Introducció
Actualment es poden definir tres grans regions geopolítiques: l’Oest Global (o Occident Col·lectiu, com li agrada dir a Putin), liderat pels Estats Units; l’Est Global, liderat per la Xina; i el Sud Global, amb un lideratge disputat entre diverses potències, la Xina i l’Índia principalment, mentre que Occident, especialment Europa, es mostra en retirada (exemple: esfondrament de la Françafrique).
L’Índia fa poc que ha substituït la Xina com a estat més poblat del món. El seu comportament geopolític es caracteritza per practicar hàbilment un joc a diverses bandes. D’una banda, manté bones relacions amb l’Oest Global (Estats Units particularment); d’altra banda, forma part d’importants organitzacions de l’Est Global, i al mateix temps manté una forta rivalitat amb la Xina i pertany al Sud Global, que aspira a liderar.
Molts analistes parlen també d’un Nord Global, que suposa un il·lusori gran territori que va des de Gibraltar fins a Vladivostok (Euràsia més Amèrica del Nord), format per Europa, Rússia, Japó, Canadà i Estats Units. També parlen, amb més fonament de causa, del retorn de vells imperis situats a les tres regions geopolítiques (Rússia, Turquia, l’Índia, l’Iran, el Brasil, Indonèsia, Aràbia Saudita, etc.). Assenyalen el retorn de potències regionals i l’absència d’un veritable “govern mundial” en un món globalitzat econòmicament i necessitat de “béns comuns universals” (pau, lluita contra el canvi climàtic, medi ambient, transició energètica, seguretat, lluita contra la pobresa, etc.).
L’absència de govern mundial es fa visible amb les febleses de l’ONU (Organització de Nacions Unides), on l’existència del dret de veto per part de les cinc potències membres permanents del Consell de Seguretat (Estats Units, la Xina, Rússia, el Regne Unit i França) paralitza qualsevol iniciativa que no els convingui.
L’Oest Global
L’Oest Global està format per democràcies. El seu PIB encara supera la meitat del PIB mundial (uns 100 bilions d’euros). Els tres grans del món en PIB són Estats Units amb un 25 % del total, la Xina amb un 18 % i la UE amb un 17 %, aproximadament. La UE té una economia similar a la de la Xina i un 65 % de la dels Estats Units. El creixement anual del PIB del 2022 al 2023 ha estat del 8 % a la Xina, del 2 % als Estats Units i de l’1,4 % a la UE. En 20 anys, la UE ha crescut un 13 % menys que els Estats Units, un endarreriment difícil de recuperar. El 28 % de la pèrdua es deu al treball i el 72 % a la tecnologia. El creixement econòmic de la Xina, a partir de la reforma econòmica de l’any 1978, ha estat extraordinari.
L’any 1945, els Estats Units representaven el 50 % del PIB mundial i l’any 1900 Europa el 25 %. La població d’Europa l’any 1900 era d’un 25 % de la mundial i actualment és d’un 6 %, aproximadament, mentre que el seu PIB havia arribat el 1900 a ser el 50 % del PIB mundial (pic històric). El PIB dels Estats Units l’any 1945 va arribar fins al 50 % del PIB mundial (un altre pic històric). Per tot això, s’ha pogut escriure que el segle XIX va ser el segle europeu, el segle XX el segle americà, i el segle XXI probablement serà el segle xinès o asiàtic.
Europa és líder mundial en despesa social (50 % del total mundial)
A la vista d’aquestes dades, es pot entendre que la Xina i la Rússia de Putin declarin sovint que l’Oest Global està en decadència. D’altra banda, Europa és líder mundial en despesa social (50 % del total mundial). L’excancellera alemanya, Angela Merkel, va declarar fa uns anys que Europa es podia representar amb tres números: 6-20-50, que suposen, respectivament, els percentatges europeus de població, riquesa i despesa social sobre el total mundial.
Les dues úniques superpotències del món avui en dia són els Estats Units, potència hegemònica, i la Xina, potència reemergent. La UE i Rússia no arriben a la categoria de superpotències: la UE, per no haver completat encara la seva unió política i, per tant, per no disposar de polítiques comunes en defensa i afers exteriors, entre d’altres que hauria de tenir per deixar de ser un “actor global in fieri” (en procés de formació); i Rússia, perquè té una economia petita, comparable a la d’Itàlia, i una població relativament baixa (uns 140 milions d’habitants) i decadent.
L’antropòleg francès Emmanuel Todd acaba d’escriure un llibre titulat La défaite de l’Occident (La derrota d’Occident) (Gallimard, 2024). En aquest llibre es pot llegir el següent: “El que desestabilitza avui el món és la crisi occidental i, més específicament, americana, de caràcter cultural i polític, que posa en perill l’equilibri del planeta”.
