Per a alguns el procés sobiranista ha estat la tomba del catalanisme, per a d’altres el catalanisme n’ha estat el principal responsable i per a molts altres el catalanisme segueix essent un programa polític útil. La prova és la inflació de grups polítics i d’associacions que es reclamen com a tals, a banda de nombroses personalitats que ho fan a títol individual. Hi ha partits i associacions de llarga trajectòria, però la majoria han sorgit precisament a l’ombra i com a contrapunt de la deriva secessionista d’una part del catalanisme.
Fa uns mesos, a iniciativa d’un dels principals espais de trobada, Portes Obertes al Catalanisme, es va publicar el llibre Catalanisme: 80 mirades (i +) on persones d’aquesta òrbita ideològica analitzaven la trajectòria, vigència, la situació i els reptes del catalanisme. Les pàgines que segueixen en recullen el testimoni i donen un pas volent respondre a la qüestió de quina hauria de ser avui la prioritat del catalanisme. Han estat convidats a respondre dirigents dels partits catalanistes, representants de les diferents associacions i col·lectius així com un seguit de persones que han tingut o estant tenint un paper rellevant en la preservació i articulació d’aquest espai ideològic.
A l’article «Ampliar la bisectriu», publicat al número 1 de política&prosa, es feia balanç de la situació dels partits i de les iniciatives socials existents en l’univers catalanista. Des d’aleshores aquest microcosmos ha entrat en ebullició en gran mesura perquè s’albira que el seu paper pot ser fonamental per obrir nous i esperançadors escenaris després de la propera contesa electoral, que previsiblement tindrà lloc després del judici.
Han aparegut nous projectes com Converses de Catalunya o Catalunya Segle XXI, que té una clara vocació d’intervenció política, en la perspectiva d’ocupar o recuperar l’espai que ha deixat orfe la desaparició de CiU. Aquesta plataforma ha impulsat la Lliga Democràtica, un partit catalanista i liberal que aspira a seduir l’electorat nacionalista descontent amb els resultats del procés i preocupat per la situació de desgovern i per la pèrdua d’oportunitats.
En l’àmbit pròpiament sobiranista les disfuncions generades per l’escàs encaix entre el PDeCAT, Junts per Catalunya i la Crida Nacional ha alimentat les expectatives i els moviments, com la trobada que tingué lloc a finals de juny al Palau Macaya, i el sorgiment de diversos espais de reflexió, mentre que Artur Mas tracta de conciliar el PDeCAT amb la plataforma electoral Junts per Catalunya i arribar a una entesa amb Carles Puigdemont. Tot plegat en la perspectiva de redefinir l’oferta o ofertes partidistes o electorals del centredreta catalanista, projectes que acabaran de prendre forma en els propers mesos i que molt possiblement alteraran el sistema de partits polítics català i modificaran les relacions entre els diferents actors.
QÜESTIONARI
Quina hauria de ser avui la prioritat del catalanisme?
Divuit representants de partits polítics, entitats i associacions responen a la pregunta de política&prosa.
Jordi Alberich, economista
Un dels conceptes que donaren més força al procés en els seus inicis fou el d’«un sol poble». Una idea que no sols fou proclamada per Artur Mas sinó que, sorprenentment, també va fer seva una bona part de la intel·lectualitat del país. La realitat no ha tardat gaire en demostrar que aquesta era una lectura tan interessada com errònia.
I ha estat el President Sánchez qui més ha contribuït a fer palesa la fractura entre catalans doncs, amb la seva acció de govern, ha desarticulat l’únic sentiment que aplegava la gran majoria de catalans: el rebuig del Partit Popular. La divisió entre uns i altres s’ha manifestat amb més claredat que mai en les darreres eleccions municipals, que mostren com l’independentisme es reforça encara més en la Catalunya rural mentre que se segueix debilitant en àmbits metropolitans.
