamentària, quina previsió hi ha sobre el pressupost del 2021, i quina és la previsió econòmica del govern, quins plans tenen pel turisme, les escoles i universitats, per l’esport i el petit comerç? Quin programa tenen per retornar la normalitat als hospitals i garantir el tractament de les altres patologies? Com pensen resoldre el problema de les residències de gent gran i un escàndol que reclama responsabilitats polítiques i legals? Volem saber tot això, i ho volem ara.

Aprenguem de la pròpia experiència. Aquest país ha patit dues mortalitats epidèmiques. La del còlera del 1885, i la de la grip del 1918-19. La primera va matar 150.000 persones sobre una població de 17 milions. En relació a la població actual, és com si la Covid-19 provoqués més de 400.000 morts.

La grip va matar 260.000 persones sobre uns 20 milions, i equivaldria a uns 550.000 morts en la proporció actualitzada de la població total. Doncs bé, aleshores els governs de torn varen fer mans i mànigues per deixar la crítica a la seva gestió per més endavant. Resultat: els governants varen aconseguir fer oblidar ambdós desastres.

No ens deixem entabanar per allò que “ara no és el moment” de criticar, perquè és exactament el que cal per posar fi al desori. El nostre temor és la font que alimenta un govern autoritari i arbitrari.