La mare té 87 anys i està demanant una cita al metge per Internet, a l’habitació que ha habilitat com a despatx al seu pis de tota la vida, on ara viu sola des que ell ens va deixar abans d’hora. Té un ordinador personal on també mira cada dia els comptes bancaris, perquè a la Caixa ja no hi ha manera que t’atenguin en persona. Es va obrir fa anys un perfil a Facebook i a Instagram, que segueixen actius, i ens envia missatges de Whatsapp amb emoticones per recordar-nos els sants i els aniversaris de la família. Cada setmana, mentre no la confinin, va al cinema i al teatre amb la seva germana o una amiga íntima, també vídues totes dues. Els homes gairebé sempre se’n van abans, però elles resisteixen com a lleones. No només té brou a la nevera, també ens fa paelles, carn amb salsa i unes croquetes espectaculars. I un armari ple de tuppers disposats sempre a viatjar d’anada (no sempre de tornada) a casa d’algun de nosaltres per delit de qualsevol dels seus onze néts.
La mare era professora i mare, i ara és sobretot àvia, i se’n riu amablement de les dones empoderades que renuncien a la seva maternitat per fer carrera professional, perquè no poden amb tot. Ella treballava a casa i fora, tenia cura dels fills i del marit, tot estava sempre a punt, i és conscient que els temps han canviat, però manté la seva fe i la seva generositat sense límit. Només viu per als altres, encara que hi ha dies que està trista, perquè el troba tant a faltar. Com es pot estimar tant algú, ens diu.
La mare de Rigoberta també és profe i mare. I sagnava cada mes i quan era jove venia a l’escola amb cua i mala cara durant “aquells dies”. De vegades havia de tornar a casa perquè no es trobava bé. Ens assèiem junts a la classe de Llatí. Em donaràs un cop de mà amb l’examen?, em demanava espantada. “Quousque tandem Catilina abutere patientia nostra…”, “és que no entenc res de res! “Tranquil·la, compta amb mi”.
A la mare de Rigoberta el que li agradava era la música. I cantàvem i tocàvem la guitarra junts a les misses i al pati. Julio Iglesias, Perales, Mocedades, sí, aquestes són les teves fonts i influències, Rigoberta. “Abraça’m, i no em diguis res, només abraça’m, n’hi ha prou amb la teva mirada per comprendre, que tu te n’aniràs”. I vam presentar junts (és que jo ja em sentia periodista des de feia anys, des que llegia Tintín amb 7, i ho seguiré llegint fins als 77…) el festival de final de curs. Això s’acaba, ens fem grans, podem votar en democràcia, arriba la universitat. I aquella nit vam cantar fins a la matinada al costat de les columnes de Gaudí. I encara conservo un pètal de rosa que em vas signar amb el teu nom, encara que tu ja no te’n recordis. I et vaig portar a casa quan clarejava amb la meva Vespa blava, com tantes altres vegades durant el curs, sentint el teu alè i la teva calor al meu clatell. Però ell ja era allà, era molt gran, i fanàtic del Madrid, i tu i jo sempre ens vam moure a la “Friendzone”, no hi havia espai per a més. I gràcies a això, seguim sent amics, dels de tota la vida, dels que mai no s’obliden, dels que sempre hi són quan cal. Dels que toquen i canten al funeral del teu pare quan se’n va. Sempre ens quedarà la música.
Tant de bo Rigoberta arribi a Eurovisió perquè tothom sàpiga quant estimem les nostres mares, les nostres àvies, les nostres amigues. Em temo que ets massa bona, Paula. Però et sobra talent per triomfar sense haver d’arribar al Festival. Perquè tu no fas cançons, compons himnes. I sí, ens fan por els vostres pits perquè seguim sent més primaris del que pensem, què li farem.
Gràcies per aquest homenatge a totes les mares, a totes les àvies, a totes les dones. Mai us arribarem a l’alçada del taló, fins i tot encara que no porteu talons i vestiu d’uniforme de col·legi de monges.
Molta merda, Rigoberta.
Mamá, mamá, mamá, paremos la ciudad.
