La sessió del Club de Lectura del “Corrent Social Cristià” corresponent al dia 6 de maig de 2025 va tractar de l’obra “LA PREGUNTA PER DÉU”, del teòleg Olegario González de Cardedal. Comparteixo per escrit el comentari al llibre que vaig fer com a ponent de la sessió en línia, a la qual va assistir el mateix autor.
I- PRESENTACIÓ
Don Olegario ha estat des de 1966 catedràtic de la Universitat Pontifícia de Salamanca fins a la seva jubilació en 2004. En la seva joventut va ser col·laborador del filòsof Xavier Zubiri. Ha tractat als grans teòlegs del segle XX, Michael Schmaus, Karl Rahner, Henri de Lubac o Joseph Ratzinger, amb qui li unia una bona amistat. Va assistir a la Tercera Sessió del Concili Vaticà II. Va ser membre de la Comissió Teològica Internacional des de 1968 a 1979, Consultor del Consell Pontifici per al diàleg amb els no Creients i Consultor del Pontifici Consell per a la Cultura. Des de 1986 és Acadèmic Numerari de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques. Va rebre el premi Joseph Ratzinger en la seva primera edició de l’any 2011.
Ha estat creador i director de moltes càtedres i escoles, entre elles una de molt especial, l’Escola de Teologia de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo de Santander. Una escola de teologia en una universitat d’estiu, pública, el rector de la qual és nomenat directament pel govern d’Espanya. Durant vint anys, no sense alguna dificultat en funció dels canvis de rector motivats pels canvis polítics en el govern espanyol, la teologia va ser present en una universitat estatal. Allí a Santander l’any 2000 vaig conèixer a don Olegario, i vaig assistir durant molts estius com a alumne de la seva escola, de manera que vam acabar sent bons amics.
II- INTRODUCCIÓ DE L’OBRA
L’obra que ens ocupa, LA PREGUNTA PER DÉU, de 2023, és especialment interessant per al lector no iniciat en teologia. En 120 pàgines, i en un llenguatge assequible, dona una bona idea d’algunes de les principals inquietuds i reflexions que omplen l’extensa obra de don Olegario. Alhora que faig el resum del llibre, aniré intercalant reflexions que l’obra m’ha despertat.
A l’inici del llibre se’ns diu que la pregunta per Déu ens incumbeix a tots perquè és una pregunta que afecta, d’una banda a l’origen de l’home (pregunta pel sentit), i d’altra banda és la pregunta per la fi (si hi ha salvació i vida després de la mort). Observo que avui moltes persones senten curiositat o interès per aquests temes. Una altra cosa és on satisfan les seves inquietuds. En general la gent busca fora de l’àmbit catòlic o eclesial. Per exemple, el llibre “La supraconciència existeix” del doctor Manuel Sans Segarra, sobre experiències en el límit de la mort, ha ocupat durant setmanes en el número u de llibres més venuts. La gent no cerca en la riquíssima tradició cristiana. Per què l’atreu més la novetat? O potser també perquè l’Església ja no parla del més enllà de la mort. Quan assisteixo a un enterrament, sovint tinc la sensació que amb l’església plena i amb el públic emocionalment predisposat, el mossèn, el capellà, ha perdut una gran oportunitat de transmetre la bona nova.
A l’inici del llibre, l’autor esmenta dues formes alternatives d’aproximar-se a Déu. D’una banda la de Descartes, des de la pura raó, que veu en Déu l’Infinit i la garantia de la fiabilitat del nostre coneixement. I per una altra, la de Pascal, que a la raó afegeix la seva experiència de Déu. Blaise Pascal ens narra en el seu Memorial com va viure amb llàgrimes i sobresalt aquella nit de 21 de desembre de 1654.
Aquí, explico alguna cosa que li he sentit més d’una vegada a Monsenyor Munilla, sobre la importància de l’experiència de Déu: en una cacera de les quals s’organitzen a Anglaterra amb caçadors a cavall i molts gossos, al principi tots els gossos corren per a intentar trobar i atrapar a la guineu. Però quan passen les hores, només uns gossos la continuen buscant amb afany. Són els més joves, els més forts? Munilla diu: no, són el que han vist a la guineu, i això els dona la força per a perseverar.