La conclusió resulta evident: el nostre gran problema és la divisió entre catalans, i no només en la política sinó que s’estén a tots els àmbits, com bé ho mostren les darreres eleccions a les Cambres de Comerç. La primera prioritat no pot ser altra que trencar la dinàmica de blocs antagònics. Al Parlament i arreu.
Carles Campuzano, exdiputat del PDeCAT al Congrés dels Diputats
El país viu des dels Fets de l’octubre del 2017 una profunda crisi institucional. Des d’aleshores la política catalana està instal·lada en una evident anormalitat. Després de les eleccions del 21 de desembre d’aquell any podia semblar que el camí cap a la normalitat havia començat, però era molt evident que el país havia entrat en un nou escenari marcat pels processos judicials contra els dirigents socials i polítics del procés, amb les injustes i incomprensibles presons provisionals de 9 persones, l’exili del president Puigdemont i altres dirigents polítics i la posada en marxa d’altres processos penals vinculats als fets de l’octubre, que alteraven profundament el funcionament d’un sistema polític democràtic.
També és cert que a partir de la moció de censura les oportunitats de trobar una sortida al conflicte semblaven menys impossibles. Ara bé, les circumstàncies polítiques i judicials continuen sent denses. Tot apunta que tardarem temps a sortir del laberint en què estem atrapats si no som capaços de construir un nou relat que permeti l’entesa entre la immensa majoria dels catalans, assumint riscos polítics, amb el coratge i la generositat que una sortida possible exigeix.
Des d’aquest punt de vista, la societat catalana té la urgència de trobar una sortida acordada i democràtica al conflicte amb l’Estat. I és que el principal risc polític que avui té el país no és altre que l’enquistament del conflicte i l’esgotament de les nostres energies col·lectives per un període llarg de temps en aquesta situació. La prioritat del catalanisme doncs no pot ser altra que treballar activament en aquesta sortida.
Ramon Espadaler Parcerisas, Units per Avançar
Més enllà del reconeixement explícit de la realitat diferenciada de Catalunya, hi ha un conjunt d’elements que constitueixen el denominador comú del catalanisme, entre els quals destacaria: la cerca d’un autogovern de qualitat, un compromís ineludible per la cohesió social, una aposta decidida pel bon govern, una voluntat desacomplexada de participar en la política espanyola o una visió inequívocament europeista. Aquesta diversitat de components fa que no el puguem circumscriure a una única opció política, cosa que, lluny de ser un factor limitador, el converteix en un terreny útil per al diàleg i l’acord.
«El catalanisme pot ser llavor de convivència i pot treballar per evitar que el conjunt del país perdi el tren del progrés».
Com cap altra expressió política, el catalanisme pot entendre i pot atendre algunes de les raons de les forces polítiques avui situades en posicions tan maximalistes i insolubles, com eixorques. Com ningú, el catalanisme pot contribuir a millorar dos aspectes que em semblen rellevants en l’actual conjuntura política: pot ser llavor de convivència en uns moments que s’albiren complicats i pot treballar per identificar aquells punts (aquelles polítiques) imprescindibles per evitar que el conjunt del país perdi el tren del progrés. Aquestes són, en la meva opinió, les prioritats d’un espai que ha de ser essencialment obert, dialogant, propositiu i integrador.
Ignasi Farreres, exconseller de Treball
Després dels esqueixaments i la polarització política i cívica provocada per la pulsió independentista, cal fer pedagogia i actuar per convèncer la societat catalana que la solució a l’atzucac actual passa per assolir el respecte, l’harmonia i la concòrdia, primerament, entre tots els catalans. Després ja parlarem amb el Gobierno i la societat espanyola.
Caldrà actuar en un triple sentit; en primer lloc amb els catalanistes –els de tota la vida o els procedents dels processos d’integració– per animar-los i estimular-los a convertir-se en activistes organitzats de la reconciliació nacional.
