Potser la reflexió que em proposo fer tot seguit està distorsionada per una actitud personal molt recurrent. A casa sempre m’han recriminat que en la majoria de discussions i controvèrsies acostumi a posicionar-me d’entrada a favor de les opinions minoritàries, i acabi actuant més com a advocat del dimoni que com a defensor d’una postura autènticament personal.
No puc evitar que la tendència condescendent a favor dels que saben defensar-se menys s’estengui també respecte dels més desfavorits, en qualsevol dels desavantatges considerats com a tals: econòmics, de formació, de sort, físiques, emocionals,… Com que és una tendència no toca aplicar-li ara cap valoració moral, ni positiva ni negativa.
Sempre he cregut que un dels indicadors d’una societat seriosament desenvolupada i adulta era l’atenció que en conjunt prestava als més desfavorits que convivien en el seu si, sobretot als que no tenen cap responsabilitat directa en el seu estat d’inferioritat respecte a la majoria: minusvàlids, pobres, esgarrats, refugiats, nouvinguts,…
Pel poc que sé això també passa amb els teoritzadors i defensors dels Drets Humans. Un dels termòmetres de mesura de l’estat de respecte dels drets humans en una societat és justament el grau de consideració que es fa, majoritàriament, dels drets de les minories.
Ser petit es un terme relatiu, al menys en aquest context. Vol dir tant tenir pocs anys com formar part d’una comunitat menys nombrosa, formar part d’un col.lectiu especial. Vol dir tenir menys força, tenir menys poder, ser més dependent. I, en conseqüència, tenir moltes més possibilitats d’esser desconsiderat.
La democràcia, en el seu ultimíssim criteri de decisió de cada persona un vot per a qualsevol cosa, no és el millor mecanisme per a garantir la deguda atenció a les minories. La regla estricta de la majoria pot no arribar a ser el mecanisme més idoni. No és massa raonable deixar que dos guineus i una gallina votin què han de menjar.
Considero que la veritable altura de mires de les majories és saber tenir en compte, acollir, integrar si es vol, a les minories, als més petits en un sentit ampli. Quan alguna opció, o alguna persona, està legitimada pels vots directes d’una majoria de vots ho te molt fàcil per a exercir la direcció de les preferències que representa. Encara que la majoria no sigui contestable, és a dir, absoluta.
El recent fracàs de la formació d’un nou govern a Espanya també es pot mirar des d’aquest punt de vista. El rol del bàndol petit el jugava, en aquest cas, Podemos. Amb la paradoxa de que el bàndol gran, a més, necessitava el petit. Se’ns ha presentat la negociació com un joc de repartiment de cadires, és igual si és en funció dels vots, dels escons o del pes específic de cada cadira. Es evident que el gran sempre en tindrà més que el petit, de cadires i de poder. En darrer terme, un president de govern sempre té el poder suprem de canviar els seus membres si li convé. Els petits, ja ho sabem, no són angelets. Però he ensumat mesquinesa, massa por del gran respecte al potencial empipador del petit. Un exemple menys per al foment de la convivència, un exemple més per al culte dicotòmic del guanyar o perdre.
En l’àmbit de la organització de la vida col.lectiva, el ser petit no hauria de ser una aposta quasi segura cap a la irrellevància. La clau per a que això no passi la tenen els grans. I Catalunya, dit sia de passada, és un país petit.