Per això, podem dir que la mera raó no és suficient per a acostar-se a Déu. Potser per això Pascal va aprofundir molt més que Descartes en el seu coneixement. Necessitem algun tipus d’experiència de Déu. Per a la majoria de creients no serà una experiència mística com la que va tenir Pascal, però sí que podem experimentar-lo d’alguna forma en les nostres circumstàncies vitals. Així ens ho recorda també el Papa Benet, a l’inici de la seva encíclica Deus Caritas Est, quan diu que “No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona…”
Continuant amb el llibre, don Olegario assenyala com la doble pregunta per l’origen de l’home i pel seu destí, necessita dues vies de resposta: la raó i la revelació. Al Déu cristià no el podem veure i entendre com una mera essència, únicament com el ser (perspectiva merament filosòfica), sinó com un Déu en relació amb l’home, en el seu moviment descendent (encarnació) i ascendent (resurrecció de Crist). És la caritat descendent i la caritat ascendent que tan bé explica un gran teòleg de Girona, Vicenç Maria Capdevila, en la seva obra “Liberación y divinización del hombre”. Va ser don Olegario qui em va donar a conèixer l’enorme vàlua de la teologia sobre la gràcia de Mn. Capdevila.
Don Olegario explica que en la nostra relació amb Déu, necessitem l’oració que és, com deia Santa Teresa de Jesús, tractar d’amistat amb qui sabem ens estima. Per tant, per a acostar-nos i entendre a Déu, no en fem prou amb la raó. sinó que aquesta ha d’anar acompanyada de la nostra experiència de Déu, més el coneixement de la seva revelació, més la nostra oració personal.
El llibre explica que no tota forma de vida permet creure en Déu. Que hi ha unes formes de vida personal, comunitària, social, que faciliten la fe, mentre que hi ha unes altres que fan molt difícil, primer poder sentir la crida de Déu en la nostra vida i després donar la nostra resposta.
El llibre esmenta el que Karl Jaspers denomina “experiències límit”. Aquestes poden ser negatives: el mal, el sofriment (sobretot el sofriment dels nens i els innocents), la culpa o la mort. Però hi ha també experiències positives que poden acostar-nos a Déu: l’amor rebut de manera inesperada o gratuïta, la fidelitat mantinguda fins a la mort, el perdó incondicional, la dignitat moral d’unes certes accions humanes, la bellesa d’uns certs paisatges…
En tot cas, la fe, com a relació interpersonal (entre Déu i l’home), és el resultat de la trobada de dues llibertats: la fe com a revelació de Déu que se’ns dona, i la fe com a resposta de l’home a Déu. Aquí podem citar a Sant Agustí: “Déu, que et va crear sense tu, no et salvarà sense tu”. La qual cosa, ben mirat, no deixa de ser un meravellós tribut a la llibertat de l’home. L’home i la dona del nostre temps, tan gelosos de la seva llibertat, poden creure o no creure en Déu. El nostre naufragi en la vida tard o d’hora tots el tenim assegurat, a alguns els arriba massa aviat, uns altres poden gaudir d’una llarga vida, però al final tots morim, i a tots se’ns ofereix la taula de salvació que és Jesucrist.
Don Olegario, citant a Antonio Machado, diu que una cosa és “voler creure” i una altra “poder creure”. Avui dia, tots tenim algun amic o conegut que ens diu, tant de bo jo pogués creure, tenir fe. Les circumstàncies del nostre temps no ens ajuden a creure, no ens faciliten la fe.
III- PART PRIMERA: LA RAÓ, PREGUNTES DE L’HOME
Don Olegario explica que en l’horitzó intel·lectual d’Occident al llarg de molts segles la qüestió de Déu s’ha plantejat des de la metafísica (Plató, Aristòtil i Sant Tomàs, principalment). Déu com a ser suprem. En canvi, a partir de la Il·lustració la qüestió de Déu es planteja des de l’home, des de les seves capacitats i necessitats.