Caldrà actuar també prop dels independentistes per tal que acceptin la premissa que per decidir el destí de tot el poble és necessari tenir al darrere una gran majoria social i que aquesta sols es pot assolir mitjançant el sumatori que representa un catalanisme obert i integrador de tots els ciutadans.
I caldrà actuar també sobre tants ciutadans catalans que, davant el tràgic dilema de pronunciar-se sobre si únicament es consideraven catalans o espanyols, no volgueren renunciar a la seva identitat espanyola, en clara regressió d’una integració en la catalanitat, que havien assumit com a perfectament compatible amb el sentiment d’espanyolitat.
Antoni Fernàndez Teixidó, economista i auditor de comptes
El llarg procés ha desballestat en bona mesura l’històric corrent polític conegut com a catalanisme. Entre les principals lliçons a extreure d’aquest tèrbol període de la història de Catalunya es troba la imperiosa necessitat de refer un catalanisme combatiu i alhora incloent, que entomi un debat crític respecte del paper del nacionalisme independentista i les seves conseqüències.
No pot ser un exercici acadèmic, teòric o especulatiu, ans al contrari, ha de ser un debat per obtenir conclusions i passar a l’acció. Amb la lliçó apresa, el nou catalanisme ha de forjar una ampla unitat sòlidament fonamentada i fer política. Sense un partit fort amb un dibuix organitzatiu propi de la tercera dècada del segle XXI que faci un balanç nítid i valent d’aquella praxi, no hi ha alternativa de futur.
La primera cosa és la política, la segona és l’organització, i la tercera és el coratge i la determinació de milers de catalanistes que lluitin per una Catalunya de tots, profundament inclusiva, radicalment democràtica i que meni els catalans a la prosperitat i a la solidaritat.
Sense un gran partit catalanista que aspiri a la victòria en properes conteses electorals, els catalans difícilment ens en sortirem.
Miquel Iceta, primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya
Deia el 2007 en el meu llibre Catalanisme federalista: «El catalanisme és un sentiment cívic compartit, difús i transversal, un sentiment d’estima per la terra, la cultura, la història i la llengua catalanes, és la convicció que des de l’autogovern de Catalunya podem construir una societat pròspera i avançada, lliure, segura, justa i solidària, un país en el qual els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin desenvolupar en plenitud els seus projectes de vida i intentar ser feliços».
Ara cal que el catalanisme polític es fixi vuit grans objectius: enfortir la unitat civil perillosament malmesa pel procés independentista, garantint el respecte per a totes les idees, les institucions i el principi de legalitat, així com la defensa de la diversitat del nostre poble; promoure el progrés econòmic i les oportunitats, lluitant contra l’atur, les desigualtats, la pobresa i l’exclusió social; aprofundir en l’autogovern de Catalunya; assegurar un bon govern del país; millorar el finançament de la Generalitat i dels ajuntaments; impulsar l’equilibri territorial, la sostenibilitat i la lluita contra el canvi climàtic; avançar en el federalisme i el reconeixement del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe d’Espanya; i defensar eficaçment els interessos dels catalans i catalanes en el marc europeu i internacional.
Artur Mas, expresident de la Generalitat de Catalunya
Vetllar per preservar i reforçar la personalitat política de Catalunya, basada en la seva identitat cultural, així com construir un país convivencial, acollidor, socialment cohesionat, pròsper, culte i obert al món. Aquestes són les prioritats del catalanisme.
Arribats, però, en un punt excepcional de la història de Catalunya, s’haurien d’acompanyar aquestes prioritats d’una altra no menys important: la unitat. La unitat estratègica i d’acció de tots els partits polítics catalans (sobiranistes o no) davant d’un Estat espanyol que no vol trobar una solució política a un conflicte polític; davant d’un Estat espanyol que veu alguns drets i llibertats més com una amenaça que no pas com un dret fonamental a protegir i a defensar; davant d’un Estat espanyol que es manté –encara– en la mateixa dinàmica que quan es van constituir les Bases de Manresa del 1892: en la centralitat i l’uniformisme.