Un destacat membre de l’escola realista ofensiva de les relacions internacionals, l’acadèmic americà John Mearsheimer, en el seu llibre The Great Delusion. Liberal Dreams and International Realities (2018), coincideix amb la tesi de Todd. Mearsheimer ha escrit que la decadència occidental és deguda al fet que “a Occident ja no existeix l’Estat-nació; el concepte d’Estat-nació pressuposa la pertinença de diversos estrats de la població d’un territori a una cultura comuna, en el si d’un sistema polític que pot ser indiferentment democràtic, oligàrquic, autoritari o totalitari; Estats Units i la UE pateixen del mateix mal, és a dir, la desaparició d’una cultura nacional compartida per la massa i les classes dirigents”.
Estats Units i la UE (27 estats membres) són els dos grans protagonistes de l’Oest Global, mentre que l’OTAN (32 estats membres, dels quals 21 són al mateix temps membres de la UE) és l’organització política i militar líder, que uneix aquests dos grans protagonistes. El lideratge de l’Oest Global correspon als Estats Units. Juntament amb la Xina, són les dues úniques superpotències del món actual: una, l’hegemònica (Estats Units), i l’altra, la reemergent (Xina). La capital dels Estats Units, Washington, és la capital de l’Oest Global.
Segons Todd, els europeus són “vassalls” dels Estats Units dins l’Oest Global. Estats Units pressiona perquè l’OTAN tingui “socis globals”, com el Japó o Austràlia, però encara no s’ha adoptat cap decisió al respecte.
A l’Oest Global hi figuren altres països europeus no membres de la UE, Canadà, Japó, Corea del Sud, Austràlia, Nova Zelanda, alguns països asiàtics membres de l’ASEAN (Associació d’Estats del Sud-est Asiàtic) com Singapur, un país situat a l’Orient Mitjà com Israel, Argentina, altres països d’Amèrica Central i del Sud i, finalment, altres oceànics. La capacitat dels Estats Units de formar coalicions poderoses amb tots aquests països és gran i temuda per la Xina.
El G-7 és una estructura occidental de governança global, formada pels Estats Units, Canadà, Japó i quatre estats membres de la UE (França, Alemanya, Regne Unit i Itàlia). El G-7 representa el 10 % de la població mundial i el 30,3 % del PIB mundial. El seu contrapès a l’Est Global són els BRICS, que superen àmpliament el G-7 en població i també, des de fa poc temps, en PIB.
Els Estats Units lideren l’ordre global liberal instaurat pels Acords de Bretton Woods (1944), que van crear institucions com el Banc Mundial (BM), el Fons Monetari Internacional (FMI), el GATT (General Agreement on Tariffs and Trade) i, més tard, l’Organització Mundial del Comerç (OMC).
La Xina es queixa d’estar poc representada a les anteriors organitzacions internacionals i, per això, ha començat a crear, en paral·lel, institucions globals liderades per Pequín, com el Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructura (2015) o el Nou Banc de Desenvolupament dels BRICS (2015). Malgrat tot, la Xina està present a l’ONU i preconitza un nou ordre mundial multipolar i és partidària del multilateralisme. Per contra, rebutja el món hegemònic i unilateral que representen els Estats Units.
La Xina acusa Occident, i molt particularment els Estats Units, d’encerclar-la a través d’organitzacions com el QUAD (Estats Units, Índia, Japó i Austràlia), AUKUS (Austràlia, Regne Unit i Estats Units) o Five Eyes (Estats Units, Canadà, Regne Unit, Austràlia i Nova Zelanda).
L’actual líder, Xi Jinping, s’ha desmarcat del seu antecessor Deng Xiaoping, partidari de mostrar un “perfil baix” per part de la Xina a l’escenari internacional. Xi Jinping creu que els Estats Units volen entorpir o fins i tot frenar l’ascens de la Xina. Per això, està llençant noves iniciatives a favor del multilateralisme i la multipolaritat, així com la proposta de crear una governança mundial compartida i pacífica, basada en el respecte mutu entre les diferents civilitzacions existents al món.
Exemples d’aquestes iniciatives són les tres següents: Global Security Initiative, Global Development Initiative i Global Civilization Initiative. Xi no vol que l’Oest Global estableixi unilateralment normes universals i aspira a reformar l’ordre mundial existent, que considera “dominat per la potència hegemònica nord-americana”. El president nord-americà, Biden, ha declarat fa poc que “la Xina vol ser la potència hegemònica primer a la seva regió (Àsia Pacífic) i després a tot el món”. Xi Jinping li ha respost denunciant que la intenció dels Estats Units és “envoltar la Xina, contenir-la i tallar el seu auge econòmic”.
