Un dels principals camps de batalla de la guerra cultural en els nostres dies són les sèries televisives. La televisió segueix tenint un gran influx en la gent gran i de mitjana edat, però els joves ja no veuen la televisió, s’alimenten de sèries. Els valors inserits en els guions de les sèries es propaguen sense resistència i sense cap mena d’anàlisi, el sentit crític s’anul·la sota el desplegament d’emocions de la trama argumental i l’espectador acaba fent seva la cultura dels guionistes.
Per tant, la primera elecció de l’espectador ha de ser la de triar al seu proveïdor de sèries. La càrrega ideològica de les produccions dels últims anys no pot ser rebuda acríticament per un espectador madur. No és casualitat el tractament de temes conflictius en aquestes produccions: la violència, l’homosexualitat, la família, la religió, la política, el matrimoni, l’avortament … Facin l’esforç d’analitzar com es tracten (o s’ignoren) aquests temes i prenguin les seves decisions de forma coherent. Hi ha molt en joc.
Però les grans productores de contingut han fet recentment un pas sorprenent (Disney i Netflix amenacen de deixar de gravar a Geòrgia si endureix la llei de l’avortament), condicionant la decisió empresarial d’on gravar les seves produccions a la derogació de lleis provida. No és que prenguin posicions ideològiques, promocionant o combatent un projecte de llei (no es deixin enganyar pel titular), el que volen és que no entri en vigor una llei ratificada pel governador de Geòrgia el passat 7 de maig.
La posició d’aquestes productores està més a prop del xantatge (“o canvies la llei o m’emporto els llocs de treball”) que de la llibertat empresarial enfront d’una decisió política (“m’emporto els llocs de treball perquè has canviat la llei que em perjudica”).
Si les decisions empresarials de Disney i Netflix prenen una clara posició ideològica, és lògic pensar que la seva línia editorial està en la mateixa direcció.