La unitat porta intrínseca la necessitat de mantenir en bona salut el fil del diàleg. Entre els partits polítics catalans per tal d’articular la diversitat d’opinions de la societat catalana, i també amb l’Estat. Un fil que des del catalanisme sempre s’ha prioritzat i s’ha intentat mantenir viu per tal de trobar i identificar possibles solucions per a la realitat social i política del país. Això no obstant, cal enfortir-lo. I també cal que a l’altre costat de la taula s’hi assegui algú, no només jutges i tribunals. Cal democràcia, cal entendre que fer política no és un delicte.
Unitat i diàleg per propugnar el reconeixement de la personalitat política de Catalunya davant d’un Estat espanyol que hauria de proposar una solució política a un conflicte polític. Aquestes haurien de ser les prioritats fonamentals del catalanisme, amb la voluntat de formar part d’un projecte europeu.
Josep Miró i Ardèvol, president d’e-Cristians
La finalitat és fer una Catalunya forta en el marc d’una Espanya i una Europa unida. La prioritat, allò que cal dur a terme primer, és la construcció del gran espai central i vertebrador de la societat catalana, que limita ambdues polaritats. L’opció de la independència unilateral que la situa com a màxim bé, i l’unitarisme que propugna com a solució per a Catalunya l’aplicació del 155.
La construcció d’aquest espai social, la tercera posició, necessita un marc de referència cultural propi, capaç d’articular un ampli moviment social, i vertebrar un relat polític que es reconeix en el bé comú, aquell que només es pot aconseguir i ser gaudit, no en tant que individus sinó per a una comunitat, i com a membres d’aquesta, supeditant a aquest bé tota dinàmica i interès partidista.
La tercera posició sosté que la solució de Catalunya requereix un millor reconeixement per part de l’Estat del seu fet diferencial, en l’àmbit, constitucional, estatutari, i de realitats immediates, com la inversió pública, i el finançament. Considera que la superació de la crisi que viuen les institucions de l’Estat serà més fàcil amb Catalunya i esdevé impossible sense. Treballa perquè el fracàs de l’actual via independentista no es tradueixi en frustració, i en pèrdua de capacitats d’autogovern. És garant en tota condició de convivència, estabilitat, cohesió social, i pau.
Àlex Miró i Pujades, president del Cercle Carlemany
Al llarg de la història, el catalanisme s’ha caracteritzat per la seva virtut integradora i alhora reivindicativa, tot defensant una llengua, una cultura en els seu inicis, i una forma de fer política basada en el diàleg i la transacció en els temps moderns.
Són aquests valors intrínsecs del catalanisme que el fan imprescindible com a eina essencial per recuperar l’avinença, el diàleg, la negociació i la concòrdia. La seva transversalitat el converteix en un agent imprescindible en el mapa polític català, amb capacitat d’integrar de forma innata, opcions polítiques tan diverses com la socialdemocràcia, l’humanisme democristià i el liberalisme, cercant sempre el progrés i el bé social.
La prioritat del catalanisme és recuperar allò que l’ha fet sempre imprescindible. Allò que havia estat sempre i que ha de tornar a ser, és a dir, un moviment polític i cultural que doni resposta i aglutini les aspiracions de diferents capes de la nostra població, com a creador de consens en l’aspecte cultural i lingüístic, com a motor econòmic, com a cohesionador social i columna vertebral al voltant de la qual es construeix i evoluciona la nostra societat.
Roger Montañola, Lliures
Cal desvincular el catalanisme del concepte d’arquitectura política (la definició administrativa i institucional de Catalunya) i redirigir-lo sobre la seva essència, que no és altra que cultural (com passa en qualsevol nació). La patrimonialització del concepte catalanisme per part dels partidaris de crear un estat independent allunya qualsevol matís, i n’hi ha molts, que d’una o altra manera sentin el catalanisme com a propi.
