Per què “consideració”?
Faig servir el mot amb la mateixa intenció que -salvant les distàncies tan abundoses que separen a l’autor- Sant Bernard de Claraval a l’obra del mateix títol de la “consideratio”: no és només pensar o reflexionar, sinó aturar-se, meditar, discernir i mirar les coses amb profunditat davant Déu.
Bernat contraposa l’agitació i dispersió de les ocupacions polítiques i administratives amb la necessitat de conservar la interioritat, la contemplació i el judici clar. La consideració en aquest cas és tant una disciplina espiritual i intel·lectual que permet governar amb saviesa, però que considera el “telos“ el d’un concepte avui renascut amb força com és el del floriment humà, que contempla les dimensions econòmiques, però que és limitat per elles, perquè sap que la realització necessita a més d’altres grans components, perquè una vida, la d’un poble, regeixi.
Ramon d’Abadal, 1936: un diagnòstic encara vigent
El primer de gener de 1936, Ramon d’Abadal escrivia a Revisió de la recerca d’un ordre unes paraules que avui podrien passar per un editorial contemporani. L’historiador lamentava que la política catalana hagués estat arrossegada per l’anècdota i per l’instint, sense una “concepció directiva” ni una reflexió profunda. Denunciava que els nostres polítics, tret d’uns pocs excepcionals, no havien fet l’esforç d’adquirir un bagatge intel·lectual capaç de suplir la manca d’una tradició de govern pròpia.
La seva frase més colpidora encara interpel·la: «Així hem arribat a no saber ben bé què volem, com ho volem, per què ho volem, on som i què podem». I el que podem ressona amb més força que mai.
Avui no ens trobem a les portes d’una guerra civil, però sí davant d’una degradació sostinguda de la política catalana. La falta de projecte, la improvisació constant i l’absència d’un debat rigorós sobre el país que volem construeixen una sensació d’estancament. Les mateixes mancances que Abadal assenyalava fa gairebé noranta anys —superficialitat, manca de direcció i d’autoexamen— continuen marcant el present.
Potser, com ell suggeria, ha arribat l’hora de fer allò que en dirien els francesos marquer le point: aturar-nos, mirar-nos al mirall i entendre què som, què hem estat i què podem ser. Sense aquest exercici, difícilment Catalunya sortirà del laberint on es troba atrapada.
Uns trets característics de Catalunya
- les seves febleses geogràfiques i materials,
- la industrialització pionera,
- els tres moments clau (1714, 1936 i 1939),
- tres dels grans vectors de força: llengua i cultura, associacionisme i religió.
Que Catalunya, com a comunitat nacional amb llengua, cultura i drets propis, dotada d’un ampli autogovern, arribés fins a la tercera dècada del segle XX, malgrat ser un país de llengua minoritària i població feble, situat entre dos gegants històrics en llengua i cultura com són Espanya i França, sembla gairebé un impossible. Que això ho hagi assolit després de grans trasbalsos històrics encara ho fa més inversemblant. Més difícil, encara.
Des del segle XVIII, Catalunya registra immigracions de persones de llengua i cultura diferents, un fet que s’accentua de manera extraordinària als segles XX i XXI i que, evidentment, crea fortes dificultats i febleses pel que fa al fet diferencial i fonamental de Catalunya: la seva llengua i cultura.
És insòlit que un país amb escassos recursos naturals, sense cursos d’aigua importants i navegables, sense una agricultura pròspera, amb poques planes i un territori muntanyós i trencat, arribés a desenvolupar una de les primeres revolucions industrials d’Espanya i la mantingués al màxim al llarg del temps.
Històricament, al segle XVII-XVIII, Catalunya tenia un pes econòmic dins del conjunt espanyol que no diferia massa del que avui té Extremadura. Era l’època en què qui tallava el bacallà econòmic eren Andalusia i Castella.
Era una societat ferrenya, malavinguda, amb un bandolerisme important i mal comunicada. Aquesta última característica ha persistit fins a èpoques molt recents. Un país profundament rural i tradicional, que va obrir-se camí per si sol -a diferència del País Basc no disposava dels capitals anglesos interessats a explotar el potencial siderúrgic d’aquell país- l’abundància de mineral de ferro d’alta qualitat (pobre en fòsfor), molt demandat a Europa, la proximitat del carbó d’Astúries, el port de Bilbao que facilitava l’exportació cap a la Gran Bretanya i la importació de carbó britànic: el capitalisme anglès va ser decisiu al principi, amb inversions en la mineria i el comerç del ferro, mentre que el capitalisme espanyol (burgesia basca, naviliera, bancària i industrial) va consolidar el procés creant alts forns, drassanes i bancs.
Res de semblant tenia Catalunya excepte en el cas del port de Barcelona cabdal per les exportacions i importacions. La revolució industrial més gran i més important d’Espanya per la seva dimensió demogràfica es va fer a Catalunya i va tenir com a epicentre una gran ciutat: Barcelona.
Tota aquesta trajectòria d’èxit, o si més no de superació, davant cops adversos —alguns d’ells demolidors—, té tres moments clau: 1714, 1936 i 1939.
Catalunya va aconseguir superar la crueltat i la destrossa interna de la Guerra del Francès, provocada no sols pels enemics, sinó també per la depredació de les tropes espanyoles. També va sobreviure a les guerres carlines i liberals, d’una intensitat extraordinària, que van desencaixar i fragmentar el país.
Tot això és extraordinari. Però constato que aquest “extra” s’ha acabat i que hem entrat en un declivi —més o menys llarg, més o menys lent—, precisament en un dels moments històrics en què Catalunya ha tingut més capacitat d’autogovern. Com és possible. La consideració es duu per dos camins lògics; un que han fallat forces que existien en el passat i que eren senzillament necessàries. L’altre que el poder polític és incapaç de suplir-les perquè és limitat i perquè està pèssimament exercitat.
Catalunya ha sobreviscut a 1714, a guerres carlines i el 1939. Però avui, amb més autogovern que mai, sembla encallada. Per què? #Catalunya #Història Share on X
Loading ...
