Sánchez i l’Espanya dividida: incapacitat i supèrbia

Una característica diferencial del govern Sánchez en relació amb qualsevol altre govern europeu és que no ha assumit mai cap error com a propi i molt menys ha demanat perdó per les seves conseqüències. No ho ha fet ni tan sols durant la tràgica gestió que va fer de la primera onada de la pandèmia. No reconèixer els errors no és només una tara moral, és també una qüestió d’eficàcia i eficiència, perquè és de l’assumpció d’ells que es produeixen les millores. D’aquí que aquest govern demostri ser tan incapaç ara, després de tres anys, com ho era el primer dia que es va posar a actuar.

Aquesta categoria que acabo de descriure té ara un dels seus màxims exponents, ni molt menys únic, en el fiasco de la llei del “Sí és sí”. Per veure la magnitud de la tragèdia, que està alleugerant de penes a abusadors i violadors condemnats, només cal acudir a aquest breu i incomplet recompte d’urgència:

• Primer cas. Abús sexual. Condemna: 6 anys i 9 mesos. Resultat actual: 1 any i 3 mesos. Reducció del període d’inhabilitació de 12 anys a 3 anys i 3 mesos.
• Segon cas. Abusos sexuals. Reducció de 3 anys a 2 i posada en llibertat per compliment de la major part de la pena.
• Tercer cas. Violació. Reducció de 6 a 4 anys.
• Quart cas. Abús de menors. Disminució de 8 a 6 anys.
• Cinquè cas. Intent de violació. Reducció de 6 anys a 3 anys.
• Sisè cas. Abús de menor. De 8 anys i mig a 6 i mig.
• Setè cas. Violació de la parella amb amenaces. De 13 anys passa a 12.
• Vuitè cas. Agressió sexual reiterada. De 12 a 9 anys.
• I finalment, aplicació a un cas nou de la nova llei, violació amb forçament en el domicili de la dona, condemnat a 3 anys i 9 mesos.

I això en un període de temps curt de l’ordre d’un mes. L’administració de justícia considera que hi haurà un degoteig continuat.

És literalment un escàndol i assenyala que la llei és un nyap amb l’agreujant que va ser prèviament anunciat per l’informe del Consell General del Poder Judicial i el Consell d’Estat, i a més és un nyap en una llei de rang orgànic que, per tant, exigia una majoria qualificada del Parlament.

És del tot cert que no és just situar el focus només en Irene Montero, perquè si bé va ser ella la que va llançar la primera pedra en la iniciativa de fer la llei, aquesta ha passat pel Consell de Ministres on, recordem-ho, hi ha tres jutges: Pilar Llop, de Justícia, Margarita Robles, de Defensa i Marlaska, d’Interior.

Va ser assumida i defensada en plenitud per Sánchez que, en realitat, un cop aprovada, és l’únic responsable polític de la llei. Però és que a més va ser aprovada amb aplaudiments per una àmplia majoria, la dels mateixos partits sense cap excepció que donen suport al govern.

Per cert, que aquí caldria subratllar el paper d’estrassa que continua fent el PDeCAT a Madrid. No s’entén que vulgui representar una alternativa a Catalunya i actuï d’una manera tan servicial i acrítica en relació amb les decisions del govern. S’ho haurien de fer mirar.

Per tant, la responsabilitat de la llei és de Sánchez i dels partits que li van donar suport al Congrés. El que sí que és responsabilitat de Montero són les crítiques desmesurades contra els jutges que, de fet, els acusa amb altres paraules de prevaricar i de manca de formació, i els amenaça d’aplicar-los la llei per formar-los obligatòriament amb la finalitat evident que els jutges apliquin la llei, no d’acord amb el seu criteri independent, sinó d’acord amb el que pretén la ministra. Només per això ja hauria de ser destituïda, perquè interfereix greument en la independència de poders i altera el joc democràtic, cosa gens d’estranyar donada l’organització política a la qual pertany. El que és estrany és que formi part d’un govern democràtic de la UE, i també és ben estrany que el president del govern assumeixi aquestes crítiques de la seva ministra als jutges, perquè, aleshores, el que fa és obrir encara més la crisi entre poders que està destruint el sistema institucional espanyol.

Però és que, a més, la ministra Montero no té raó en absolut quan acusa els jutges de masclistes. Primer perquè les sentències les han dictat tant homes com dones, en molts dels casos als quals hem al·ludit han participat magistrades en la decisió i, per tant, i en tot cas seran “dones jutges masclistes”. El que és realment un despropòsit. Fins i tot, la sempre amable amb el govern, Jutgesses i Jutges per la democràcia, han criticat a la ministra per les seves declaracions, malgrat que pertany a aquesta organització Mª Victoria Rosell, que és la mà dreta i esquerra de Montero en la redacció d’aquesta llei. És la mateixa Rosell que Podemos ens vol col·locar al Tribunal Constitucional.

Tot plegat fa encara més improbable que es pugui resoldre el problema del nomenament de jutges perquè la polarització s’ha multiplicat. Avui Espanya està més dividida que mai a conseqüència de lleis absolutament extremes, impulsades de manera il·legítima en el Congrés dels diputats, legal però il·legítima, i després per l’actitud política del mateix Sánchez i de tot el seu govern que combina la supèrbia amb la incapacitat de legislar de manera mínimament correcta.

 Loading ...