Anys enrere, la gairebé totalitat de la població catalana veia el catalanisme amb orgull o, si més no, amb respecte. A dia d’avui l’onada populista del moviment independentista ha afectat també un concepte tan transversal com el catalanisme i l’ha portat a una situació inimaginablement negativa.
Entendre la diferència entre Estat (concepte administratiu i polític) i Nació (cultural) ha de ser la primera tasca que haurà d’afrontar la societat catalana a l’hora de recosir la idea d’un sol (i divers) poble.
José Montilla, expresident de la Generalitat de Catalunya
Cal insistir, prèviament, que el catalanisme és –i ha de ser– un ampli espai compartit per formacions polítiques diverses, amb programes i projectes no necessàriament coincidents, que defineix una cultura política: defensa de l’autogovern; definició de Catalunya com una Nació; compromís amb la cohesió social; propòsit de participar en la construcció d’una Espanya capaç de comprendre la seva condició d’Estat plurinacional respectuós de les diverses cultures i llengües que l’integren; defensa del projecte europeu. En aquest sentit, el catalanisme no cap en un sol partit.
Crec que la prioritat del catalanisme, ara mateix, és contribuir a crear les condicions per fer efectiu un diàleg entre els catalans, ja siguin partidaris de les reformes necessàries al conjunt d’Espanya, com partidaris de la via secessionista, per trobar una via que reforci el nostre autogovern, avui molt afeblit per la pròpia divisió interna.
És imprescindible refer la unitat civil del poble de Catalunya, unitat que no vol dir uniformitat. Unitat al voltant dels elements definitoris del catalanisme polític que he esmentat. És necessari i urgent explorar prèviament el diàleg entre les forces polítiques catalanes, si volem que tingui èxit l’esforç de diàleg, negociació i pacte entre el govern de Catalunya i el govern d’Espanya.
Eva Parera, regidora de Barcelona pel Canvi a l’Ajuntament de Barcelona
Quan la federació de CiU es va separar, el catalanisme moderat que sempre havia representat va quedar ferit de mort. L’oferta electoral que representava es va disgregar en moltes opcions, algunes pervertides fins al punt de representar la unilateralitat i l’enfrontament directe contra Espanya, i altres en petits partits polítics incapaços de transmetre el seu missatge, en part per la situació política del moment i en part per la seva incapacitat de sumar esforços i d’entendre que les seves sigles i els lideratges no eren l’important.
«La prioritat avui en dia és entendre que el catalanisme no és nacionalisme. No exclou ni busca enemics. Treballa pels interessos de Catalunya sense oblidar l’interès general d’Espanya».
Avui, la societat catalana necessita retrobar aquest referent catalanista, però el terme ha quedat molt malmès en la seva reputació. La prioritat avui en dia és entendre que el catalanisme no és nacionalisme. No exclou ni busca enemics. El catalanisme treballa pels interessos de Catalunya però sense oblidar l’interès general d’Espanya i avui, més que mai, la seva responsabilitat és ser capaç d’articular un missatge clar, desacomplexat, que defugi l’equidistància en relació al seu no independentisme i en la seva relació amb Espanya, i per sobre de tot, ha de ser capaç de ser la veu de la moderació que sumi i uneixi el constitucionalisme per tal de fer front al gran perill de Catalunya que és la recerca de l’inexistent dret a l’autodeterminació.
Valentí Puig, escriptor
L’autocrítica, apamar les responsabilitats de cadascú –directes o indirectes– en la catàstrofe del procés. A la vegada, una regeneració del llenguatge, després de l’enterboliment semàntic que encara vivim. Faria falta una declaració explícita de lleialtat constitucional a fi de defensar de l’única manera possible els interessos socials, econòmics i culturals de la societat catalana, plural i bilingüe. Tot plegat no és impossible però sí improbable. «Necessitem una regeneració del llenguatge, després de l’enterboliment semàntic que encara vivim».
