Publicat a La Vanguardia el 18-10-2021
El declivi de Catalunya és una evidència, sempre matisable. Ho constatava al meu article anterior (“Projecte per a Catalunya”, del 4 d’octubre),però llavors per què resulta tan difícil abordar solucions que el frenin o reverteixin? La resposta rau en l’existència de tres dislocacions que fan impossible aquesta tasca. Faig servir aquest terme, propi de la medicina, en el sentit que les articulacions relacionades no poden complir amb les seves finalitats perquè no estan alineades en la seva posició normal. Substituïu el terme articulació per institució i tindrem l’escenari català.
La primera dislocació es dona entre les institucions polítiques i les que formulen les necessitats econòmiques. El catalanisme governant sempre ha expressat raonablement bé els interessos econòmics procurant, mitjançant la política, la responsabilitat social de l’activitat econòmica, de manera que no entressin en contradicció. La bona marxa de les empreses era un designi necessari. Ho exemplifica Pujol, Sant Pancraç salut i feina, i Maragall i Montilla no ho van desmentir. Però avui el socialisme és un altre, dependent dels comuns que poden, i l’independentisme ha fet de la contradicció el seu cavall de batalla. El cas estrany de l’aeroport de Barcelona és l’últim i espectacular exemple d’una tendència.
La segona dislocació es dona entre el principi d’exigència d’un bon govern per part de la ciutadania i el seu comportament electoral. Es pressuposa que la democràcia serveix per elegir els qui s’espera que procurin amb eficiència i eficàcia el bé comú. No és el cas català. Els votants donen suport a l’independentisme malgrat que suspenen el Govern, consideren negativa la situació econòmica i política de Catalunya, i no esperen una millora clara. Això ho diuen les enquestes. Al país de Prat de la Riba, governar bé ja no és un incentiu polític.
Finalment, la dislocació de la representativitat del Parlament. Es tracta de la falta d’una alternativa al bloc hegemònic constituït per l’independentisme, el Partit Socialista i els comuns, que configuren el marc de referència cultural i moral hegemònic a Catalunya, causant de la nostra incapacitat per afrontar les arrels del declivi. I sense alternativa que el qüestioni, desapareix la necessitat de rectificar. Aquesta dislocació ha forjat unes institucions i una democràcia excloent en què les línies vermelles, la transformació de l’Estat de dret en un Estat de lleis, han generat, en el súmmum de les contradiccions, la deslegitimació de l’autoritat i, per extensió, de la policia.
Aquestes dislocacions que desconjunten el país estan causades per determinats impulsos de la societat desvinculada: l’hedonisme de la satisfacció del desig com a únic hiperbé, el qual cap necessitat, realitat, compromís o deure han de frenar.
En el rerefons també hi ha la crisi de lideratge de la societat civil: des de les patronals històriques fins a la majoria de les grans institucions de la societat catalana han deixat de ser el que van ser (i el Barça és l’últim de la llista), institucions aglutinants amb capacitat per assenyalar camins i propiciar-los. Però la qüestió desgraciadament és més àmplia: vivim una crisi generacional en els nostres nivells de dirigència. Això és sempre desagradable de dir, però hi és. Els nostres polítics, i no és una exclusiva de Catalunya, són pitjors que les seves generacions precedents. Em refereixo a com duen a terme les tasques, i en absolut estic qualificant la seva condició personal, que pressuposo bona.
Tres pilars que empenyien a fer bé les coses estan malmesos. Em refereixo a la família, l’escola i la cultura catalana. La família impulsa aquí les recuperacions després dels desastres, i sosté els desenvolupaments. Està en risc d’extinció, sense protecció de cap mena, i amb polítiques pròpies de la societat desvinculada, que incentiven la desfamiliarització. La qualitat de l’escola, un altre signe històric de Catalunya, ha estat destrossada i vivim instal·lats amb singular despreocupació en l’emergència educativa. Finalment, la cultura i la llengua catalana eren, en les seves exigències i horitzons, un operador de l’excel·lència. Només s’ha d’observar TV3, l’agència cultural més costosa, per constatar en què s’han convertit.
Però amb el diagnòstic no n’hi ha prou si no en sorgeixen les mesures reparadores. Me n’ocuparé, si Déu vol, en la pròxima ocasió.
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.