Qui se’n recorda de la família?

La pandèmia i el confinament han mostrat de manera exhaustiva, com ja ho va fer l’anterior crisi, el valor decisiu i positiu de la família. Allà on hi ha hagut una família sòlida els problemes del confinament no únicament han estat menors, sinó que fins i tot s’han resolt molt satisfactòriament. De la mateixa manera que la gent gran, la gran sacrificada de la Covid-19, ha sortit extraordinàriament més ben parada si ha viscut en la llar familiar, que si ocupava un lloc en una residència.

Que la família és decisiva per a la nostra felicitat personal resulta indiscutible. Que del seu bon funcionament depengui la societat està en part assumit. Que ella incideixi decisivament en el benestar econòmic constitueix una realitat ignorada.

Podem constatar la seva importància en estudis de gran abast com Where is the Land of Opportunity? The Geography of Intergenerational Mobility in the United State de Raj Chetty i altres (2014). Dels 10 principals factors que utilitzen aquests estudis, tres es relacionen directament amb la família: mares solteres, taxa de divorcis i famílies desestructurades,  mentre que uns altres també estan condicionats per ella, com els resultats escolars i el capital social. Això últim no és nou, ja ho va mostrar S. Coleman fa tants anys com els que ens separen de 1988 a Social Capital in the Creation of Human Capital. Y amb data recent  la OCDE assenyala a Low-Performing Students. Why They Fall Behind and How to Help Them Succeed, que  la desestructuració familiar i la família monoparental, són uns dels  factors que poden provocar un  baix rendiment en els estudiants afectats.

La majoria de països que disposen d’estats del benestar saben de la  importància del bon acompliment de la família, i per això les incentiven. No el nostre cas. Fins i tot els partidaris del procés per fer un “nou país” mantenien en l’estudi de viabilitat la dedicació del  0,94% del PIB a  la  família i natalitat, pel 1,38% Espanya, i el 2,23% la UE. Les xifres mostren la insensatesa espanyola i  encara més la catalana. “El nou país” del procés tampoc era amic de la família, especialment, si té fills i majors al seu càrrec. Tot el contrari del que convé.

La família és el nucli sobre el qual es construeix la societat: matrimoni paternitat i maternitat, filiació i fraternitat, parentesc i nissaga. Qui hagi llegit la genial Notícia de Catalunya de Vicens Vives, tindrà clara la importància decisiva que han tingut per a la formació de la Catalunya moderna, la casa pairal, les relacions familiars i la nissaga. Catalunya és un país fet i suportat per les seves famílies. Tots venim d’una família, i gairebé tots construïm una altra. Sobre aquest sistema de relacions interfamiliares, en el qual ens fem com a persones, s’assenten les altres Institucions: l’escola, el treball, l’església, i el veïnatge. Sobre aquestes s’hi estructuren les de naturalesa més opcional, les associatives. D’aquí ve que sense un bon substrat familiar tot queda negativament afectat, i resulti costós i poc eficient suplir-ho amb despesa pública.

La necessitat que les famílies funcionin bé és evident, però no es reconeix en les polítiques públiques. L’omissió és greu i la paguem molt cara. Ho he intentat explicar  amb un cert detall en  el meu llibre Una nova teoria de la família. Les funcions de la família en el creixement econòmic i el benestar.

I és que la  família actua sobre el creixement econòmic mitjançant el compliment de set funcions que són insubstituïbles, perquè cap altra institució pot realitzar-les en els mateixos termes d’eficiència, a més d’una setena en la qual intervé juntament amb altres agents.

Es tracta de

• l’estabilitat familiar
• la capacitat per a engendrar descendència i educar-la.
• la disponibilitat de normes internes compartides i la  cooperació amb els altres; una espècie de “spillover” social, que configura, juntament amb
• la xarxa de parentiu,
• el capital social localitzat a la família
• l’eficiència en l’aplicació dels seus recursos interns i la reducció dels seus costos socials
• l’efecte dinàstic, capaç de diferir rendes actuals en benefici de generacions futures.
• Finalment, l’estalvi i el consum, compartides amb altres institucions públiques i privades.

Quan les funcions familiars es realitzen de manera deficient es perjudica el creixement econòmic i es produeixen costos socials, que al seu torn ocasionen costos públics de transacció  i d’oportunitat, deteriorant l’estat del benestar. Hauríem de ser els primers interessats en evitar que aquests costos es produïssin, perquè som nosaltres qui els paguem.

Tot això és ben atès per la política? Al contrari, la seva actuació deteriora encara més la institució familiar. Per deficient comprensió, per ceguesa ideològica, o per totes dues qüestions, el resultat és que les polítiques familiars són deficients, i la  catalana un desastre. El resultat  és molt perjudicial, especialment per als que menys tenen, perquè redueix la capacitat per a desenvolupar-se econòmica i socialment, drena les prestacions socials i augmenta la desigualtat.

D’aquí ve que un bon govern es verifiqui per les polítiques que aplica per facilitar el bon acompliment d’aquelles vuit funcions pròpies de la família, diferenciant-les nítidament del que són les ajudes socials per a lluitar contra la pobresa i la marginació. En el àmbit de l’empresa ningú confon un cooperació d’ajut perquè una empresa no faci fallida, amb un política de foment basada en incentius per millorar la missió de les empreses que funcionen, però en les polítiques familiars, per raons estrictament ideològiques, ambdós camps es confonen deliberadament. El resultat es una pèssima aplicació dels escassos recursos que s’apliquen. De fet la progressia percep les polítiques familiars com una mena d’auxili social per pal·liar problemes, i atorga una especial atenció a la minoria, les famílies monoparentals i les poques formades a partir de la legislació LGBTI, i deixa al marge allò que es el gran gruix i les seves funcions: la família sense adjectius.

A Catalunya les polítiques de família pròpiament dites no existeixen, i les altres, les  pròpies de l’assistència social, són insuficients i defectuoses.

Han oblidat que  Catalunya continua sent, no per la Generalitat o les estructures  d’estat, sinó per la tasca ben feta de les famílies catalanes en el passat, com ha succeït a Polònia, Irlanda, o Israel. O rectifiquem, o ho passarem malament.