Ens enfrontem a una cruïlla històrica. No es tracta de convocar quimeres ni d’agitar fantasmes ideològics, sinó d’assumir amb serenitat, fermesa i responsabilitat democràtica, la necessitat de regenerar el sistema polític des de la seva arrel: la ciutadania.
La caiguda del país al lloc 46 a l’Índex de Percepció de la Corrupció 2024 —el pitjor en tres dècades— no és una anècdota estadística, sinó un símptoma alarmant de deteriorament institucional. Amb una puntuació de només 56 sobre 100, Espanya se situa al furgó de cua de la Unió Europea, superada per economies tradicionalment més vulnerables i empatada amb països la maduresa democràtica dels quals ha estat, fins ara, qüestionada. I tot això abans que esclatessin els escàndols d’aquest any.
“a Espanya, allò anòmal no és la corrupció, sinó que es descobreixi”
L’informe de Transparència Internacional és contundent: estancament legislatiu, inacció davant de les directrius comunitàries i l’absència d’una estratègia integral contra la corrupció. Però el problema va més enllà de lleis incomplertes o mecanismes mal calibrats. El que s’evidencia és consolidar un sistema on la corrupció no és una disfunció esporàdica, sinó un patró estructural. Com va denunciar el periodista Joaquín Estefania, “a Espanya, el que és anòmal no és la corrupció, sinó que es descobreixi”.
Els casos recents -des de l’escàndol Koldo fins als contractes opacs en infraestructures públiques- no són res més que la punta visible d’un iceberg que ha erosionat el principi bàsic de l’Estat de dret: la igualtat davant de la llei.
La partitocràcia ha substituït la democràcia representativa, i els partits polítics gestionen les institucions com a dominis personals. El Govern de Pedro Sánchez, lluny de revertir aquesta dinàmica, l’ha aprofundit per voluntat de domini. Exemples com la colonització del Tribunal Constitucional, l’ús instrumental del CIS o el nomenament discrecional d’alts càrrecs il·lustren un model on el mèrit i la neutralitat administrativa han estat desplaçats per la lleialtat partidista.
El politòleg Guillermo O’Donnell ho va advertir amb claredat: “La democràcia no consisteix només a votar, sinó que el poder pugui ser efectivament controlat per la ciutadania”. A Espanya, aquest control ha estat substituït per un sistema de quotes i repartiments entre elits partidàries.
La corrupció estructural no es limita a sobresous o favors il·lícits; es manifesta en la captura dels ressorts de l’Estat per xarxes clientelars, en l’ús del pressupost públic com a botí i en la impossibilitat pràctica d’exigir responsabilitats. Segons l’Eurobaròmetre, un 58% de les empreses espanyoles identifica la corrupció com un obstacle per operar, davant d’una mitjana del 34% a la UE.
La història ensenya que on no hi ha límits al poder, la decència esdevé excepció i no norma.
Davant d’aquesta situació, cal reconstruir una ètica pública basada en la virtut cívica. Però no n’hi ha prou amb la moral individual: és imprescindible articular reformes concretes, d’aplicació immediata. La recent compareixença del president del Govern al Congrés —tan celebrada com intranscendent— va evidenciar la renúncia del poder polític a emprendre canvis reals. La història ensenya que on no hi ha límits al poder, la decència esdevé excepció i no norma.
En aquest context, resulta il·luminadora l’experiència reformista dels Estats Units al començament del segle XX. Va ser gràcies a la pressió combinada d’un periodisme combatiu –amb obres com La vergonya de les ciutats de Lincoln Steffens o La jungla d’Upton Sinclair– i una societat civil mobilitzada, que van sorgir mecanismes com la iniciativa legislativa popular, el referèndum vinculant o la revocació de mandats. Aquestes eines van reequilibrar el sistema i van tornar el control del poder als ciutadans.
Espanya necessita, amb urgència, un impuls semblant. Les propostes són clares: separació efectiva entre els càrrecs polítics i l’administració tècnica, professionalització basada en mèrits, nomenaments per majories qualificades a institucions clau, compliment efectiu dels preceptes constitucionals, mecanismes reals de rendició de comptes i transparència, i formes de participació directa com el referèndum o la revocació del mandat.
eliminar les subvencions automàtiques als partits polítics i substituir-les per un model de finançament a través de la declaració de l’IRPF
Fins i tot es podria contemplar una mesura revolucionària i simbòlica: eliminar les subvencions automàtiques als partits polítics i substituir-les per un model de finançament a través de la declaració de l’IRPF, permetent als contribuents avaluar i donar suport directament a les formacions que considerin dignes de suport.
Tot i això, tota reforma necessita un punt de partida organitzatiu. La convocatòria d‟una Conferència Cívica per a la Regeneració Política podria constituir aquest primer pas, amb una agenda inicial centrada en tres objectius concrets:
1- Exigir la convocatòria d’eleccions generals com a condició indispensable per inaugurar un nou cicle democràtic.
2- Promoure un manifest dirigit a la ciutadania que reivindiqui l’exercici de la sobirania popular.
3- Definir un full de ruta basat en l’acumulació gradual de forces cíviques, amb metes definides i etapes precises.
Hannah Arendt ho va expressar amb lucidesa: “El poder pertany al poble només mentre aquest es mantingui organitzat”. La regeneració política no vindrà del sistema que ha contribuït a degradar-la, sinó d’una societat civil que recuperi la veu i la capacitat d’acció. Si no som nosaltres, ciutadans lliures i responsables, els qui impulsem aquest canvi, ningú no ho farà en el nostre nom.
La corrupció no és una anomalia del sistema, és el sistema. És hora d'una #RegeneraciónPolítica impulsada per la societat civil. #Espanya #CorrupcióEstructural Share on X
Loading ...
