Més John Ford i menys Netflix

El cinema és l’art més representatiu del segle XX i el que ha tingut una major influència en la cultura de masses. Es va guanyar la condició de “setè art” gràcies a grans mestres que van convertir la reproducció d’imatges sobre una pantalla a 24 fotogrames per segon en un creació tan elevada com la pintura, el teatre o la poesia, capaç d’integrar elements de totes elles. Entre els grans mestres del cinema destaca el director nord-americà John Ford, segons l’opinió autoritzada de la majoria dels seus col·legues. També és el representant per excel·lència d’un tipus de cinema clàssic que sap conjugar la descripció realista de la condició humana amb una visió idealista de la vida i el món.

La seva carrera com a director comença l’any 1917 i s’allarga durant mig segle, que inclou l’època daurada del cinema nord-americà. Ford va aconseguir conjugar el seu geni creatiu amb una gran popularitat de les seves pel·lícules. La filmografia de Ford està plena d’escenes d’una bellesa sublim, no només en la seva forma sinó per la profunda autenticitat del que retraten.

Avui el cinema ha perdut el seu antic esplendor, en part per la desaparició del grans mestres i en part també per la competència de les sèries, que en pocs anys han esdevingut un article de consum massiu. La narrativa audiovisual té una gran influència en la configura d’estils de vida, modes i valors, especialment entre la gent jove. Netflix, com a paradigma de les sèries, ha esdevingut la corretja de transmissió a la cultura de masses de les noves ideologies. Netflix retrata sense miraments el tipus humà postmodern, i fent-ho connecta amb el públic que s’hi veu identificat, reafirmant encara més els trets característics d’aquell tipus humà.

A les sèries hi trobem sovint personatges amb poca consistència psicològica i moral, que canvien d’un capítol a un altre en funció de la conveniència del fil argumental i de les seves pròpies inclinacions descontrolades i imprevisibles. Tipus humans postmoderns, massa postmoderns!  A diferència dels personatges de les pel·lícules de Ford, que queden molt ben definits, tot i encarnar caràcters complexes i d’una gran riquesa personal. Ford té una debilitat pels personatges nòmades, solitaris, a vegades fora de la llei, però que tot i així participen d’aquella antiga aristocràcia moral.

Ford té una visió idealista del món, el narra tal com creu que hauria de ser. A les seves pel·lícules abunden figures que han desaparegut a la narrativa postmoderna: dones i homes capaços de sacrificar la seva passió amorosa per una causa superior; persones que amb coratge i determinació lliguen el seu destí i la seva llibertat a fites nobles; fills que professen respecte, obediència i admiració vers els seus pares; individus que tot i haver estat maltractats per les circumstàncies de la vida, no per això perden la seva dignitat i enteresa.

Mentre que a les sèries dels nostres dies abunden les històries inversemblants, les trames argumentals sofisticades, John Ford deia que li agradaven les històries simples i clares. Però la realitat és que el cinema fordià sap expressar amb gran senzillesa sentiments i idees sovint molt complexes.

S’ha classificat a Ford d’autor conservador, però en realitat és molt crític amb l’ordre i l’harmonia socials quan aquests són postissos. És partidari de les tradicions vives, no de les convencions hipòcrites. Per exemple, els protagonistes de “La Diligència” són un perseguit per la justícia i una antiga prostituta que ha estat expulsada del poble per les puritanes de Lliga de la llei i de l’ordre. Tots dos aspiren, malgrat el pes del seu passat i les dificultats presents, a una nova vida digna. Quan Ringo (John Wayne) veu a Dallas (Claire Trevor) acollint el nounat de la dona a la que ha assistit en el part, sap que s’hi vol casar i crear amb ella una família.

El cinema de Ford exalta i representa meravellosament bé la vida familiar, la importància dels seus rituals en dinars, pregàries, naixements, defuncions, festejos, balls o els comiats dels fills que marxen lluny de casa. Famílies que viuen en temps difícils. “Que verda era la meva vall” narra la desintegració d’una comunitat minera de Gales a finals del segle XIX, i d’una de les seves famílies, no per disputes internes, sinó perquè uns moren a la mina i els altres emigren a Amèrica a buscar una vida millor. “El raïm de la ira” és la història d’una família de camperols d’Oklahoma expulsada pels bancs de les seves terres en l’època de la gran depressió, i que viu la seva particular odissea, road movie diríem avui, cap a la terra promesa de Califòrnia.

Són pel·lícules que narren històries tan reals i autèntiques com les de les milers o milions de persones que van viure a les èpoques i llocs on estan ambientades. Històries sòbries i alhora amb els sentiments a flor de pell. Amb molta nostàlgia, però sense que aquesta prevalgui sobre una visió positiva davant la vida. La cançó de “La vall del riu Vermell” al so de l’acordió a “El raïm de la ira” condensa molt bé el to existencial del cinema de Ford. Són pel·lícules que et deixen amb l’esperit eixamplat, amb el desig de ser millor persona. No és la sensació que et sol quedar quan acabes de veure un capítol de Netflix.

Per aquest nou any, a casa menys Netflix, més John Ford i més cinema del bo, en família. Els vostres fills primer s’hi resistiran. Però després us ho agrairan.

Publicat al Diari de Girona, el 10 de gener de 2022

 Loading ...