Salaris alts

Una de les coses que la llarga crisi de la Covid-19 ha posat de manifest és la rellevància de certs llocs   de treball que fins ara havien quedat més amagats o menys destacats.  Els més evidents, tots aquells relacionats amb el món sanitari, amb l’atenció a la gent gran o disminuïda,  amb la producció i subministrament dels productes de primera necessitat, amb el manteniment de nivells essencials de vigilància i seguretat. Podríem dir les feines relacionades amb el que en altres moments en diríem l’assegurament del nivell de subsistència.

Ja fa dies l’Alfred Pastor reflexiona molt sensatament sobre aquest fet en les seves col·laboracions habituals a la premsa. A la darrera que he llegit, en què el titular clava el contingut, defensa la importància del treball reconegut, del treball digne, i del treball amb aquestes dues característiques com a pilar de la vida en comunitat. Treballs amb ànima, els anomena. I observa que el mercat, a través del salari com a instrument,  no sempre és el millor mecanisme per al reconeixement d’aquests tipus d’ocupacions. Per sort en l’àmbit personal hem demostrat que no sempre condicionem el reconeixement d’un treball als criteris mercantils: els reiterats aplaudiments dels primers dies de confinament en són un exemple. A veure si, com comenta el mateix Pastor en un article anterior, serem capaços de recordar quan tot això passi la dignitat,  el respecte i l’adequada compensació a la feina de qui hem considerat com a essencials en aquests mesos d’hibernació social.

Evidentment els salaris dels treballs que hem qualificat d’essencials, inclosos els del personal sanitari més qualificat,  no acostumen a ser excessivament elevats, i diria que les retribucions de moltes de les feines que no s’han aturat cap dia, com cuidadores de residències o empleats de supermercats, estan a la banda baixa de l’escala salarial. El mercat, per tant, no segueix els mateixos criteris de reconeixement que molts dels nostres compatriotes, per sentiment o per convicció, han expressat durant aquests dies.

La determinació dels salaris és un àmbit del món de l’economia i del management que sempre m’ha semblat  molt complex. La retribució salarial és la forma més estandarditzada de compensar la dedicació d’una part important del nostre temps a la riquesa col·lectiva. Els altres dos grans components de la Renda Nacional, els beneficis i els impostos, són per una banda la compensació pel risc d’haver invertit un capital o simplement pel fet de llogar-lo o, per l’altra, la part de renda que entre tots hem acordat que l’Estat ens prengui per a contribuir al seu funcionament, inclosa la funció redistributiva.

En la determinació dels salaris hi entren moltes variables i consideracions: el tipus de treball, els requeriments per a exercir-lo, la negociació col·lectiva, els salaris de reserva, la qualificació personal, la productivitat, l’eficiència, la regulació del mercat, els valors de qui té el poder de contractar, el nivell de vida de cada país o territori,  evidentment l’oferta i la demanda, i  algunes més.

Segur que les retribucions dels treballs que hem considerat tan importants aquests dies tenen la seva explicació i probablement la seva lògica.  En qualsevol cas, no són dels més alts. La reflexió aleshores és obvia: són els salaris més alts més essencials? Responen els salaris més alts a treballs més dignes? Hi hauria d’haver  una correlació més estreta entre la importància que la societat atorga a cada feina i la seva retribució? Aquest és un camp fàcil per a la demagògia barata, sobretot si fem entrar en joc els sous de banquers, polítics, directors d’empresa, grans funcionaris i de tothom que el tòpic popular consideri llocs de treball molt privilegiats.

Tanmateix, un bon puntal de la bona convivència en qualsevol classe de societat és que l’estructura salarial que retribueix cada un dels llocs de treball sigui fàcilment comprensible i no estigui massa lluny de la seva valoració social corresponent.

 Loading ...