No resulta fàcil parlar de la tolerància, com actitud positiva, perquè estem parlant d’un valor que té diferents graus, i que arriba al seu extrem oposat, que és la intolerància.
Aquesta pot tenir també aspectes positius, quan el que no tolerem és que els drets humans no siguin respectats.
Però de què parlem quan parlem de tolerància?
Hi hauria el que podríem anomenar la tolerància activa, que pressuposa el respecte profund a la diferència, la comprensió d’aquesta diferència, ja sigui cultural, lingüística, religiosa…i posar-se en la pell del diferent, reconèixer l’angoixa que han de patir al restar en minoria al mig d’un conjunt, que no sempre els rep de forma adient.
En l’altre extrem hi hauria una tolerància més passiva, que accepta la presència del diferent, però a una certa distància, i si pot ser en un altre barri, millor. La seva presència només ens acomoda, en feines subalternes, perquè quedi clar qui està per sobre de qui.
Però sota la capa de la tolerància, sovint privem la necessària intolerància davant de determinats comportaments. Cal ser intolerant, davant de tota forma d’exclusió social per raons de raça, de gènere, d’opció política… Però la intolerància d’allò que és intolerable, és una intolerància necessària, perquè no surti la indiferència, la inhibició d’allò que ens afecta a tots.
La protesta davant d’allò que no és just, ha de tenir uns camins cívics, que no han d’admetre la violència ni l’extorsió. Ha de buscar el camí del diàleg, però quan aquest no és escoltat, aleshores cal visibilitzar-ho però d’una forma que no perjudiqui el bon funcionament del conjunt.
Perquè si al mal causat per la injustícia, li afegim el mal causat per l’extorsió, com pot ser el tall de carrers, el tall de carreteres, o vies de ferrocarril, aleshores afegim al primer mal, la molèstia del segon mal. Resultat: doble càstig pel ciutadà.
Però hauríem de fer-nos una pregunta de difícil resposta: A les noves generacions d’immigrants, quina educació i quina cultura els hem de donar, la seva o la nostra.
Altres països amb més experiència d’aquesta realitat, com França o Alemanya, recomanen costums i cultura del país d’acollida a l’escola, i la cultura dels col·lectius immigrants, en l’àmbit familiar. Però en les festes escolars, tothom pot expressar i celebrar amb joia, els signes de la seva pròpia identitat.
Una obra d’Immanuel Kant, “La Pau perpetua”, que parla del dret de la gent, diu que el món viurà en pau el dia que quan sortim de la nostra terra, no siguem rebuts com estranys, sinó com a hostes benvinguts.