Aquí dues són les grans preguntes per Déu: Si existeix Déu, i en cas afirmatiu, quina és la seva naturalesa. I dos són les grans resposta: podem arribar a concloure raonablement que Déu existeix, però amb la nostra mera raó no podem aconseguir la seva naturalesa, només podem arribar a conèixer-li a partir del món i de l’home i en analogia amb ells. S’esmenten les cinc vies de Sant Tomàs d’Aquino, que no són pròpiament una “demostració de Déu” sinó un accés a Ell pels seus efectes.
Mentre que en l’era moderna es produeix un canvi d’actitud fonamental: ja no es puja a Déu des de les coses del món, anant dels “éssers” al Ser, sinó que es va des de la consciència de l’home interior al món exterior i superior. La idea de Déu ja no està al final d’un procés de raonament (Sant Tomàs), sinó a l’inici. En l’origen d’aquest plantejament està l’argument ontològic de Sant Anselm:
“Si Déu, per definició, és el ser més perfecte, i l’existència és una perfecció, llavors Déu ha d’existir en la realitat per a ser veritablement el ser més gran i el més perfecte.”
En aquest argument, l’existència de Déu es deriva de manera lògica de la seva pròpia definició. Són partidaris de l’argument ontològic, entre altres, Descartes, Leibniz i Hegel. En canvi, el rebutgen Sant Tomàs i Kant.
Don Olegario assenyala que una de les raons de la pèrdua de Déu en la modernitat és haver-lo situat únicament “en l’esplanada de la raó, i haver oblidat o descartat la memòria de Déu (que és el nostre passat absolut) i l’esperança en El (el nostre futur absolut)”. Cita a Sant Agustí que en les seves Confessions afirma que “aprofundint i cavant en la memòria es troba a Déu”. No es tracta d’una memòria merament històrica, psicològica o social, sinó una memòria metafísica, inherent a l’acte permanent creador de Déu en nosaltres. Llegint això, em venen a la ment les paraules dels Fets dels Apòstols, que llegim en aquests dies de Pasqua: “en Ell vivim, ens movem i existim”.
Don Olegario explica també com a partir de la Il·lustració i del racionalisme ja no es pensa a Déu des de la metafísica sinó des de l’antropologia. I així sorgeix la filosofia de la religió, en què el nou punt de partida és l’home: les seves possibilitats, necessitats i límits. En aquest plantejament antropocèntric, la noves preguntes són:
– És necessari Déu per a l’home?
– És Déu una frontera que limita a l’home o un do il·limitat que eixampla i eleva la seva existència?
– És Déu l’única garantia que el ser prevalgui sobre el no-res?
Assenyala com aquesta reducció antropològica serà l’objecte de crítica de l’ateisme del segle XIX, que té en Feuerbach el seu principal representant.
Don Olegario exposa com la reflexió filosòfica sobre Déu ha anat acompanyada sempre dels testimoniatges de fe en Ell, de l’oració, de formes de vida conformades per la fe. Com aquesta reflexió sobre l’existència de Déu no l’han elaborat ateus a la recerca de fe, sinó creients que anhelaven entendre i donar raó de la seva fe. En resum, a Occident, la metafísica sobre Déu ha anat acompanyada o precedida de la mística. En altres paraules: el logos no actua en solitari sinó al costat de l’àgape.
En la filosofia contemporània això canvia. El llibre exposa com en una certa forma es recupera la idea de Déu però de forma totalment secularitzada. És la “Nostàlgia de l’Absolut”, títol d’una obra de George Steiner. Olegario es refereix també a dos grans filòsofs del segle XX, com a mostra d’aquesta secularització de Déu.
Com en Heidegger, a “Ser i temps”, la seva obra principal i una de les més importants de la filosofia del segle XX, si substituïm el seu concepte de sein (ser) per Déu, tot el significat de l’obra es torna més transparent. I com la filosofia de Karl Jaspers té com una de les seves paraules clau la transcendència, el transcendir com a acte. Jaspers parla d’una transcendència, però sense revelació, diferent d’allò que entenem i creiem els cristians.
