El Pacte Verd Europeu, objectiu estrella de la comissió von der Leyen, a revisió

El Pacte Verd Europeu, aprovat al començament de la Comissió Europea presidida per l’alemany Úrsula von der Leyen, la primera dona que ocupava aquest càrrec, constituïa  el programa estel·lar de la nova legislatura europea (2019-2024). Era el projecte més ambiciós de descarbonització de la indústria, l’agricultura i  els serveis mai presentat  a escala mundial.

Es tractava d’un conjunt d’iniciatives amb l’objectiu general de fer que la UE fos climàticament neutre l’any 2050.

Per aconseguir-ho, la Comissió treballaria un pla per a augmentar l’objectiu de reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle  de la UE per a 2030 d’almenys el 50% i de 55% en comparació amb els nivells de 1990.   Pretenia revisar cada llei existent sobre afers climàtics  i també introduir una nova legislació sobre temes com economia circular, renovació d’edificis, biodiversitat, agricultura i innovació.

L’estratègia de canvi climàtic llançada el 2020 se centrava a convertir la UE en un emissor zero / net de gasos d’efecte hivernacle per a 2050 i en demostrar que les economies es podien desenvolupar sense augmentar l’ús de recursos.

La Comissió presidida per Úrsula Von der Leyen va començar el seu camí l’1 de desembre de 2019.

Úrsula va estrenar la seva presidència a la COP25 (Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic) de Madrid i, al cap de pocs dies, el dia 11 de desembre de 2019, ja va presentar un pla detallat per al Pacte Verd de la UE. Les seves línies mestres apuntaven a aconseguir que Europa es convertís en el primer continent climàticament neutre l’any 2050.

Von der Leyen va anomenar un pes pesant, el neerlandès Frans Timmermans, vicepresident executiu de la Comissió Europea per a tirar endavant el Pacte Verd, amb un full de ruta consistent a dotar la UE d’una economia sostenible.

Però ningú no s’esperava el que passaria a Europa a partir de 2020.

Després d’haver conegut tantes crisis anteriorment, una vertadera “policrisi” (rebuig del tractat constitucional europeu (2005), Gran Recessió (2008), crisi de l’euro (2010), crisi de Crimea (2014), crisi dels refugiats (2015), Brexit (2016), Trump (2016)), la nau d’integració europea que és la UE es veuria terriblement afectada per dues grans tempestes: una pandèmia (coronavirus) i una guerra a Europa (Ucraïna).

El que ningú s’esperava va arribar i encara el tenim a sobre. Els grans objectius inicials del període quinquennal 2019-2024 han quedat forçosament tocats per l’impensable que ha arribat.

L’actual legislatura europea s’ha vist marcada  per l’impacte de tot un seguit de crisis a partir de 2005 i per la convergència final d’una pandèmia i d’una guerra a partir de 2020.

El Pacte Verd Europeu  es troba poc avençat en el seu desenvolupament normatiu i, segons molts observadors,  a la corda fluixa. Partits polítics, governs i institucions es posicionen per afrontar el que serà el principal cavall de batalla de les eleccions al Parlament Europeu el 9 de juny del 2024: el futur de l’agenda verda europea.

Han sorgit veus a tot Europa sobre la necessitat de flexibilitzar les normes de l’agenda verda de la UJE davant les dificultats que genera la seva aplicació. Aquest corrent d’opinió coincideix paral·lelament amb noves dades que alerten sobre l’agreujament de l’escalfament del planeta i el risc que ja no siguem a temps de limitar-lo als objectius fixats als acords de París sobre el canvi climàtic.

La UE, capdavantera de la lluita contra la crisi climàtica, s’enfronta al dilema de si aixeca o no el peu de l’accelerador del seu full de ruta verd.

La pressió del sector energètic ja va aconseguir que el gas natural i l’energia nuclear es consideressin energies verdes de transició. I el sector de l’automoció, amb les pressions d’Alemanya, va obtenir que els motors de combustió poguessin utilitzar-se més enllà del límit del 2035 que es va establir al principi si utilitzen combustibles sintètics. Darrerament, ha estat el sector agrari -principalment dels Països Baixos, França, Polònia i Hongria- el que protesta.

Els primers senyals d’alarma  van arribar precisament de l’agricultura.

Els tractors han pres els carrers en molts països en protesta per les normes de reducció d’emissions, l’alça dels costos de producció, la caiguda de preus derivada de l’entrada de cereal ucraïnès sense aranzels al mercat comunitari o els efectes de la sequera.

Aquest malestar ja ha tingut traducció política als Països Baixos, on la recent victòria electoral del Moviment Camperol Ciutadà està posant contra les cordes la continuïtat del Govern. La revolta dels agricultors polonesos contra el cereal ucraïnès ha portat al Govern, que afronta eleccions a la tardor, a actuar i a aliar-se amb altres països de l’Est per blindar els seus mercats.

Les queixes del camp han trobat ressò en el Partit Popular Europeu (PPE), que ha demanat una moratòria de dos anys per a totes les mesures legislatives pendents del Pacte Verd, en especial la proposta sobre pesticides i la de restauració dels espais naturals. Un altre factor a tenir en compte, a part dels comicis europeus, és la celebració d’eleccions generals no només a Polònia, sinó també a Grècia i a Espanya, tres països on els populars tenen interessos crítics.

Els últims anys, el PPE ha vist com l’extrema dreta li menjava  terreny  i el seu actual president i líder parlamentari, l’alemany Manfred Weber, es proposa d’atreure algunes d’aquestes formacions cap al seu grup, una estratègia que pot fer anar-se’n en orris la tradicional aliança amb el grup socialista, clau per legislar. El PPE és precisament el partit de la principal promotora del Pacte Verd Europeu, Úrsula von der Leyen.

La gran sorpresa l’ha donat les darreres setmanes el president francès. Emmanuel Macron, quan en una reunió amb empresaris, industrials i sindicalistes del seu país ha fet una crida a establir una “pausa” en la reglamentació verda europea. Aquesta “pausa”, a parer seu, seria necessària per preservar les empreses, la indústria i l’agricultura europees de la competència d’altres països, com seria el cas de la Xina, “on són menys respectuosos en matèria climàtica i, per tant, tenen menys costos i són més competitius en preus”.

La crida de Macron pot trobar ressò en el conjunt de la UE pel dany que aquesta competència deslleial fa a l’economia i l’ocupació.

Macron pensa que, de moment, no fan falta més normes climàtiques sinó que es tracta d’executar les que ja estan vigents. Segons von der Leyen, “hem aprovat una enorme quantitat de propostes i en podem estar orgullosos“. El debat està obert.

Els aliats de Macron al Parlament Europeu han aclarit que el president no demana frenar la tramitació de les propostes que hi ha sobre la taula ni deixar d’aplicar cap norma, però el missatge ja ha arribat a la Comissió Europea, on s’ha interpretat com un avís de cara al programa de treball de la futura Comissió Europea, que von der Leyen aspira a continuar liderant.

La demanda d’una flexibilització del Pacte Verd Europeu, que és un exemple per al món, es produeix quan l’escalfament climàtic assoleix nivells de rècord i quan més caldria avançar en la descarbonització del planeta.

L’Organització Meteorològica Mundial (OMM) acaba  d’advertir que el període 2023-2027 serà el més càlid mai registrat a la Terra i que la temperatura sobre la superfície sobrepassarà aquests anys els 1,5 graus fixats com a màxim assumible als acords de París, una predicció alarmant.