La vida com a projecte polític

Publicat a La Vanguardia el 3-5-2021

Les nostres greus crisis polítiques tenen una difícil resolució mentre els diagnòstics parteixin de les mateixes idees causants del desastre. Avui vivim sota la llosa de la crisi dels partits, de les institucions i del concepte i la confiança en la política. Ens danya terriblement la partitocràcia i l’abandonament del bé comú, la demagògia, la burocràcia de la despersonalització, el poder irresponsable, la corrupció, la ideologia de la cancel·lació i l’exclusió política, i la desvinculació de les elits. Atesa aquesta realitat, es pot esperar que siguin els mateixos malalts, els partits en lliça, els qui ens guariran? Només s’ha de veure l’estat en què han quedat els qui ens havien de redimir en la seva novetat, Podem i Ciutadans.  Però llavors com resolem el maleït embolic? La resposta gran, profunda, és: mitjançant una alternativa moral i cultural a construir festina lente, “afanya’t lentament”. Però l’hem d’edificar simultàniament a la resposta política a curt termini, sempre incompleta però necessària per vital. La resposta que combati els mals de les ideologies polítiques de la desvinculació. I aquesta només pot ser la política de la realitat, que ens diu que la gran qüestió en joc és la vida, les seves condicions, la seva dignitat i llibertat.

Si aquesta exigència sobre la vida se situés com a horitzó de sentit, com a telos de la política, tot canviaria a millor, perquè l’acció de govern s’organitzaria i jerarquitzaria a partir de les necessitats fonamentals dels ciutadans, fins a fructificar en el reconeixement efectiu de la dignitat de totes les persones, i la construcció de les condicions que regeixen la llibertat real.

Però prou de teoria. Cal concretar-ho: fixem-nos en Barcelona. Hi ha una extensa zona de la ciutat on la mortalitat és molt més gran per la influència de causes socioeconòmiques i culturals. Es tracta d’un extens espai que s’estén des del límit de la Zona Franca i la Marina del Prat Vermell, cap al Poble Sec, el Raval fins al parc de la Ciutadella i la Barceloneta. Una altra gran zona es troba als barris limítrofs del Besòs, la Pau, el Maresme, i puja cap al nord a través de Baró de Viver, una part de Trinitat Vella, Trinitat Nova, Torre Baró, Ciutat Meridiana, Roquetes, Vallbona, Canyelles, el Verdum; en definitiva, una gran part de Nou Barris, juntament amb els enclavaments del Carmel i la Teixonera. En aquests territoris com a causes vinculades a l’excés de mortalitat apareixen patologies connectades amb factors socials, econòmics i culturals. Unes de més específiques dels homes, com la sida, sobretot en el passat, l’MPOC i el suïcidi, aquestes tres sobretot en homes. D’altres de comunes als dos sexes, com la cirrosi, el càncer d’estómac i la diabetis. Que sigui així no és una fatalitat. Ho observem comparant-t’ho amb els barris on les condicions materials i culturals són millors. Aquí, aquestes patologies estan molt menys presents, la mortalitat és més baixa, i està relacionada majoritàriament amb malalties pròpies de l’envelliment.

Seria un error traduir aquestes consideracions circumscrivint-les només a la política sanitària. Perquè, a més, inclouen tot l’ampli espectre de la salut pública, juntament amb la majoria de les àmplies competències municipals que té Barcelona, fruit de la Carta Municipal. Es tracta de polítiques ambientals, laborals, familiars, culturals i educatives, de seguretat, habitatge; de les relacionades amb l’activitat econòmica, la renda disponible de les famílies, la cultura, la mobilitat, els serveis socials, el paper de l’escola i no només en relació amb els alumnes, que és la seva tasca principal. De manera especial la vida comunitària, en particular en les missions d’acompanyament i acollida, així com la formació del capital social. Barcelona té els mitjans necessaris, per bé que subutilitzats, per millorar substancialment la vida dels ciutadans i oferir un model virtuós cap a Catalunya, Espanya i Europa.

El cap i casal pot ser un bon exemple de la nova política del segle XXI, la de la vida com a projecte polític,a partir del principi que tota vida importa. I això significa canvis de perspectiva molt amplis. Per exemple, que la veritable inclusió social no consisteix a onejar la bandera LGTBI, ni portar-la a la mascareta com presumeix Ada Colau, sinó que es tracta que sigui efectiva a l’espai públic, i en els ajuts econòmics i socials a les llars, els ancians, els invidents, els sords, els autistes, i en general a les persones dependents de tota condició. Una ciutat inclusiva per a les dones gestants, les criatures i les seves famílies, per als qui pateixen la vida al carrer. I significa, evidentment, esmenar el tràgic pecat municipal d’haver-se posat de perfil davant la pandèmia, en lloc d’involucrar-s’hi a fons utilitzant les competències de què disposa l’Ajuntament.

 Loading ...