No podien faltar, don Olegario mai s’oblida d’elles, la quatre grans preguntes que planteja Immanuel Kant:
-Que puc saber? La pregunta pel coneixement.
-Que haig de fer? La pregunta per la moral
-Que m’està permès esperar? La pregunta per la religió
– I, finalment, que és l’home?
L’home que es planteja aquestes preguntes clau, està en condicions per a entendre el sentit de la pregunta per Déu. Qui, cito literalment, “no està perdut entre les menudeses mundanes o encegat per l’egoisme que l’aïlla de la realitat i del proïsme”, a aquesta persona se li fa inexorable la pregunta per Déu”. Però, penso jo, la veritat és que avui nedem en una mar de “menudeses mundanes”. No és fàcil que avui puguem preguntar-nos per Déu, pel nostre origen i la nostra fi, distrets i dispersos com solem estar, amb una pantalleta a la butxaca que està permanent reclamant la nostra atenció amb menudeses.
El capítol 2 tracta de les EXPERIÈNCIES LÍMIT. Comença per les experiències d’ordre metafísic. Tot allò meravellós com podem experimentar en la nostra vida, l’amor i tot el que rebem de manera gratuïta, les accions humanes més generoses, nobles i elevades, l’art, la música (les cantates de Bach, els concerts de Mozart, les simfonies de Beethoven), la bellesa de la naturalesa i com aquesta ens omple de goig… “Tot això, potser, pot ser fruit de l’irracional, del cec, mut i neutre inferior a mi? No serà un do i una crida d’Algú superior a mi?”
Una cosa que comenta el llibre i a mi em fa pensar. Cadascun dels vuit mil milions d’éssers humans que hi ha en el món és únic i singularíssim, en el seu rostre, en el seu esperit. Pot això tenir el seu origen en la matèria inerta, en la pols d’estrelles? En fi, cadascú és lliure de pensar el que vulgui, però a mi personalment em resulta molt més difícil creure que procedim de la matèria inerta i de l’atzar, que no d’un Déu personal i creador.
Existeix l’experiència límit de la felicitat, quan sentim que només podem donar gràcies a Déu. Em va fer pensar el que vaig llegir en la premsa sobre Dani Alves, exjugador de futbol. No el conec, però tampoc me l’imagino una persona molt espiritual. La seva dona explica com va reaccionar aquest home quan ella li va dir que anava a ser pare: “Quan li ho vaig explicar, no va poder parar de plorar tota la tarda. Només donava gràcies a Déu”. Jo soc pare de quatre fills i he sentit això. Hi ha moments de tanta felicitat que només ens surt de dins donar gràcies a Déu.
Una altra experiència de signe oposat és la trobada amb el mal. El llibre cita la frase de Georg Büchner: “El mal és la roca sobre la qual es fonamenta l’ateisme”. I afegeix Olegario: “Que el percebem com a tal, que no tolerem la seva existència i que ens regirem contra un món dominat per ell, és prova que l’home està fet per al bé, la veritat i la bellesa, i elles estan en les antípodes del mal”. (Pàg. 51).
Existeixen també experiències d’ordre existencial. Una és la nostra pròpia existència i origen: “Des d’on i des de qui vinc jo? Què serà de mi? Compto definitivament per a algú i hi ha algú que compta amb mi i m’espera?… Pot sorgir el màxim, que és l’home, del cosmos, no sols des de la seva constitució biològica, sinó també en la seva llibertat individual, volitiva, amorosa? Unde ego?” (Pàg. 54).
Com pot l’ésser humà donar el millor de si mateix, des de la fe o des de la increença? “És creïble la tesi que la gent es torna millor i enriqueix més la seva condició humana en convèncer-se que la vida acaba inevitablement en una derrota i que no hi ha consol ni salvació possibles? Quins són els millors servidors d’aquest món, més solidaris amb el seu proïsme, més compassius i misericordiosos, els que creuen en un altre possible i futur, o els que creuen únicament en aquest?” (Pàg. 58).