L’Est Global
L’Est Global és liderat per la Xina. Rússia s’està acostant cada vegada més a la Xina des de la guerra d’Ucraïna, iniciada el mes de febrer de 2022. A l’Est Global destaquen dues organitzacions: els BRICS i l’Organització de Cooperació de Xangai (OCS).
Els BRICS
Els BRICS estaven formats inicialment per cinc països (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica). Darrerament, s’hi han incorporat cinc països més: Aràbia Saudita (amb un estatus específic, no és una adhesió formal, en funció de la seva tradicional relació d’entesa —protecció militar a canvi de petroli— amb els Estats Units, iniciada l’any 1944), l’Iran, els Emirats Àrabs Units, Egipte i Etiòpia. L’Argentina també va ser convidada a l’adhesió, però l’actual president, Milei, va rebutjar la invitació, tot declarant que no volia entrar en un “club comunista”.
Els BRICS representen el 35 % del PIB i el 45 % de la població mundial. Més de 40 països aspiren a l’adhesió. Segons dos especialistes, es tracta d’una organització que té un “gran futur”. Escriuen que “aquest bloc de països conformarà el nou ordre mundial” (The Battle for the BRICS. Why the Future of the Bloc Will Shape Global Order, Alexander Gabuev and Oliver Stuenkel, Foreign Affairs, setembre 2024). Alexander Gabuev és rus, viu a Berlín i pertany al Carnegie Endowment for International Peace. Oliver Stuenkel és un politòleg alemany-brasiler.
A finals d’aquest mes d’octubre, a la ciutat russa de Kazan, se celebrarà la reunió anual dels BRICS. És la primera reunió de l’organització ampliada a deu països. A l’article esmentat de Gabuev i Stuenkel podem llegir que “a la propera reunió de Kazan, Putin proclamarà que, malgrat els esforços de l’Oest Col·lectiu d’aïllar Rússia després de la seva invasió d’Ucraïna, el seu país no només està lluny de ser un estat pària internacional, sinó que ara és un país clau d’una organització dinàmica (BRICS) que determinarà el futur de l’ordre mundial”.
Segons Gabuev i Stuenkel, “com que els Estats Units i els seus aliats són cada vegada menys capaços de conformar unilateralment l’ordre global, molts països estan tractant d’assolir la seva pròpia autonomia creant i participant en centres alternatius de poder; incapaços o no volent adherir-se a clubs exclusius dels Estats Units i els seus socis júniors, com el G-7 o blocs dirigits militarment pels Estats Units, i frustrats cada vegada més per unes institucions internacionals dominades pels Estats Units, com el FMI o el BM; aquests països estan buscant noves opcions i cercant iniciatives que no siguin nord-americanes, entre les quals destaquen els BRICS”. La UE, per la seva banda, està buscant una “autonomia estratègica” en un món de gegants dominat pels Estats Units i la Xina.
A l’interior dels BRICS existeixen importants discrepàncies. “Alguns membres, com la Xina, Rússia o l’Iran, volen posicionar el grup en contra d’Occident i de l’ordre mundial establert pels Estats Units, però altres membres, especialment l’Índia i el Brasil, no ho volen. Simplement el que desitgen, i en això sí que coincideixen amb la Xina i Rússia, és que el món evolucioni des d’un sistema d’unipolaritat posterior a la Guerra Freda a un altre de multipolaritat; aquesta lluita entre estats antioccidentals i estats no alineats determinarà el futur dels BRICS”.
“El Kremlin pensa que els BRICS poden ser un refugi davant la dominació hegemònica dels Estats Units, cada vegada més pronunciada des de la invasió russa d’Ucraïna l’any 2022”. “Putin és contrari al que ell anomena colonialisme clàssic dels Estats Units i clama contra el monopoli de Washington a l’hora d’establir normes regulatòries del món”. “Putin fa campanya contra un món reglat només pels Estats Units i, de manera especial, contra el predomini del dòlar a nivell internacional”.
Com s’ha dit anteriorment, els BRICS han creat el New Development Bank (NDB), un banc pensat per suplementar i no només rivalitzar amb el Banc Mundial (BM) i el Fons Monetari Internacional (FMI), amb una participació dominant de la Xina, que també ha creat l’AIIB (Asian Infrastructure Investment Bank), impulsant la internacionalització de la seva moneda, el yuan, amb la intenció de contrarestar el dòlar.
La Xina i la Rússia de Putin volen destronar els Estats Units de la seva hegemonia global. L’Índia i el Brasil se situen en un terreny intermedi entre l’Oest Global i l’Est Global. Però tots coincideixen en la necessitat d’una reforma profunda de l’actual ordre mundial, en el sentit de passar d’una unipolaritat dirigida pels Estats Units a una veritable multipolaritat. L’Índia i el Brasil declaren que pertanyen al Sud Global, com també la Xina. Els BRICS són un grup molt prometedor, però tenen per davant reptes importants, ja que es tracta d’un grup molt heterogeni. Hauran de saber gestionar moltes tensions i contradiccions internes.
