En un document del mes de novembre passat titulat “Prioritat i futur”, persones vinculades al procés consideraven com una de les cinc “immediates prioritats de futur irrenunciables per a Catalunya” la consecució de les repúbliques catalana i espanyola. El president Torra, pel que sabem, va plantejar obrir el debat sobre la monarquia en la seva reunió amb el president Sánchez.
Val a dir que no considerem que sigui un tema urgent el tema del model republicà de l’Estat en si mateix, especialment si considerem els molts reptes que enfronta la nostra societat, però ens hem decidit a abordar-lo, si més no superficialment, per l’acusada frivolitat que s’observa en molts debats actuals i amb la idea d’encarar la qüestió de fons.
Avui s’esgrimeix contra la monarquia la seva vetustat, el seu caràcter anacrònic i els comportaments de vegades poc edificants d’alguns monarques, arribant a assimilar-la a les monarquies preliberals. Des de la ignorància sobre la història de la institució monàrquica constitucional o parlamentària s’oblida que és una construcció política moderna. Es recorda poc l’estabilitat que ha generat, en contrast amb les dues repúbliques que desgraciadament van finalitzar amb enfrontaments violents i fratricides. Alguns historiadors subratllen com en la Segona República el caràcter partidista de la direcció de l’Estat va coadjuvar que tingués el final que coneixem. També es tendeix a oblidar que avui en molts dels països amb més índex de desenvolupament humà la forma d’Estat és la monarquia parlamentària: Noruega, Austràlia, Suècia, Holanda, Dinamarca, el Canadà, el Regne Unit, Nova Zelanda, Bèlgica, el Japó, etcètera.
En realitat, per la “falta de sobirania del sobirà”, els països que tenen monarquia parlamentària són anàlegs a una república moderna. Una república no és altra cosa que una comunitat de ciutadans, igualment lliures que es regeixen per les lleis que es donen a si mateixos, generalment a través dels seus representants.
Tot i això, la pregunta de fons hauria de ser: com li convé a la societat organitzar el poder per garantir que s’afavoreixi més el bé comú i la prosperitat amb més probabilitat? Sobre això i vinculats al debat sobre la monarquia parlamentària, hi ha dos arguments que cal considerar.
El primer argument afirma que tota democràcia requereix un equilibri de poders i garanties, sense els quals esdevé una democràcia de mala qualitat. Aquest equilibri passa per l’existència d’institucions que garanteixin diversos nivells d’independència respecte als partits polítics: els tribunals constitucionals, els òrgans reguladors, el poder judicial, etcètera. Sense ells, el sistema es va corrompent i acaba funcionant només per al benestar d’uns quants. Avui, a Espanya, la figura del monarca constitucional és una de les poques institucions no colonitzades pels partits polítics a l’estil de l’entrisme de Gramsci.
El segon argument té a veure amb els incentius per a la seva supervivència: el rei deixarà de ser rei quan disminueixi la seva popularitat social de manera accentuada i prolongada. No oblidem que Alfons XIII va renunciar després del triomf a les grans ciutats, en unes eleccions locals, d’alguns partits republicans, no després d’un referèndum. En conseqüència, com pot la monarquia parlamentària mantenir la seva popularitat? D’una sola manera: defensant els interessos més generals del conjunt de conciutadans.
La conseqüència és que avui, a Espanya, tenir una monarquia parlamentària ens permet disposar d’una institució no colonitzada per la lluita política curt terminista, i que té un altíssim incentiu per defensar els interessos generals de la majoria dels ciutadans. I això és un factor d’estabilitat molt rellevant perquè és una instància que pot ajudar a crear el clima adequat per a la recerca de solucions compartides als grans reptes a què ens enfrontem, amb una visió a mitjà i llarg termini. Això sense oblidar que el Rei no pot ni ha d’arbitrar solucions que corresponguin a les forces polítiques ni, en cap cas, traspassar l’àmbit constitucional a què està subjecte.
Tot això ho sap bé el secessionisme català. Per això necessita debilitar la monarquia parlamentària. La seva lògica l’empeny a desprestigiar les institucions que serveixen per a la gestió dels problemes col∙lectius. Així, amb l’objectiu del “com pitjor, millor”, es pot desacreditar la justícia, la monarquia parlamentària i la mateixa Constitució, tot això independentment dels canvis i millores que sens dubte s’han d’introduir.
El que es dilucida en el debat “monarquia o república” és com volem repartir el poder i si volem disposar dels contrapesos i garanties que poden afavorir una democràcia de més qualitat. Per les raons exposades, considerem preferible el model de monarquia parlamentària. Per això, volem acabar reiterant que avui hi ha temes més transcendents i apressants en què centrar-nos.
Publicat a La Vanguardia: 22 de febrer de 2019