Don Olegario planteja la nostra llibertat davant el reconeixement de Déu. “No hi ha demostracions que obliguin l’home adorar i a agenollar-se davant Déu ni a reconèixer inexorablement la seva existència. Tal actitud seria indigna tant de Déu com de l’home. Aquest és constitutivament pregunta i no arriba a si mateix si no indaga una possible resposta.” (Pàg. 63).
Don Olegario es refereix a les actituds que tanquen o dificulten la trobada personal amb Déu: “…el divertiment, la incapacitat per a la calma, la solitud en l’acceptació de si mateix, de les que parla Pascal; l’atordiment, que ens fa estar fos de si, perduts entre els negocis, la supèrbia, l’autonomia portada fins al límit de rebutjar el que l’alteritat exigeix, el distanciament o insolidaritat respecte al proïsme.” (Pàg. 66). Penso que haurem d’acostumar-nos a resar: “Déu meu, lliure’ns de tant de soroll i de tanta distracció.”
En temps de prestigi de la ciència, d’especialització tecnològica, d’algorismes, d’IA, don Olegario ens recorda una cosa important: “Eminents pensadors com Plató, Spinoza i Kant han sostingut que per a les qüestions humanes decisives (ser, conèixer, creure, esperar, estimar…) tots estem igualment dotats. (…) Sant Tomàs afirma en la Suma contra gentils que existeix un coneixement de Déu comú a tots els homes.” (Pàg. 71)
IV- PART SEGONA: LA FE, DO DE DÉU I TASCA DE L’HOME
La fe com a llum del món, una expressió evangèlica, molt estimada per Joseph Ratzinger. L’última encíclica de Benet XVI, acabada per Francesc, es titula Lumen Fidei, Llum de la Fe. En el Nou Testament i en la primera patrística, el baptisme és anomenat il·luminació. Els cristians són els que han estat il·luminats.
Atès que avui abunden els succedanis de la religió, penso que no ha de sorprendre’ns que la cosmovisió global avui antagònica al cristianisme s’autodefineixi com woke, que significa despert, un terme no igual al d’il·luminat, però semblant.
Don Olegario explica: “No és que els batejats siguin moralment millors o pitjors que els altres, ni són la seva virtut, cultura o eficàcia les que els diferencien, sinó el seu nou naixement. Ells es comprenen com renascuts i “fills de la llum”. (Ef 5, 8; 1 Et 5, 5). Aquest nou naixement els exigeix una conducta irreprotxable, pròpia dels qui caminen en la llum; així mateix, els mostra el seu deure d’irradiació d’aquesta llum divina de la qual han estat fets partícips, oferint-la als altres.” (Pàg. 83)
I com la fe transforma l’home en la seva integritat, més enllà de la seva raó: “Aquest do de la fe repercuteix en la fondària de la llibertat i de l’esperança de l’home; no sols en la seva intel·ligència. Déu ens fa partícips de la seva vida personal en tots els nivells. Per consegüent, la fe no és tan sols una il·lustració de la nostra raó, sinó una cosa molt més radical.” (Pàg. 85)
A continuació, l’obra tracta de “les reduccions que empobreixen i dels redescobriments que eixamplen”. En les primeres, don Olegario exposa que la llum de la fe en l’era moderna ha sofert tres reduccions que l’empobreixen: la intel·lectualista, la individualista i l’antropocèntrica.
Reducció intel·lectualista: entendre la fe com a mer assentiment racional a les veritats o dogmes, però sense implicació de la vida, de la llibertat, de la voluntat. Penso que està reducció intel·lectualista té a veure amb els avui denominats catòlics culturals, els qui pensen així: “sí, veig que la fe ens condueix pel bon camí, ens protegeix dels perills del nostre temps.” Però no s’impliquen. O amb els típics pares que porten els seus fills a col·legis catòlics, però: “Tampoc ens passem. Fill, si et conviden a anar a missa o a un recés, no cal que hi vagis.”
