L’augment dels impostos sembla una realitat inevitable . El motiu és fins i tot raonable: la precària situació en què ens trobem i, en definitiva, la difícil sostenibilitat dels nivells de deute.
No obstant això, cal recordar que la situació econòmica pre-COVID no ha permès que Espanya hagi actuat com altres països ho han fet: ajudes directes. El tema no és menor, ja que no cal oblidar que una crisi de liquiditat per hibernació, és a dir, per detracció d’ingressos que mai es recuperaran, només es combat injectant el seu equivalent en ajudes no reintegrables i no a través de crèdits amb aval.
Les raons de no fer-ho són ben conegudes: un deute superior al PIB fruit, essencialment, d’un dèficit estructural de més d’una dècada.
Des d’aquesta perspectiva, l’esforç fet pel Govern ha estat l’únic possible, però no el que corresponia fer.
En aquest context, la necessitat de majors impostos no és imputable a la Covid-19, sinó, i fonamentalment, a la nostra situació econòmica prèvia i que aquest s’ha agreujat. L’arrel del problema és per tant la “manca estructural” pre-COVID imputable a la passivitat política davant de la mateixa. D’aquí la dependència d’Europa.
I què fer?
Si es tracta d’una crisi de liquiditat agreujada per mesures de distanciament social i per la por associat a la incertesa, és obvi que augmentar els impostos, és a dir, treure liquiditat del sector privat, no és el més prudent. Aquesta és l’opinió del Banc d’Espanya i d’Europa.
D’altra banda, pensar que els nous impostos a les empreses no es traslladaran als preus és desconèixer el funcionament del mercat. Si aquest ho permet, aquells es traslladen sempre als mateixos. No es tracta, això sí, d’una repercussió “legal”, sinó de la seva translació econòmica via preu.
A més, cal tenir en compte que els impostos amb potencial recaptatori són l’IVA, l’IRPF, i els impostos especials; circumstància que, siguem sincers, perjudica essencialment a les classes mitjanes i baixes. Tampoc cal oblidar que la nostra renda per càpita no és per estar orgullosos, que el nostre esforç fiscal és ara superior al d’Alemanya, Països Baixos, Finlàndia o Àustria, i que la falca fiscal sobre els salaris és tres punts superior a la mitjana de l’OCDE.
Davant aquesta situació, l’única opció és fer els deures que estan pendents, és a dir, ajustar la despesa preservant i millorant les partides que sustenten l’Estat de Benestar; ajust que exigeix eliminar el superflu i les duplicitats; aplicar polítiques d’austeritat; eliminar la despesa política; millorar l’eficiència de les administracions; afrontar la reforma de la funció pública; i abordar la necessària col·laboració publicoprivada. És a dir, un pla de reforma de l’Administració Pública, o, si es prefereix, un pla de bon govern, que ha d’incloure, també, la responsabilitat per gestió pública no diligent.
Però hi ha més. Segons el Pla Estratègic de l’AEAT, els deutes tributaris suspesos per recursos dels contribuents pugen, el 2018, a 12.763 milions. Per la seva banda, els recursos de cassació en matèria tributària pendents de resoldre pel Tribunal Suprem, i que representen gairebé un 40% del total, signifiquen també una xifra important. És doncs necessari un pla de mediació i arbitratge que redueixi aquests imports en benefici de tots.
Més. La xifra que es deixa de recaptar cada any per beneficis fiscals puja a 34.825 milions (2018), circumstància que explica una de les raons de la nostra pressió fiscal inferior a la mitjana europea: la baixa recaptació que aquells produeix. És doncs necessari eliminar els que no siguin eficaços, aspecte que la AIReF està analitzant.
Tampoc cal oblidar la lluita contra el frau fiscal, és a dir, contra l’ocult als ulls del fisc, i no fruit d’interpretacions que defugen la confiança i la seguretat jurídica.
Però, a més, és imprescindible un pla de reactivació econòmica, reindustrialització, i creació d’ocupació que augmenti el nivell de vida dels ciutadans, eixampli la minvada classe mitjana, i redueixi la pobresa.
No augmentar ara els impostos no vol dir renunciar a un augment posterior dels mateixos, però aquest ha de venir de la mà de la major riquesa que es crei i no de reduir la ja existent; augment que s’ha de completar amb impostos que dissuadeixin la riquesa no productiva, és a dir, que promoguin la seva incorporació al mercat complint així la funció social que a la propietat li correspon. En aquest sentit, cal valorar un impost sobre actius no productius.
I tot en el marc d’una reforma integral del sistema tributari i de polítiques pre distributives; reforma que ha de contemplar, entre altres, la fiscalitat verda, el cofinançament dels serveis públics, la tributació de la riquesa immobiliària, la capitalització de les empreses, una simplificació de l’impost sobre societats mitjançant un gravamen opcional o objectiu, el replantejament selectiu dels tipus de l’IVA, una reforma de l’Impost sobre Successions i Donacions, una aposta per la fiscalitat social, una llei de mecenatge associada a la responsabilitat social, una fiscalitat participativa, reforçar i garantir la seguretat jurídica, reduir la falca fiscal, fixar objectius vinculats a la reducció del fiscal gap, i una revisió parcial dels beneficis fiscals de l’empresa familiar; reforma, això sí, que cal compassar amb el creixement econòmic.
Aquest crec que és el camí.
Una crisi de liquiditat per hibernació, és a dir, per detracció d'ingressos que mai es recuperaran, només es combat injectant el seu equivalent en ajudes no reintegrables i no a través de crèdits amb aval. Share on X
Loading ...
