Marco Rubio, de 53 anys, fill de pares cubans escapats a Florida, és la persona designada per Trump per ocupar el càrrec de secretari d’Estat (ministre d’afers exteriors) dels Estats Units, en el seu pròxim govern que comença el mes de gener de l’any que ve. És un polític Republicà que representa Florida al Senat dels Estats Units des de 2010 amb un objectiu permanent: “tornar a oferir el Somni Americà (American Dream) a tots aquells que creuen que se’ls hi ha negat els darrers temps”.
A la introducció del seu llibre Marco Rubio escriu que “trenta anys de predicar als americans que no necessiten famílies, comunitats o una història comuna està destruint el que va fer del nostre país l’enveja del món”.
“Mentre molts americans estaven i segueixen estant molt preocupats per la Xina, l’obertura de fronteres, els opioides, les comunitats trencades i les famílies en crisi, les nostres elits ens han explicat que tot això és correcte perquè no solament és inevitable sinó que és pel nostre bé”.
“Cada part de la nostra nació es troba avui en declivi i tot està connectat”.
“Les elits han atacat els fonaments de la nostra nació i els quatre pilars de la seva fortalesa: bones feines locals, famílies estables, comunitats geogràfiques i una nació sobirana que sigui el far de la llibertat i de la prosperitat. Tot això ha estat erosionat no solament per la globalització sinó per mentides com aquestes: qualsevol que estimi a qualsevol és una família, la comunitat real es pot trobar a internet o tots som ciutadans del món. No és massa tard per rebutjar tots aquests errors. Amèrica continua sent una nació poderosa i rica, basada en veritats ancestrals. Però no ens podem permetre una altra dècada de decadència. Cal evitar una època obscura i restaurar la posició d’Amèrica com un ideal global d’harmonia, oportunitat i democràcia”.
“Tenim molts reptes a superar, però malgrat tot soc optimista sobre el futur d’Amèrica. No existeix cap altre lloc al món on una persona com jo, fill d’un pobre immigrant, hagués pogut arribar a una posició com la meva. No és massa tard per corregir un rumb que ens porta al desastre i per deixar de sentir les sirenes del marxisme Americà. Però queda poc temps per a reaccionar. Amèrica mai havia hagut d’enfrontar-se amb enemics tan poderosos com els actuals. No es tracta només de l’emergència de la Xina o d’una Rússia bel·ligerant; els marxistes woke radicals estan tractant de destruir-nos des de dins nostre mateix. Són ajudats, instigats i encoratjats pels nostres enemics, que saben que la lluita interna és el camí més directe que condueix a la ruïna”.
“Ens hem de tornar a comprometre amb els ideals fundacionals d’Amèrica, sentir l’orgull de ser una gran nació, tenir la voluntat d ‘expulsar velles idees que ens arruïnen i fer d’aquest segle un nou segle Americà”.
El contingut resumit del llibre és el següent.
El retorn de la història
L’any 1989 Francis Fukuyama va escriure això: “El que estem veient (caiguda del Mur de Berlín, propera implosió de l’URSS) no és només el final de la Guerra Freda o el passatge d’un període particular de la història de postguerra, sinó la fi de la història com a tal, és a dir, el final de l’evolució ideològica de la humanitat i la universalització de la democràcia lliberal occidental com la forma final de la governança humana”.
La Guerra Freda havia acabat. Els Estats Units havia vençut. Però a partir d’aleshores, en lloc de consolidar la seva victòria, les elits americanes del progressisme liberal varen decidir que tot el que ens havia portat a la victòria s’havia de revisar. El llibre tracta dels moments crítics d’aquest tràgic revisionisme al llarg dels darrers trenta anys.
Parteix de la base que les tres principals fallades del liberalisme progressista són aquestes: 1) destrucció de les institucions americanes tradicionals, 2) errors de diagnòstic monumentals sobre esdeveniments històrics mundials i 3) confiança arrogant en el seu propi sistema de valors.
El Somni Americà en perill
El Somni Americà consisteix en la idea que qualsevol persona pot prosperar treballant de valent, i està amenaçat a causa de l’estancament dels salaris, la desigualtat econòmica creixent i un sistema educatiu que no prepara adequadament els joves.
Importància de la classe mitjana
La fortalesa dels Estats Units depèn d’una classe mitjana pròspera. Les famílies treballadores confronten costos de salut, educació i habitatge que limita la seva capacitat d’ascensor social i econòmic.
Educació i preparació laboral
El focus de l’educació actual posa massa èmfasi en els títols universitaris tradicionals. Cal reformar el sistema educatiu per incloure més programes de formació tècnica i vocacional, connectant millor els estudiants amb les empreses i els llocs de treball del futur.
Reformes econòmiques
Cal un sistema tributari més senzill i equitatiu que fomenti la inversió i la creació d’empreses; reduir la burocràcia governamental i facilitar la creació de petites i mitjanes empreses; modernitzar les polítiques laborals i adaptar-les als canvis tecnològics.
La família és la base de la societat
L’estabilitat familiar és fonamental per a una societat forta. Calen noves polítiques de suport a les famílies, com crèdits fiscals als pares i horaris de treball més flexibles.
Polítiques migratòries
Fill d’immigrants, Rubio és partidari d’una reforma migratòria que combini seguretat fronterera amb una solució per als immigrants indocumentats, respectant sempre l’estat de dret.
