Primeres reaccions de la UE al trencament de la relació transatlàntica i a l’adveniment d’una nova era geopolítica de caràcter imperial (I)

Cap a un nou ordre mundial imperial

Els dos posts anteriors d’aquest Blog han tractat sobre el caràcter imperial  amb zones d’influència del nou ordre mundial i  de les quatre principals conclusions de la darrera Conferència de Seguretat de Múnic  (14/15 de febrer): ruptura de la relació transatlàntica, Europa perjudicada, Rússia rehabilitada i la Xina beneficiada.

Els paràmetres de la història s’estan movent vertiginosament. La història funciona com un pèndol i actualment gira cap a l’autoritarisme i l’imperialisme. Segons alguns analistes, “avui es pot contemplar en directe el retorn a la força bruta i a la llei de la selva”. 

La primera gran onada nacionalpopulista del segle actual va ser protagonitzada l’any 2016  pel Brexit i la primera victòria de Trump. La segona presidència de Trump  es produeix en un context internacional transformat. La doctrina de l’America First  també és la recepta preferida d’altres líders autoritaris com Xi Jinping a la Xina, Narendra Modi a l’Índia, Erdogan a Turquia o Putin a Rússia. El realisme polític ha defensat sistemàticament que la recerca del mateix interès ha sigut, avui i sempre,  el principi bàsic de les relacions internacionals.

Trump aspira a acords entre grans potències i al repartiment del món en zones d’influència, combinant compensacions econòmiques. Putin ha fet més que ningú per tornar el món a un nou ordre regit per esferes d’influència. És normal que s’entenguin.

Trump no improvisa. Darrere del gran showman s’hi troba un pla d’acció perfectament dissenyat. El think tank conservador nord-americà, Heritage Foundation, hi ha estat treballant durant anys. El seu Projecte 2025 s’ha convertit en la bíblia dels ultraconservadors nord-americans. Trump el fa servir com a guia. Amb només les set setmanes posteriors a la presa de possessió, Trump ha començat un treball de demolició de l’ordre mundial impulsat pels Estats Units fa vuitanta anys.

El seu el pla d’acció política consta de quatre parts.

Primer pas: desmuntar l’ordre mundial existent.

Trump ho acaba d’expressar amb aquestes paraules: “Vivim el fi de la postguerra. No hi ha diners, és el final de la democràcia, de la multilateralitat, la cooperació i l’ajuda al desenvolupament, tan estimats per la UE”.

Segon pas:  dividir el món  en zones d’influència.

Marco Rubio, actual secretari d’Estat dels Estats Units, responsable de la política exterior, ha fet aquesta declaració: “No és normal per al món tenir simplement un poder unipolar. Això ha sigut una anomalia,  un producte del final de la Guerra Freda. Ha estat el cas d’uns Estats Units hegemònics  i gendarmes del món. Això s’havia d’acabar. Havia d’arribar un nou ordre multipolar. Ara ens confrontem amb la Xina, això és l’essencial, i fins a cert punt, amb Rússia. A més, tenim Estats canalla com Iran o Corea del Nord, amb els que caldrà lidiar”.

La Xina és la gran obsessió de Trump. No és casual que la primera activitat diplomàtica realitzada per Marco Rubio immediatament després d’accedir al càrrec hagi sigut reunir el QUAD, és a dir, la coalició formada per quatre estats (Estats Units, Índia, Japó i Austràlia) dedicada  a definir l’encerclament de la Xina.

Tercer pas: assegurar nous actius estratègics.

Les terres rares ucraïneses interessen molt als Estats Units. La Xina manté un gran avantatge actualment sobre els Estats Units en aquesta  matèria  essencial en el món digital. El trumpisme declara que l’esperit de l’Atlàntic Nord s’esvaeix i que ara l’acció clau és a la Xina i a l’Indopacífic. El trumpisme declara obertament el seu interès per l’Àrtic, Groenlàndia, Canadà,  Canal de Panamà i estrets com Ormuz, Bab-El-Mandeb o Suez.

Quart pas: la ultima ratio.

