Per poc implicat que un se senti amb els problemes de la societat i amb la vida col·lectiva de les persones que la formen, és difícil aquests dies escapar-se del clima que es va creant a Catalunya: barreja de cursa electoral, imminent sentència temuda als empresonats pel procés, nous empresonaments, terrorisme potencial atribuït , aniversari 1-0, pronunciaments parlamentaris, banderes 155, impugnacions, denúncies, mocions, … i declaracions, i entrevistes, i tertúlies, i articles, molts articles. Molt de tot.
El plantejament d’unes noves eleccions ho embolica tot, i com que venim d’uns anys en què han sovintejat desgraciadament massa, tota la vida pública està permanentment contagiada per la comprensible disputa del vot individual. Per això, racionalment, no hauríem de fer massa cas de la pesadíssima quantitat de declaracions, entrevistes i comentaris dels dirigents dels partits en litigi. Tot va orientat a l’objectiu que ja coneixem, amb les tècniques del màrqueting polític actual, poc debat d’idees, molta imatge i molts titulars atrevits. Els programes cada cop pesen més i esdevenen llocs comuns avorridíssims.
Tot quedaria en una precampanya típica si no fos per l’existència del problema territorial magnificat per la imminència d’una sentència que fa nosa a tothom. I, de rebot, la qüestió territorial Espanya-Catalunya torna a ser el centre agreujat de la polèmica política. Agreujat, perquè davant d’una esperada reacció emocionalment airada del sobiranisme als anys de presó que blanquejarà a l’alça la sentència, els aparells de l’Estat han elevat la categoria de les maldats dels indepes a la de fins ara no existent terrorisme. De diàleg, ni que sigui retòricament, ja no se’n parla gairebé gens.
I en aquest context, un dels mantres que es va repetint és que l’independentisme ha de reconèixer que ha fracassat. A qui li he sentit dir més vegades darrerament és al President del Govern d’Espanya. No diu només que l’independentisme ha fracassat, sinó que els seus partidaris haurien de reconèixer que han fracassat, com si això signifiqués que a partir d’ara tots els que s’han apuntat a aquesta tendència hagin de canviar d’idea. Confio que les declaracions presidencials se situïn en la dialèctica fàcil d’un període preelectoral. Altrament, si fracàs és no aconseguir una cosa, faria bé el senyor Sánchez en qualificar com a fracàs de l’Estat el fet de no haver eliminat ni disminuït significativament la pulsió sobiranista malgrat l’ús sistemàtic de tots els seus mitjans, alguns força discutibles.
El fracàs de veritat és no haver sabut reconduir aquest tema cap a un diàleg, o contactes, o negociació, o transacció, com les que es varen iniciar amb la ja llunyana reunió de Pedralbes, amb continguts sobre els quals parlar.
Em vaig alegrar molt quan Pedro Sánchez va poder ser president del Govern d’Espanya (molt ajudat, entre altres, pels sobiranistes catalans). Em va agradar que guanyés les passades eleccions, i no em va agradar gens que l’atreviment demostrat fins aleshores no l’aprofités per a formar un govern de coalició. Ara, convocades noves eleccions, la meva corba d’expectatives sobre les seves actuacions no repunta quan escolto algunes de les seves declaracions. El llibre del Gènesi explica la història de que Esaú es va vendre la seva primogenitura a Jacob per un plat d’estofat de llenties. Seria una llàstima que per un sarpat de vots deixéssim d’alimentar i fer créixer el nostre nivell de convivència.