L’Organització de Cooperació de Xangai (OCS)
La segona institució internacional important de l’Est Global és l’Organització de Cooperació de Xangai (OCS). Té nou membres (Xina, Índia, l’Iran, Kazakhstan, Kirguizistan, el Pakistan, Rússia, el Tadjikistan i Veneçuela), tres països observadors (Afganistan, Bielorússia i Mongòlia) i nou socis de diàleg (Cambodja, Egipte, Nepal, Sri Lanka, Turquia, Aràbia Saudita, Azerbaidjan, Armènia i Qatar).
És una organització intergovernamental fundada l’any 1996 per cinc estats (els cinc de Xangai): la Xina, Rússia i tres estats d’Àsia Central (Kazakhstan, Kirguizistan i Tadjikistan). Va ser refundada l’any 2001. Té la seu a Pequín, capital de l’Est Global. El seu lema és Shanghai Spirit (esperit de cooperació de Xangai). La “Carta de l’OCS” va entrar en vigor l’any 2023. En ella s’afirma que “representem la meitat de la humanitat”.
L’OCS està enfocada cap a la seguretat regional, assenyalant com a principals amenaces el terrorisme, el separatisme i l’extremisme, com convé a Rússia i la Xina. També fomenta la cooperació econòmica. A la cimera de Moscou de 2005 va donar prioritat a projectes energètics conjunts. També es va decidir la creació d’un Consell interbancari i reforçar la cooperació cultural.
Malgrat que l’OCS reconeix en la seva declaració fundacional que no és una aliança establerta contra altres nacions o regions i s’adhereix al principi de transparència, la majoria d’observadors independents consideren que un dels seus objectius principals és servir de contrapès a l’OTAN i als Estats Units, tal com els BRICS són un contrapès al G-7. L’OCS vol evitar conflictes que permetrien la intervenció nord-americana en regions limítrofes amb Rússia i la Xina. Forma un gran espai territorial únic, més homogeni que el format pels BRICS, amb una continuïtat territorial que comprèn Rússia, l’Índia i la Xina. Els BRICS tenen estats membres situats a diferents continents.
Tant l’Oest Global com l’Est Global miren cap al Sud Global per aconseguir la supremacia global.
El Sud Global
El Sud Global comprèn estats del planeta no pertanyents a l’Oest Global ni a l’Est Global, considerats països en vies de desenvolupament o no alineats. L’ONU té actualment 194 estats membres, dels quals 133 es poden considerar que formen part del Sud Global. La Xina, l’Índia i el Brasil es consideren Sud Global i aspiren a dirigir-lo. Una organització important del Sud Global, lligada a l’ONU, és la UNCTAD (Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament).
L’Oest Global i l’Est Global rivalitzen per influir i controlar el Sud Global. L’Oest Global està perdent pes al Sud Global, mentre que la Xina fa anys que treballa intensament les seves relacions amb el Sud Global, a partir de la creació l’any 2014 de les noves rutes de la seda, canalitzades a través de l’organització BRI (Belt and Road Initiative). La Xina finança infraestructures sense ingerir-se en els afers polítics interns dels estats on inverteix.
El G-20 cavalca entre les tres grans regions geopolítiques
El G-20 és una organització internacional important en matèria de governança econòmica mundial, formada per estats membres de les tres regions geopolítiques existents. Segons prestigiosos analistes (com Josep M. Colomer, professor de Relacions Internacionals a la Universitat de Georgetown, Estats Units), el G-20 és l’organització que més s’assembla a un govern mundial econòmic, ja que hi conviuen estats membres desenvolupats al costat d’altres en vies de desenvolupament.
Els membres actuals són: l’Argentina, Austràlia, el Brasil, el Canadà, la Xina, França, Alemanya, Itàlia, l’Índia, Indonèsia, el Japó, Mèxic, Corea del Sud, Rússia, l’Aràbia Saudita, Turquia, els Estats Units i la Unió Europea (Espanya és un convidat permanent). A la darrera reunió del G-20, celebrada a Nova Delhi, l’Índia es va voler presentar com el líder indiscutible del Sud Global.
PARTICIPA EN LA I CONFERÈNCIA CÍVICA D’ACCIÓ POLÍTICA. INFORMACIÓ I INSCRIPCIÓ
Tant l’Oest Global com l’Est Global miren cap al Sud Global per aconseguir la supremacia global. Share on X
Loading ...
