La Unió Europea (UE) i la segona onada de la pandèmia

A finals d’octubre, el president de la República Francesa, Emmanuel Macron, declarava: “el coronavirus circula a França a una velocitat que cap previsió, ni tan sols la més pessimista, no podria preveure; ens ha sorprès a tots“. Les corbes de contagi a Bèlgica, Països Baixos o França s’havien accelerat encara més que les ja molt altes existents a Espanya o Itàlia. Una de les possibles  explicacions podria ser que el coronavirus es mostrava més contagiós a la tardor que quan va arribar l’hivern passat i que  el patogen es transmetia amb més eficiència gràcies a una mutació genètica que hauria desenvolupat. Si el març passat el coronavirus havia sorprès a tothom, el més inquietant que estava passant a finals d’octubre era que tornava a sorprendre per segon cop, encara que aquesta vegada sortosament de manera menys virulenta i  menys letal.  Era la cara positiva de la moneda.

En qualsevol cas, Europa tornava a ser l’epicentre mundial de la pandèmia, per primera vegada des d’abril. Un quaranta-sis per cent dels nous casos de coronavirus detectats a tot el planeta es concentraven a Europa, que  només suposa un nou per cent  de la població mundial. Des de mitjans d’octubre, Europa havia tornat a avançar a Amèrica com el continent que més nous casos registrava. Les mancances europees quedaven en evidència. No valia minimitzar l’explosió de  casos amb l’argument de què es realitzaven molt més tests que abans. L’explicació era vàlida en comparar amb la primavera, quan només es feien proves als que arribaven a l’hospital i s’escapava tota la resta, però no tan al final d’estiu,  quan ja es detectava una gran proporció d’asimptomàtics. La comparació amb els asiàtics era enutjosa, car van ser els primers a ser colpejats pel virus, però n’havien sortit molt més airosos. El cas xinès semblava emblemàtic. El govern de la Xina declarava que havia superat pràcticament del tot la pandèmia i que el seu PIB tornava a créixer al ritme d’un deu per cent anyal.

El Consell Europeu – la cimera periòdica de caps d’estat o de govern de països membres de la UE – es va reunir per videoconferència el 29 d’octubre per analitzar la  situació  i tractar d’afrontar amb noves mesures la problemàtica amenaçadora de la segona onada de la pandèmia. Es tractava de buscar una estratègia comuna per aguantar fins que la vacuna salvadora no només arribés, sinó que també es pogués distribuir massivament.  

A Europa s’utilitzen uns vint-i-nou tipus diferents de tests antígens mentre que als Estats Units només sis. Aquesta significativa dada mostrava un dels problemes que el Consell pretenia abordar. Els estats europeus estaven responent a la urgència del moment amb mesures nacionals, sigui confinaments parcials, tocs de queda o tancament de comerços i restauració. Per anar més enllà, es volia buscar una estratègia comuna per desenvolupar amb eficàcia tant tests com rastrejos i que es disposés, per exemple, d’un marc comú de reconeixement dels diferents tests ràpids que realitzaven els països. El president del Consell Europeu, el belga Charles Michel, en la seva presentació de la videoconferència, va plantejar la necessitat d’arribar a una estratègia basada sobre dos pilars: d’una banda, tests i rastrejos i en segon lloc, les vacunes.  Al final de la reunió va declarar que “els tests i els rastrejos són claus per limitar l’expansió del virus“. Es tractava també d’aprendre les lliçons de la primavera i l’estiu. Ho va dir la cancellera alemanya Àngela Merkel, durant la videoconferència, quan va reconèixer que, si en el passat, a causa de la pressió dels ciutadans, havien trigat a adoptar restriccions, ara haurien d’actuar de forma més ràpida.

Els tests antígens, els ràpids, menys fiables que les PCR, però que permetien un resultat en molt menys temps i que eren molt més barats, eren una de les fórmules amb les quals es volia treballar. En aquest sentit, seria necessari posar d’acord els vint-i-set estats membres de la UE en els protocols que s’exigien a  aquests tests, per exemple en la sensibilitat necessària que se’ls pot requerir i en el reconeixement que se’ls dona. “El nostre objectiu són tests massius“, va dir la presidenta de la Comissió Europea, l’alemanya Úrsula von der Leyen, insistint en els tests ràpids com a complement a les PCR i també destacant la necessitat de validar a escala comunitària els nous tests d’antígens. Sobretot, no es volia que  es tornés a repetir la sorpresa de l’arribada d’una segona onada molt agressiva , que ha agafat a tots desprevinguts. Ningú no havia pensat que la Covid-19 tornaria tan aviat amb tanta força. Respecte a les vacunes, un dels objectius serà preparar-se per a la seva distribució quan estiguin disponibles i decidir a quins grups se’ls hauria de subministrar amb prioritat, que haurien de ser particularment les persones més vulnerables (gent gran i persones amb determinades patologies)  i el personal sanitari.