Nou lideratge polític
Els partits polítics i els seus líders sovint no estan a l’altura dels reptes, cal un lideratge renovat que busqui solucions a llarg termini i que evitin l’abús dels enfocaments excessivament a curt.
Crítiques a la societat woke que propugna la progressia liberal
La política woke és coneguda com la “política de la sala de professors” en al·lusió als cenacles de les universitats americanes d’elit on s’ha gestat prioritàriament aquesta doctrina. Es tracta d’elitisme i supremacia moral autoatorgada d’una esquerra arrogant que proclama estar al costat de la història, que creu estar en possessió d’una superioritat moral i eleva les seves idees a la categoria de dogma, només susceptible d’adhesió indestructible i de compliment obligat.
Diversitat, equitat i inclusió són els conceptes fetitxe del pensament woke als Estats Units, exportats als països occidentals per sectors d’esquerres que han deixat d’apostar per les classes treballadores i industrials i ara ho fan per les anomenades polítiques identitàries.
L’agenda progressista liberal és radical i intolerant. Propugna que s’ha de denunciar l’existència d’opressors i oprimits, fins al punt que el màxim opressor avui és un home, blanc i heterosexual. Han fracassat amb el proletariat, i per això s’han inventat una altra víctima. La ideologia woke és un corpus doctrinal que la majoria d’americans no comparteix.
L’ascens de la Xina
Existeix una gran diferència entre l’inevitable ascens de la Xina com a poder global i una Xina poderosa que tracta d’emergir com a poder global a costa nostra. Els Estats Units va permetre a la Xina accedir com a membre de ple dret a l’Organització Mundial de Comerç (OMC) l’any 2001. Les elits, és a dir, pràcticament tothom als Estats Units amb estudis universitaris fets a les millors universitats del país, creien que amb aquesta incorporació de la Xina a l’OMC el govern xinès liberalitzaria la seva economia i avançaria cap a l’obertura econòmica i l’adopció de valors democràtics. Al mateix temps, les grans corporacions empresarials nord-americanes s’enriquien amb la globalització incloent Xina.
Existia una convicció quasi religiosa que la Xina s’integraria pacíficament a l’ordre liberal mundial existent. Després de trenta anys veiem que no i que fins i tot es podria complir el que un dia Lenin va profetitzar: “els capitalistes ens vendran la corda amb la qual els penjarem”. La Xina s’està preparant per liderar un nou ordre mundial.
La història d’aquest desastre comença l’any 1974 quan George Bush (pare) va ser enviat a Pequín com “ambaixador no oficial” de Nixon i es va fer amic del pragmàtic líder xinès Deng Xiaoping. George Bush va arribar més tard a la presidència dels Estats Units (1989-1993). Pensava que amb la caiguda del Mur de Berlín (1989) el món entrava en una etapa indefinida de democràcia i lliure mercat, de pau i de prosperitat mai vist, “la fi de la història”, segons Fukuyama.
Pensava també que els Estats Units tenia la missió o el “destí manifest” d’estendre la democràcia i el lliure mercat per tot el món. L’any 1989 es va produir la matança de Tiananmen l’any 1989 i George Bush la va tolerar sense cap reacció. Al contrari, va adreçar una carta a Deng Xiaoping on escrivia que “l’ascens del liberalisme a la Xina era inevitable”. Amb la matança de Tiananmen va sonar una primera alarma (first wake-up call), però els Estats Units no va reaccionar. Mentrestant, el prestigiós analista Thomas Friedman escrivia llibres celebrant que “el món és pla”, un gran elogi de la globalització.
En una conferència de premsa, George Bush va dir: “les forces de la democràcia són tan fortes a la Xina que superaran els desafortunats esdeveniments de Tiananmen”. Assumpcions errònies. La ingenuïtat i l’arrogància de George Bush en relació amb la Xina eren sorprenents. Imperaven els manaments del neoliberalisme, una fe ideològica cega.
Tot va continuar igual amb la presidència de Bill Clinton (1993-2001). La Xina servia de base a multitud d’empreses nord-americanes, que feien grans negocis. Ja era “la fàbrica del món”. L’any 2018, dos prestigiosos analistes escrivien a la revista Foreign Affairs que “les expectatives amb la Xina no s’havien complert“.
Avui a la Xina mana Xi Jinping, que és el dictador més totalitari després de Mao Tse Tung. La Xina no és una democràcia lliberal, és un règim comunista totalitari. Amb Xi en el poder, ha emergit com l’oponent econòmic i militar dels Estats Units més formidable després de la Segona Guerra Mundial. La Xina treballa per suplantar els Estats Units com la potència més important del món.
Ha arribat el temps de parar el declivi, canviar de polítiques i avançar cap a un nou segle americà. Ronald Reagan va conduir l’any 1989 els Estats Units a la victòria de la Guerra Freda sobre l’URSS. Ho va aconseguir a través d’una combinació d’inspiració i determinació. Reagan va aturar l’URSS i va evitar l’expansió del comunisme i del marxisme a tot el món. La situació actual és semblant. Els Estats Units necessita un nou líder amb determinació per afrontar els nous reptes i fer del segle XXI un nou segle americà.
Segons Marco Rubio, trenta anys de predicar als americans que no necessiten famílies, comunitats o una història comuna està destruint el que va fer del nostre país l’enveja del món Share on X
Loading ...