Lluís Rabell, exdiputat de Catalunya Sí que es Pot
La prioritat del catalanisme –més ben dit: la condició sine qua non perquè pugui jugar un paper cohesionador i progressista en la nostra societat– és la seva actualització, el seu aggiornamento. Les condicions històriques en què aquest terme fou encunyat, permetent una àmplia entesa política i cultural al voltant d’un projecte de convivència, han canviat substancialment.
Vivim una crisi de l’arquitectura política heretada de la transició. La globalització ha soscavat irremeiablement les velles sobiranies nacionals. Els anys de crisi han fet entrar en ebullició les classes mitjanes, amenaçades de decadència, sacsejant les democràcies del nostre entorn. A casa nostra, el moviment independentista es mira el catalanisme com una rèmora del passat, com la crisàlide d’una plenitud nacional que avui faria eclosió.
Per contra, les classes populars, contràries a la secessió, arrufen el nas. Des del primer tripartit, ningú no ha reivindicat el catalanisme com a font d’acció política amb incidència sobre la vida de la gent. Avui, els valors del catalanisme necessiten renàixer a través d’apostes polítiques, projectes i partits, que promoguin una reforma federal d’Espanya –val a dir, una conjunció d’autogovern i de cooperació– i apostin clarament per Europa.
Sílvia Requena, advocada i secretària d’organització de Convergents
Des de les Bases de Manresa, el catalanisme ha estat al centre de totes les transformacions socials i polítiques del segle XX i bona part del XXI. S’identificava amb un espai comú de pensament i acció política amb capacitat de recuperació de les tradicions, de regeneració democràtica, de promoció de la cultura i els valors humanístics, la preservació de la llengua, les institucions d’autogovern. Era impensable una mirada al catalanisme que no pretengués la cohesió social i el benestar social dels ciutadans. En els darrers 5 anys, el catalanisme s’ha guiat més per la «teoria de la bicicleta» que per una altra finalitat clara. És com si el catalanisme anés pedalant i pedalant però sense preguntar-se gaire cap a on anava…
En algun moment d’aquests anys, l’independentisme s’ha presentat davant la societat catalana com el substitutiu del catalanisme. Fins i tot, podríem dir que, el catalanisme, s’ha vist superat per l’independentisme. I, això, ha servit de pretext, gairebé sempre, per no seguir preguntant quin era el nou rumb, o la nova direcció política… Com si aquesta substitució finalista aportés, de forma automàtica, tots els valors, l’enfortiment de la societat civil, el creixement econòmic o el benestar de la ciutadania… Com si el substitut (sense proves ni acreditació) fos infinitament millor que el substituït. I, lamentant-ho molt, sota aquesta presumpció (iuris tantum) s’ha sotmès massa persones a estrès, s’han degradat les institucions, s’ha generat un conflicte que està encara per delimitar i, finalment, en tota aquesta aventura, s’han deixat de banda els mitjans, és a dir, com es pretenia assolir aquesta substitució.
Seria molt indicat replantejar-se avui precisament la pregunta. I, des de l’honestedat, seria oportú recordar que des de la Transició política, hi va haver dues forces polítiques obsessives contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya: ERC i el PP. Resulta, com a mínim paradoxal que hagin estat aquests dos partits polítics els principals promotors de la teoria de la bicicleta catalana. Crec que ja no es pot seguir preguntant «fins a on volem arribar en la defensa de la independència?» perquè el que realment importa és «com es fa aquesta independència sense abans respondre amb quins mitjans i de quina manera pensem assolir-la?»
Sense renúncies als ideals, però tocant de peus a terra. Cal una proposta política que focalitzi un catalanisme social, polític i cultural, posat al dia i millorat per a una reconciliació catalana que pugui promoure els canvis urgents que calen a Espanya. Ni imposicions, ni submissions.