L’Eurogrup – la reunió dels ministres d’economia de l’eurozona- es va reunir el 3 de novembre i va revisar la seva resposta econòmica al coronavirus també a la vista de la  seva segona onada.  La conclusió dels ministres va ser que els països han de prendre mesures extraordinàries per afrontar l’impacte econòmic d’aquesta segona onada, però al mateix temps del que es tracta és d’aprovar com més aviat millor el ja pactat. És indispensable que els primers desemborsaments dels 750.000 milions d’euros del fons de recuperació  estiguin disponibles com més aviat millor. I el calendari actual, fins i tot si progressem raonablement bé les negociacions, no serà fins després de l’estiu del 2021. “Necessitem un acord ràpid entre el Consell i el Parlament. Una aplicació accelerada del Mecanisme de Recuperació i Resiliència (MRR)  i utilitzar-lo per complet a través de les subvencions com dels préstecs maximitzarien la contribució potencial a una política fiscal coordinada“, va declarar el comissari d’Economia, Paolo Gentiloni.  A Brussel·les, afloraven aquestes  grans preguntes: Serà suficient el fons de recuperació de 750.000 milions d’euros adoptat pel Consell el mes de juliol? Serà suficient l’acordat per l’Eurogrup el mes d’abril (paquet MEDE/BEI/SURE) amb un import de 540.000 milions d’euros?

Per la seva banda, el Banc Central Europeu (BCE), confirmava  a finals d’octubre que l’eurozona estava perdent empenta econòmica a conseqüència de la segona onada de la pandèmia. Segons declaracions  de la seva presidenta, la francesa Christine Lagarde, “l’Eurozona està perdent el seu impuls més ràpid de l’esperat després d’una forta però parcial i desigual recuperació a l’estiu; la Covid-19 està llastrant al sector serveis, el que major pes té  en el PIB de l’eurozona, la qual cosa al seu torn està pressionant a la baixa la inflació i afectat el mercat laboral, amb unes previsions a la baixa“.

El mes de març passat, el BCE va anunciar un programa molt ambiciós de lluita contra la pandèmia, el PEPP (Pandemic Emergency Purchase Programme), que va néixer amb una dotació inicial de 750.000 milions d’euros. Només tres mesos després,  va augmentar la seva capacitat en  600.000 euros, després de comprovar l’empitjorament de la pandèmia. Segons Lagarde “les mesures adoptades des de març estan ajudant a preservar unes condicions de finançament favorables per a tothom a la zona de l’euro, proporcionant  un suport fonamental per apuntalar l’activitat“. Actualment tot torna a anar a pitjor i el mercat, acostumat al dopatge financer del BCE, en demana encara més. Lagarde ho accepta, però trasllada la decisió al desembre, després que disposi de noves dades macroeconòmiques. “La nova ronda de projeccions dels experts de l’eurosistema de desembre permetrà una revaluació detinguda de les perspectives i del balanç dels riscos; ja estem treballant per a calibrar tots els instruments en la pròxima reunió. “Tots els instruments“, ha subratllat, no solament el PEEP. “Ho vam fer en la primera ona i ho farem en la segona“.

A la poderosa actuació del BCE contra la pandèmia,  en marxa des del març passat, s’hi unirà en un futur immediat l’ús dels recursos corresponents al Mecanisme de Recuperació i Resiliència  (MRR), que hi preveu destinar  672.500 milions d’euros  (360.000 en préstecs i 312.500 en transferències no reemborsables),  en el marc de l’instrument EU Next Generation  dotat de 750.000 milions d’euros, aprovat pel Consell Europeu el mes de juliol de 2020. El Mecanisme ajudarà els estats membres a fer front  als efectes econòmics i socials de la pandèmia, garantint que les seves economies emprenguin les transicions ecològica i digital per ser més sostenibles i resilients. El MRR té quatre objectius principals: promoure la cohesió econòmica social i territorial, enfortir la resiliència i la capacitat  d’ajustament dels estats membres, mitigar les repercussions socials i econòmiques de la crisi de la Covid-19 i donar suport a les transicions ecològica  i digital.

