Catalunya ha estat referent tant a nivell espanyol com europeu, tant des del punt de vista econòmic com cultural o artístic. Catalunya continua tenint un gran potencial, però només pot progressar si els ciutadans de Catalunya som capaços d’arribar a amplis consensos i, avui, ni la via unilateral d’independència ni aquells que voldrien treure competències i sobirania a la Generalitat el tenen.
Parteixo d’aquesta primera premissa per deixar clar en quin terreny de joc es mourà l’article. Un país que no treballi conjuntament per uns objectius semblants és un país que va camí del fracàs i avui malauradament Catalunya ho és.
En les darreres setmanes a Catalunya s’han vist imatges de gran impacte, amb diverses desenes de barricades cremant a les principals ciutats i l’ocupació de carreteres i infraestructures. A més, la violència utilitzada contra la policia ha estat molt contundent. Aquestes actituds de sabotatge i violència són totalment reprovables.
Ara bé, aquesta no és la primera ocasió en què es produeixen desordres a Catalunya, és més, si agafem una perspectiva històrica de Catalunya, el territori català no ha estat precisament una terra de pau, sinó ans al contrari un territori de lluita i conflicte. De fet Vicens Vives a “Notícia de Catalunya” posava de manifest com en els últims segles el territori català havia estat el que havia patit més guerres de tota Europa. Però per sort, avui ja no ens situem en aquestes coordenades de violència. En definitiva, el que s’ha vist al carrer ha estat molt greu, però no és la primera vegada que passa, per exemple, el 2011 Artur Mas va haver d’arribar en helicòpter al Parlament.
Per tant, la novetat pel que fa a la violència al carrer no és principalment la seva intensitat sinó el fet que el President de la Generalitat de Catalunya i els principals partits que es diuen independentistes hagin justificat aquestes accions de vandalisme i fins i tot les hagin animat. Aquesta actitud sí que és molt perillosa.
Els dos principals motius de preocupació que identifico són, d’una banda, l’atac a la institució dels Mossos d’Esquadra, un dels principals baluards de l’autogovern català i que sembla que aquells que teòricament defensen i estimen Catalunya són els que tenen més interès a acabar amb ella compartint opinió amb els unionistes més exaltats. Però encara és més greu quan tenim en compte que el President Torra és el seu màxim responsable, i per tant en última instància, responsable de les actuacions dels Mossos d’Esquadra.
D’altra banda, i amb un impacte més gran i permanent en el temps, les institucions governades pels partits esmentats com a independentistes estan facilitant la destrucció dels principals consensos socials i en general del catalanisme, especialment els relacionats amb la llengua, com és el de la immersió lingüística. Els que ahir advocaven per la supressió d’aquest sistema d’èxit de l’educació catalana avui ja són una minoria molt àmplia. Un exemple d’aquesta realitat és que actualment el partit amb més representació a Catalunya és Ciutadans, un partit que té com a principal funció diluir el catalanisme. Ciutadans deu la major part del seu èxit als partits autoanomenats independentistes. Avui jo veig moltes més banderes espanyoles que les que mai havia vist abans a Catalunya.
En particular el fet que em causa més tristesa és l’oblit general per part dels polítics, que són servidors públics, i en el cas del President de la Generalitat, que és el President de tots els catalans, de vetllar pel bé comú de la societat catalana. Però avui no ho fan, i en no fer-ho provoquen que allò que diuen defensar, les institucions catalanes, siguin reconegudes com a pròpies cada vegada per menys gent. Un exemple és quan s’avalua quin públic té TV3, que és pràcticament monocolor. Quant d’esforç va haver-hi durant els primers anys de l’autogovern per tal que la gran majoria de catalans se sentissin interpel·lats i representats per les institucions catalanes!
La ferida que s’està produint al país és profunda i costarà molt de tancar. A més, ja està provocant una radicalització de molts dels partits unionistes envers l’autonomia catalana. Avui el diàleg, malauradament, és inviable, però el més greu és que sembla que tant a un costat (Torra, ERC i companyia) com a l’altre (la majoria de partits que es diuen constitucionalistes) els interessi que aquest conflicte es perpetuï fent que es beneficiïn els radicals de cada banda i així de passada no es parli dels temes que veritablement afecten els catalans i espanyols. Algun polític parla d’atur, precarietat o pobresa?
I arribat a aquest punt de l’article i mirant en perspectiva, em pregunto: On ens ha portat el procés i la deixadesa de Madrid? Només deixaré un comentari: quan la política busca enaltir les emocions i no la raó, les conseqüències no acostumen a ser positives.
Permeteu-me fer una apel·lació final. No podem abandonar Catalunya, sigueu independentistes o no. Catalunya només progressarà si tots construïm plegats. No oblidem la història de Catalunya i no malmetem, com estem fent, tot allò que va costar tant d’aconseguir. Ho guanyem tots, ho perdem tots, no hi ha més possibilitats, triem.
Nota
En aquest article se’m pot acusar d’haver-me centrat pràcticament en exclusiva en Catalunya i les seves institucions, i teniu raó, però ho faig com a forma de denúncia d’una persona que estima el seu país i l’únic que vol és el que creu millor per a Catalunya i la seva gent.
D’altra banda, m’he referit a partits com ERC, la CUP o JxCAT com a partits “que es diuen independentistes” i no com a independentistes. La raó d’aquesta diferenciació és que en la meva opinió aquest procés ens ha allunyat encara més de la hipotètica independència. Avui gent que la podria veure amb una certa simpatia, el famós 80% de catalans que el 2012 estava d’acord a realitzar un referèndum, avui s’ha reduït a una mica més de la meitat. Per tant, s’ha erosionat de forma espectacular el gruix sobiranista i com he dit a l’inici de l’article, sense una majoria social no serà possible tirar endavant cap projecte sòlid per a Catalunya i això inclou el de la independència.