Mario Romeo García, president de Portes Obertes del Catalanisme
Portes Obertes creu que la prioritat del catalanisme és recuperar la dimensió d’espai central de la societat catalana que pugui ser compartida per una àmplia majoria política. En el marc del catalanisme es pot tornar a unir la ciutadania al voltant d’un projecte col·lectiu, articular la diversitat d’aspiracions d’una societat que és plural, refer la lleialtat institucional i restablir les vies de diàleg i d’entesa.
Aquest diàleg ha de començar al si de la societat catalana; cal, al nostre entendre, un diagnòstic compartit de la realitat. Creiem que la prioritat del catalanisme passa necessàriament per la defensa general dels interessos de Catalunya i la seva personalitat nacional i cultural; la millora de l’autogovern; l’afirmació de la Generalitat com a institució al servei de tots els catalans i les catalanes però també per l’afirmació i defensa de l’Estat de dret com a garantia de llibertat i democràcia. Avui, això implica també el compromís amb una societat justa i inclusiva.
El catalanisme pot contribuir a un millor encaix de Catalunya a Espanya, ser llavor de futures reformes, posar en valor l’Espanya plural i diversa i fer palès el compromís amb la governabilitat d’Espanya en un marc de més Europa.
Fernando Sánchez Costa, president de Societat Civil Catalana
El catalanisme tornarà a ser l’espai central de la política catalana. Passarà la febrada d’aquests anys i en el fons de la societat catalana continuarà havent-hi una mentalitat de base catalanista. És la perspectiva que millor s’adequa al tarannà dels catalans i a la realitat estructural de Catalunya. Una societat tan mestissa i benestant no pot instal·lar-se permanentment en la insurrecció.
Necessitem un «catalanisme vintcentista» que prengui com a bandera una catalanitat oberta, cívica, treballadora i fraternal, fermament compromesa amb el projecte comú espanyol i amb la construcció europea. El camí del catalanisme és el camí del «doble reconeixement». Cal treballar perquè Espanya reconegui millor la seva diversitat constitutiva. I cal comprometre’s, també, perquè les institucions catalanes assumeixin la pluralitat interna de Catalunya.
El catalanisme necessita recuperar amb urgència el seu esperit liberal. Això vol dir redescobrir la capacitat d’entesa, així com admetre que la fi no justifica els mitjans. Això vol dir, també, retornar la dignitat a les institucions, respectar els marcs jurídics de convivència i substituir la política de les passions per una política de la paraula intel·ligent. Hem de tornar a creure veritablement en la força de la societat civil, renunciant al dirigisme polític de tots els àmbits.
Santi Vila, professor de la Universitat Ramon Llull i exconseller de Cultura
El catalanisme polític contemporani ha fet importants contribucions socials quan ha estat vector de modernització, garantia d’exigència i regeneració democràtiques i promotor de creixement econòmic i cohesió social. Retornar a aquests principis i, encara més, vincular-los a les polítiques concretes que, més enllà dels somnis, transformen realment la realitat hauria de ser la seva prioritat.
Perquè ara més que mai el catalanisme s’ha de comprometre amb la conservació d’un món de seguretats, heretat dels nostres avis, que la globalització s’ha endut per davant. A l’avantguarda en matèria de drets civils i en el respecte a les llibertats individuals, el catalanisme té l’oportunitat d’innovar i implementar una agenda realment compromesa amb la lluita contra el canvi climàtic i en la preservació d’una societat del benestar, on novament es reparteixen equitativament els beneficis de la revolució tecnològica que vivim. Finalment, en clau convivencial i identitària, el catalanisme ha de tornar a ser punt de trobada i no d’enfrontaments entre els catalans, pensin com pensin i sentin la nació com la sentin.
Astrid Barrio
Publicat a política&prosa el 11 de setembre de 2019
