Aquestes darreres setmanes tothom s’ha esplaiat tant com ha volgut sobre la idoneïtat d’un acord de govern a la Diputació de Barcelona entre el PSC i JxCat. L’aspecte central de la controvèrsia són les diferències que existeixen entre els dos partits sobre el millor futur per l’anhel sobiranista de Catalunya. La resta de partits unionistes critiquen als socialistes el seu pacte amb uns teòrics separatistes, i els del costat independentista passen per la cara a JxCat el trencament de la preuada unitat dels partidaris del procés.
Reconec que com a concepte, i a vegades com a realitat, la unitat té un aire de positivitat, com de bondat intrínseca, que el fa atractiu. Personalment no li dono tanta importància. En aquest cas concret, i havent-me fet una idea dels motius a favor i en contra, trobo que les barreges ideològiques reflecteixen molt més la realitat social i permeten unir esforços en objectius comuns, malgrat no siguin tots. Tots estem units en alguna cosa i divergim en d’altres. És la cultura del pacte, de la coalició, de la col.laboració, de la negociació, de la convivència en definitiva. En un entorn en el qual predominen les postures enrocades i l’ús desmesurat d’una dialèctica destructiva, els pactes entre adversaris polítics no abunden gaire i, quan passen, m’estimo més veure els seus aspectes positius.
Ja sé que en el camí per arribar a acords de govern pesa més malauradament l’interès pel poder que pel sentit de servei, però fins i tot en termes estrictes de poder és molt millor compartir-lo. Per exemple, em resulta una mica difícil d’entendre que a dos partits d’orientació social semblant, el PSOE i Podemos, els costi tant acordar línies programàtiques i un cert repartiment del poder. No cal apel.lar a la unitat de l’esquerra per a mostrar-se favorable a un govern de coalició a Espanya. Tots dos partits poden tenir moltes diferències, però ningú podrà negar-los un grau elevat de consanguinitat.
Abusem del concepte unitat en el debat polític. La unitat dels espanyols, dels catalans, dels creients, dels indepes, de les dretes, dels joves, de les dones,… No existeixen aquestes unitats. Les persones som diverses i coincidim entre nosaltres en moltes coses, quasi mai en totes, que ens permeten conformar la pròpia identitat, creences, idees i formes de vida. Gairebé tot el conflicte Espanya-Catalunya, tal com està plantejat a dia d’avui, deriva del famós article 2 de la CE on s’afirma que la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola. Altra vegada la unitat. En termes territorials o físics ja sabem el que vol dir, si bé l’organització política d’aquesta unitat probablement no és unívoca. Cosa que ha permès a tots els electes recents que els han deixat jurar o prometre la CE sense massa problemes de consciència.
En un comentari recent del professor gallec Antón Losada en un diari digital català afirmava que “morirem de tanta unitat”, referint-se justament a les castanyes dialèctiques entre els partits independentistes catalans arran dels pactes postelectorals. D’ell en manllevo el concepte. Potser no morirem de tanta unitat postulada, però sí que ens en mantindrem malalts fàcilment una temporada.