El MEDE (Mecanisme Europeu d’Estabilitat), per altra banda, podria arribar a oferir als països en dificultats fins a 250.000 milions d’euros per a sanitat. El MEDE forma part de  l’estratègia de la UE dissenyada per a garantir l’estabilitat financera a la zona euro. Proporciona assistència als països de la zona euro que pateixen dificultats econòmiques o corren el risc de patir-les. El 2 de febrer de 2012, aquells països varen firmar un tractat intergovernamental que el  va crear. Es va inaugurar a finals de 2012. Corrien els difícils anys posteriors a l’esclat de  la Gran Recessió de 2008 i la crisi de l’euro de 2010.  El MEDE emet títols de deute per finançar préstecs i altres formes d’ajuda financera. És un mecanisme permanent per a la gestió de les crisis financeres . La Comissió Europea, el Fons Monetari Internacional (FMI) i el BCE ( la troika ) avaluen el  risc d’estabilitat financera del país que acudeix a la seva ajuda, que s’acaba concretant en un pla de rescat, supervisat pels  coneguts mediàticament com els  “homes de negre“, els representants de la troika. D’aquí la residència a demanar ajuda al MEDE per part d’alguns estats com Espanya, temorosos de tot el que pugui semblar un rescat amb el seu corresponent pla d’ajustament de l’economia. El capital del MEDE és de 700.000 milions d’euros. Al costat del MEDE existeixen dues altres actuacions importants contra la pandèmia, totes tres acordades en el si de l’Eurogrup el mes d’abril de 2020: el programa SURE (Supporting mitigating Unemployment Risks in Emergency)  de préstecs de la Comissió Europea per fer  front als ERTO (Expedients de Regulació Temporal d’ocupació), per un import de 100.000 milions d’euros, i un fons constituït pel Banc  Europeu d’Inversions (BEI) per un import de 200.000 milions d’euros de préstecs.

El programa SURE està pensat per ajudar a protegir  l’ocupació i als treballadors afectats per la pandèmia, mentre que l’acció del BEI es destina a les empreses.

L’arribada de la Covid-19 a Europa a principis de 2020 va agafar a la UE desprevinguda i va  tardar a reaccionar. Al principi, els estats membres ho hagueren de fer pel seu compte i de manera descoordinada. Es va necessitar un cert temps perquè    la UE comencés a prendre decisions i a dissenyar estratègies comunes de reacció davant del repte, però ho va anar aconseguint de manera gradual, fins a arribar, des de  les decisions d’abril de l’Eurogrup, a les grans decisions del Consell Europeu de juliol de 2020 amb la creació del programa EU Next Generation. La suma de totes les iniciatives creades fins aleshores  – Banc Central Europeu, Eurogrup, Consell Europeu- permetia que es parlés d’una resposta contundent de la UE contra la Covid-19. Però a  l’estiu del 2020 , doblegada la corba de la primera onada, a la UE  no  es va  saber preveure l’arribada d’una segona onada epidemiològica encara més forta que la primera, com s’està veient  actualment. Per tant, s’haurà d’agilitzar les iniciatives existents i s’haurà de  prendre iniciatives addicionals.

Espanya es troba impacient a l’espera de l’arribada  dels fons europeus per afrontar la pandèmia a casa seva (400.000 milions d’euros). Sobre nosaltres,  la gran pregunta que es formula Brussel·les és si  els utilitzarem correctament per aconseguir el que els fons europeus es proposen, és a dir, la recuperació econòmica i social dels estats membres de la UE després de l‘enorme impacte negatiu de la pandèmia i,  al mateix temps,  la transició cap a un nou  sistema productiu basat en la sostenibilitat, l’ecologia, la digitalització, la tecnologia  i l’economia del coneixement.

Amb la segona onada de la pandèmia es nota que  l’ànim dels ciutadans  ha entrat en una nova fase. L’esperit de resistència davant l’adversitat i generositat amb què es va enfrontar el revés del proppassat mes de  març, inici dels confinaments,  sembla haver  cedit el pas a l’abatiment i la irritació. La gent percep que això va per llarg i ja no està disposada a condescendir als errors i a tolerar més prohibicions amb resignació (confinaments perimetrals, tancada d’activitats productives i culturals, tocs de queda, etc.). Es tracta d’un fenomen general a tot Europa.

Ara ja són molts els que reconeixen que la Xina ho ha fet millor.  Els resultats estan a la vista de tothom. El virus està pràcticament erradicat i la seva economia creix al ritme que tenia abans de la pandèmia. Els Estats Units de Trump varen anteposar l’economia a la salut i el resultat ha estat 225.000 morts i nou milions de contagis, amb una economia que s’esllangueix. Europa i Espanya varen optar per una estratègia intermèdia i les coses no han sortit bé. Molts pensen que és necessari tornar a la casella de sortida, és a dir, retornar al confinament. I avisen: no volem el sistema polític autoritari de la Xina, però sí l’organització amb què els xinesos (i altres països asiàtics, com Taiwan, Japó i Corea del Sud, o no asiàtics com Nova Zelanda) han funcionat.

 Loading ...