Com molts de vosaltres ja sabeu, per les xarxes o pels mitjans de comunicació, el dia de Sant Esteve a la tarda, després de dinar, la Sandra va sortir a fer una passejada a Vilassar de Mar. Estaven passant allà les festes nadalenques, en un apartament amb el seu company des de fa anys, en Jordi, i la mare d’aquest.
La Sandra no va tornar aquella nit i avui, 23 dies després, no sabem res d’ella. Res de res. La Sandra ha desaparegut sense deixar rastre.
Aquella mateixa nit de Sant Esteve, en Jordi va enviar un missatge per Whatsapp als seus amics i coneguts amb la foto de la Sandra, la seva descripció i dos telèfons de contacte i van anar, ell i la seva mare, a la Comissaria dels Mossos d’Esquadra a informar de la desaparició. A l’endemà, van tornar per a formalitzar la corresponent denúncia. Van estar declarant unes quantes hores i la policia va iniciar les tasques de recerca.
En Jordi és advocat i durant uns quants anys vam compartir despatx. Ens coneixem bé. I a ella també vaig tenir ocasió de conèixer-la.
Li vaig trucar en rebre el missatge de la desaparició de Sandra per oferir la meva ajuda en el que fes falta. Estava realment descompost, encara que va aconseguir explicar-me algun detall més del que havia passat. La Sandra és una persona discreta, reservada, però no havia donat cap senyal d’alarma que permeti pensar que volia desaparèixer per voluntat pròpia, o que tingués algun problema irresoluble, més enllà de l’estranya sensació que tenim tots de viure en una mena de món distòpic des que el coronavirus va irrompre en les nostres vides fa aproximadament un any. Estava tranquil·la, havien passat aquests dies en família, celebrant la nit de Nadal i el Nadal, i després del dinar de Sant Esteve, festiu a Catalunya, se’n va anar a passejar amb roba còmoda i una petita motxilla de color verd. Anava vestida de negre amb unes sabatilles del mateix color. Va deixar el mòbil a casa, potser per un descuit o per decisió pròpia, potser per desconnectar una estona, qui sap. Portava alguna cosa de documentació. El DNI i alguna targeta de crèdit. Les càmeres de seguretat de la zona, segons ha informat després la policia, la mostren sortint del bloc de pisos a Vilassar i de camí al Passeig Marítim, en direcció cap a la platja.
Des d’aquest moment, ni una sola pista sòlida del parador de la Sandra. No hi ha moviments bancaris en els seus comptes, ni rastre d’ella al seu pis de Barcelona o a altres possibles llocs on podria estar. El seu cotxe estava aparcat al mateix lloc on ella el va deixar. Les seves amistats i la resta de la seva família no saben res d’ella des de llavors i la policia continua buscant sense cap evidència que pugui indicar el seu parador.
Em vaig oferir a publicar la notícia a les xarxes, especialment a Twitter, on tinc més seguidors, i contactar amb alguns mitjans de comunicació, amb els quals mantinc més relació. En Jordi em va encarregar que fes de portaveu oficiós de la família, juntament amb la seva cunyada, a qui també conec des de fa molts anys.
El responsable d’una pàgina de Facebook que busca persones desaparegudes es va oferir voluntari per organitzar una batuda per la zona de Vilassar i la comarca de Maresme. Van crear un grup de WhatsApp per coordinar les tasques de rastreig. Es va apuntar molta gent a través de les xarxes. Una gran part d’ells ni tan sols coneixia a la Sandra ni a la seva família. És d’admirar com hi ha gent disposada a ajudar els altres sense demanar res a canvi. La notícia es va viralitzar ràpidament a Internet (al meu perfil de Twitter més de 100.000 persones havien vist la notícia l’endemà i molts d’ells van col·laborar retuitant en els seus perfils). Malgrat els seus molts defectes, les xarxes també tenen coses positives per aportar en una situació així. Mitjans de comunicació de Catalunya i de tot Espanya es van interessar per la Sandra. Ràdios, premsa, televisió, digitals. La foto de la Sandra va circular durant aquests dies per tot arreu. En algun moment, algú va creure haver trobat una possible pista en una pedrera de Teià, a 8 quilòmetres del lloc on havia desaparegut. Es van mobilitzar ràpidament els bombers, policia, protecció civil, amb gossos, un helicòpter, i l’ajuda de voluntaris. Falsa alarma. La Sandra no hi era.
També ens van arribar rumors, fake news, que no feien més que afegir més ansietat a la família. Vam decidir donar només informació contrastada i uns dies després de la desaparició, el petit gabinet de crisi que havíem creat va optar per suspendre les tasques de recerca del grup de voluntaris i deixar-ho tot en mans de la policia.
23 dies després, la Sandra no ha aparegut. Una desaparició així és una cosa molt complicada de gestionar emocionalment per a la família. Ho he comprovat aquests dies. Tampoc resulta fàcil controlar el flux informatiu (no deixa de ser una manera d’afrontar una crisi comunicativa) per evitar que es munti “un circ” al voltant del cercle més íntim de la persona desapareguda, amb la consegüent pèrdua de privacitat i augment del patiment. Però al mateix temps cal intentar que la gent no s’oblidi d’ella. Un equilibri difícil.
La Sandra, 44 anys, no hi és, no sabem on pot estar. Fa dies que ens segueixen preguntant per ella i no podem contestar. I la família segueix agraint qualsevol informació fiable sobre el seu parador mentre intenten, encara que sigui gairebé impossible, seguir amb la seva vida ordinària. Aquesta vida que, per desgràcia, ha deixat de ser ordinària per esdevenir un drama amb què cal conviure.
Fins que aparegui la Sandra.