Reducció individualista: la concepció individualista moderna comença en el segle XVI amb la reforma, que situa al subjecte davant de Déu. I rebutja una cosa essencial que és la dimensió eclesial, comunitària, que és constituent del cristianisme. “Creure és adherir-se als qui han cregut abans que nosaltres. La llum de Déu la rebem de l’església. En la flama del ciri pasqual, és a dir del Crist ressuscitat, encenem cadascun la nostra fe.” La imatge de la vigília pasqual ho mostra amb tota claredat: mitjançant les espelmes ens transmetem els uns als altres la llum del ciri pasqual que prové de Jesucrist, i amb la llum a la mà entrem junts a l’església.
Finalment, la reducció antropocèntrica: Veure el cristianisme com una religió més creada per l’home. A l’església com una associació obra de la voluntat humana. La fe com un fenomen merament sociològic.
Però, don Olegario ens mostra com el segle XX també ha estat també un temps de redescobriments. Comença amb una certa autocrítica de la teologia contemporània: “L’Església i la teologia volent assumir generosament les grans conquestes de la modernitat, com l’autonomia de l’home, la seva condició de ciutadà lliure que amb la participació democràtica tria programes polítics, la seva obertura a la universalitat racional- no sempre van saber o van poder mantenir alt i clar la sobrenaturalitat, gratuïtat i caràcter personalista de la fe…” (Pàg. 90)
“L’accentuació personalista de la comprensió de la fe ha estat possible gràcies als grans moviments dinamitzadors de la consciència cristiana que es van donar en el segle XX. En primer lloc, gràcies a la filosofia, que ha superat un racionalisme positivista, d’una banda, i un idealisme absolutizador per un altre, exercitant una percepció més rigorosa i subtil de les realitats essencials per al desplegament de l’existència humana, abans oblidades o relegades a la insignificança, com ara la vida, l’esdevenir, la persona, la temporalitat, el destí, el proïsme, la història… N’hi ha prou amb citar entre els seus representants a Bergson, Unamuno, Ortega y Gasset, Husserl, Heidegger, Scheler, Guardini, Buber, De Lubac, Zubiri, Laín Entralgo, Marías… I, en segon lloc, gràcies a la recuperació especialment de la Bíblia, la litúrgia i el diàleg ecumènic a l’Església.” (Pàg. 91)
V- PART FINAL I AGRAÏMENT
Reproduïm a continuació l’últim paràgraf del llibre, a mode de reflexió final de l’autor sobre el títol d’aquesta obra:
“Per si sola, la pregunta per Déu no engendra la fe. Aquesta és el resultant d’una crida de Déu a la llibertat de l’home, que inclou intel·lecció i decisió. El pot respondre sentint, obeint i seguint la llum i el camí que a la seva consciència il·luminada se li mostren; però també pot rebutjar la crida. Aquest procés que inclou els binomis pregunta-resposta, crida-seguiment, té lloc implícitament en tots els creients, i s’exposa analíticament en la història dels conversos. Grans testimonis i testimoniadors d’aquesta trobada entre la crida divina i la resposta humana són, entre molts altres creients pecadors, els grans sants. Podem citar a Sant Agustí, narrant i donant raó del seu itinerari des de la cultura antiga fins a la fe en Crist i la seva inserció a l’Església, o a John Henry Newman fent el mateix des de la cultura moderna.” (Págs. 119 i 120).
Per acabar, hem d’agrair la labor i l’encert de don Olegario de sintetitzar en poc més de cent pàgines, les seves sis dècades llargues d’obra teològica. Es tracta d’un llibre a l’abast de la majoria dels lectors, que ofereix les grans preguntes, i també moltes respostes, que aquest gran teòleg ha considerat rellevants en la talaia de la vida que és la vellesa. Una obra que interpel·la al lector en qüestions radicals de la vida humana i que sens dubte ajudarà a ampliar la mirada intel·lectual i espiritual dels qui la llegeixin.
Twitter: @ros_arpa