Trump pensa que “sempre ens quedarà la ultima ratio  o la ultima ratio regnum”  la “raó definitiva del rei”, la darrera carta, és a dir, la superioritat armamentista i la guerra. Trump no és partidari de la guerra, ell es declara home de pau, vol la pau a l’Orient Mitjà i a Ucraïna, i  amb aquestes paus  aspira a obtenir el Premi Nobel de la Pau. Pensa que “Obama el va obtenir injustificadament, perquè mantenia tres guerres obertes”. Les úniques guerres que contempla el trumpisme són les comercials.

Primeres reaccions europees a la nova geopolítica

Shlomo Ben-Ami acaba d’escriure  que “Europa ha de reconèixer la nova realitat; necessita alliberar-se de l’addicció crònica als Estats Units; ha arribat l’hora de la veritat per a Europa, l’hora de ser o no ser un actor global veritable en un nou ordre mundial que s’ha capgirat”.

Les primeres reaccions europees ja s’han produït. Hi ha hagut reunions amb participació d’estats membres i no membres de la UE (Regne Unit, Noruega, Turquia,  Canadà) a París (1 de març) i Londres (4 de març). El 6 de març ha tingut lloc a Brussel·les un Consell Europeu extraordinari només dedicat al rearmament de la UE i Ucraïna. S’ha debatut un pla de rearmament de 800.000 milions d’euros elaborat per la Comissió Europea, un import que iguala el dedicat  a la lluita contra els efectes de la Covid (fons Next Generation).

800.000 milions sembla que és un número màgic a Brussel·les.  La presidenta de la Comissió, l’alemanya Úrsula von der Leyen, ha embolcallat la presentació del pla amb aquestes paraules: “Vivim un dels temps més perillosos de tota la història de la UE, vivim un temps extraordinari que ens condueix a encetar un gran rearmament”.

Rearm Europe és precisament el títol de la proposta. Arriba poc després de l’aterratge de Trump a la Casa Blanca i amb el món potes enlaire. El pressupost representa  gairebé la meitat del PIB espanyol. Però el que se’n diu “diners frescos” són molt inferiors a la xifra de 800.000 milions d’euros.

La Comissió Europea és capaç de fer malabarismes amb els números. La part del lleó de la proposta, 650.000 milions, no és diner fresc, sinó despeses dels estats membres. La resta, 150.000 milions, són préstecs als estats membres concedits per un nou “instrument financer” de la UE. Al costat d’això, Brussel·les proposa liberalitzar les regles fiscals en vigor perquè el pla es pugui realitzar, dona màniga ampla als estats membres perquè gastin en defensa.

El pla inclou altres canals de finançament, com recórrer al Banc Europeu d’Inversions (BEI), que presideix l’espanyola Nadia Calviño, així com utilitzar diners  dels fons europeus de cohesió.  Von der Leyen també contempla redirigir fons del pressupost de la UE i facilitar l’accés al capital privat. Pensa que “s’han d’assegurar que els milers de milions d’estalvis dels europeus s’inverteixin en mercats dins de la UE; per això cal completar la Unió de Mercats de Capital i també cal avançar cap a una Unió d’Estalvis i d’Inversions”.

Les pròximes setmanes es reunirà el primer Col·legi de Seguretat amb l’objectiu que els 27 estats membres de la UE “rebin actualitzacions periòdiques sobre els avenços en matèria de seguretat”.

La UE no ha fet els deures en matèria de defensa al llarg de les darreres dècades. Confiava en l’OTAN i en el paper central dels Estats Units com aliat. Ara ha d’actuar com si l’OTAN no fos operativa. És el que acaba d’insinuar el futur canceller alemany Friedrich Merz:  “l’OTAN podria estar morta aquest mes de juny”.

Cal una despesa adequada, una eficaç coordinació del comandament militar i credibilitat. Cal temps per assolir una capacitat efectiva de defensa pròpia, en el marc d’un pla ambiciós a cinc i deu anys vista, amb compromisos ferms, un mercat únic i compres conjuntes de material de defensa.

 Loading ...