El liberalisme contenia un factor adreçat a dotar de cohesió la nova societat, sempre amenaçada per l’atomització social que generava el liberalisme sorgit de la modernitat. Es tracta del contracte social. Però, què ha passat perquè aquesta pretensió presenti un deteriorament tan gran? Ho mostra el creixement de la desigualtat i la pobresa, la insolidaritat amb els joves i les famílies amb fills, i el pessimisme davant del futur, que oscil·la entre el temor i la incertesa. El contracte social respon a la necessitat liberal d’establir alguna forma de compromís interpersonal, encara que sigui tan desequilibrada com la de lindividu amb l‟Estat.
La dificultat comença amb el conflicte, propi de la Il·lustració, per concordar les diferents raons. També en el mateix mètode il·lustrat, que acostuma a respondre a un abstracte universal, que no té contrast empíric i capacitat descriptiva del procés històric. En darrer terme, és un acte del desig. Com escriu Niall Ferguson: “Als pensadors Il·lustrats del segle XVIII els preocupava més com podria o hauria de ser la societat humana que la seva realitat. Quesnay admirava la primacia de l’agricultura en la política econòmica xinesa, Adam Smith argumentava que l’estancament d’aquell país es devia a l’insuficient comerç exterior. Però cap no havia estat mai a la Xina, cap dels dos no tenia la més mínima evidència experimental que sustentés la seva opinió” [1]. El plantejament del que «hauria de ser» estava mancat d’una «física» que permetés reconèixer «allò que ara és». Podríem dir que patia una carència aristotèlica.
La construcció d’abstractes universals sobre els quals s’ha construït en bona mesura el projecte polític liberal (i que les ideologies de gènere porten a un grau superlatiu) tenen la gran limitació de prescindir, si no cancel·lar, la tradició cultural; els recursos acumulats del coneixement.
El problema del Contracte Social és a la seva arrel Il·lustrada
El problema del nostre temps sorgeix de l’oblit suïcida que la modernitat no va brollar del no-res i que les bases són la tradició religiosa, moral i cultural d’Occident. De vegades va ser el resultat d’un procés dialèctic i crític, i Voltaire en pot ser un exemple; però en altres es va tractar simplement d’una reformulació, d’un afany de perfecció del que existeix, com ho testifica Montesquieu. La seva idea de legitimitat popular no difereix en la substancial de la que va formular abans Suárez des del tomisme.
Maurice Joly va escriure en 1864 el seu Diàleg a l’Infern entre Maquiavel i Montesquieu [2]. És una visió de Montesquieu des de la França del XIX. Joly posa a la boca del seu antecessor una frase que mai no va poder pronunciar a causa del temps en què va viure, però que sí que expressa el seu punt de vista en l’imaginari diàleg amb Dante:
“ La sobirania del poder humà respon a una idea profundament subversiva, la sobirania del dret humà; ha estat la doctrina materialista i atea, la que ha precipitat la Revolució francesa a un bany de sang, la que li ha infringit l’oprobi del despotisme després del deliri de la independència. No és exacte dir que les nacions són propietàries absolutes de les seves destinacions ja que el seu amo absolut és Déu i mai no serà aliena la seva potestat”[3]. Aquí es juga una gran qüestió avui arraconada. La de la, diguem-ne, teoria cristiana de Déu com a fundant necessari de tot vincle social, el rerefons dels acords fonamentals d’una societat, i que avui han estat substituïts per acords procedimentals, i com a tals circumstancials i fungibles.
L’opinió de Taylor, en una citació llarga però necessària, és prou clara.
“La teoria del contracte com a tal no era nova en aquell segle (XVII). Hi ha precedents en la tradició. Té les seves arrels a la filosofia estoica ia les teories medievals de drets. A més, a la baixa Edat Mitjana es va donar un important desenvolupament de les teories del consentiment, especialment al voltant del moviment conciliar a l’Església. I el segle XVI va veure sorgir importants teories del contracte en alguns grans escriptors jesuïtes, com Suárez ” . Hi havia un concepte previ del contracte a la nostra tradició, que havia estat teoritzada de manera brillant pel tomisme espanyol del segle XVI, però que ara desapareix a causa de l’individualisme, de la pretensió que és possible establir unes obligacions equilibrades entre l’individu aïllat i Estat.
El Contracte Social necessita els enllaços establerts per la comunitat
En aquests termes liberals, el contracte social no funciona. Aquest fet explica el perquè, quan una societat se sent greument amenaçada, no apel·la a la força vinculant del contracte liberal, sinó a l’antecedent previ de la comunitat, sigui aquesta de caràcter patriòtic, religiós o a la tradició d’uns pares fundadors. De la França envaïda per la reacció europea davant de la revolució, a la Rússia comunista de Stalin amenaçada per l’agressió nazi, a l’hora de la veritat, la crida no es fa en nom de la raó il·lustrada, ni de la classe proletària, sinó de la fraternitat patriòtica. Aleshores la pregunta és òbvia. Quina utilitat és un contracte que no serveix precisament quan més necessària és la solidesa del compromís?
La insuficiència dels vincles de la comunitat fa inviable el contracte social i condueix a la coacció tova de les democràcies d’Occident, que està minant l’estat de dret.
A la societat de la desvinculació, el contracte social és inviable. És, més que mai, una etiqueta socorreguda, un abstracte universal que no resol res. I qui ho dubti, que constati per on va a Espanya el pacte de rendes necessari, quan en teoria un govern d’esquerres ho hauria de propiciar. I compareu-vos la situació amb els Pactes de la Moncloa de 1977, quan governava la dreta, que en part havia sorgit de l’evolució del franquisme, però malgrat les distàncies polítiques entre els contendents polítics, el pacte es va produir. Però aleshores existia el propòsit de forjar una nova comunitat i uns acords fonamentals que van permetre la Transició, i ara aquests acords han estat destruïts per la cultura de la desvinculació impulsada precisament pel liberalisme de la globalització i el seu aliat objectiu, el progressisme de gènere. I una cosa semblant i a més gran escala podem dir dels “trenta gloriosos anys” a Europa, després de la II Guerra Mundial.
Article publicat a La Vanguardia
[1] Civilització Occident i la Resta. Debat Barcelona 2012, p. 73.
[2] Edició de Muchnik Editors Mèxic. DF 2011.
[3] Ob. cit. p. 45.
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.