La Unió Europea i Àfrica: una oportunitat històrica

Destaquen els acords amb els països ACP (Àfrica, Carib i Pacífic), primer a través de les Convencions de Yaoundé (1963) i  Lomé (1975), i més tard amb l’Acord de Cotonú (2000), en el que participen 48 països de l‘Àfrica subsahariana, que expira el mes de febrer de 2020.

Cronològicament, darrera dels països ACP, el segon focus d’atenció varen ser els països africans de la Mediterrània. Avui Barcelona és precisament la seu de la Unió per la Mediterrània (UpM), formada per tots els països de la UE més els països mediterranis del nord d’Àfrica i altres de l’Orient Mitjà i sud-est d’Europa. També tenim l’Estratègia Conjunta Àfrica-UE (2007), diverses estratègies regionals com La Banya d’Àfrica (2011), el Golf de Guinea (2014) i el Sahel (2011), a més  dels Diàlegs formals  (cimeres Unió Africana-UE).

El tema central de la cinquena Cimera Unió Africana-UE celebrada a Abidjan (Costa de Marfil) l’any 2017, deu anys després de l’adopció de l’Estratègia Conjunta Àfrica-UE, era molt significatiu: la joventut (“Inversions en la Joventut per a un Desenvolupament Sostenible“).

Els reunits estaven convençuts de que si Àfrica podia ser el continent del futur, la joventut era el futur del continent africà. Es reunien 83 països en els que residien 1.700 milions de persones , vinculats per la geografia, la historia i la humanitat. Mentre que Europa, als ulls dels assistents, estava en vies de convertir-se en la regió “més  envellida“ del món l’any 2030, Àfrica era, amb molt, la més “jove“, amb una edat mitjana inferior a 20 anys.  Es contemplava que la població d’Àfrica es doblaria fins els 2.400 milions de persones el 2050 i es quadruplicaria per sobre dels 4.000 milions l’any 2100. La Comissió Europea es comprometia a facilitar 31.000 milions d’euros fins al 2020 a fi de contribuir a brindar als joves la oportunitat de prosperar a la seva terra i a mobilitzar 44.000 milions d’euros en inversions en infraestructures essencials.

Malgrat tot, els experts més seriosos consideraven que no n’hi havia prou per part d’Europa i repetien que invertir a Àfrica i  gestionar amb generositat  els fluxos migratoris del Sud era assegurar-se el futur i una posició dominant, econòmica i culturalment parlant. Tenien raó. L’acció europea en el continent africà ha quedat endarrere aquests darrers anys quan se la compara amb la nova gran política africana de Xina i els esforços més recents d’altres potències, com Rússia o Índia, per augmentar la seva presència en el continent africà.

Xina ha desenvolupat una política africana molt ambiciosa en el marc de la seva iniciativa coneguda com “les noves rutes de la seda“ o també per les seves sigles angleses OBOR ( One Belt One Road ). El mes de setembre de l’any passat es va celebrar una gran cimera  Xina-Àfrica a Pequín, on el president xinès Xi Jinping va anunciar un paquet d’inversions pels propers tres anys  superior als 60.000 milions de dòlars, en forma de préstecs sense interessos, línies de crèdit, fons per al desenvolupament i suport als països receptors per finançar les seves exportacions a Xina, a més de fomentar la inversió directa d’empreses xineses en els països africans. “La inversió xinesa a Àfrica no ve amb condicions polítiques“ , va declarar  Jinping davant dels seus socis africans. “No interferirem en la política interna dels  països ni exigirem demandes que la gent pensi que són difícils de complir“, en clara referencia a Estats Units i Europa. Xina ja ha superat als Estats Units com a soci comercial d’Àfrica i acaba d’obrir la seva primera base militar en l’estranger a Yibuti, un petit país ubicat a la Banya d’Àfrica.

Rússia, per la seva banda, ha tornat recentment a l’Àfrica. No és la primera vegada. En l’apogeu de la guerra freda al segle XX, la URSS va establir forts vincles d’influència i col·laboració militar amb diversos països africans.  Alguns dels principals líders africans van anar a Moscou per estudiar en universitats d’èlit. Aquella entesa es va difuminar amb la caiguda del mur de Berlín (1989) i la desintegració de la URSS (2001). La Rússia de Putin ha decidit recuperar el terreny perdut. Si Rússia gairebé no va mostrar interès per Àfrica en la primera dècada i mitja del segle XXI, les sancions occidentals imposades el 2014 per annexar-se Crimea van portar a Putin a buscar nous socis geopolítics, i a rastrejar oportunitats de negoci. Recordem que Rússia és el segon venedor d’armes del món.  Aquest any Putin organitza la primera cimera Rússia-Àfrica en un complex hoteler de Sotxi, al costat del mar Negre.

Hi ha similituds entre la irrupció a l’Àfrica de la Xina i la més recent de Rússia. Com és el cas de Pequín, el mètode de Moscou per comerciar i invertir a l’Àfrica arriba sense prescripcions en matèria de drets humans ni condicionants d’actors com el Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial. Rússia, com Xina, han sabut jugar l’absència d’un passat com a colonitzadors i han accentuat el seu costat amable. De moment, l’acostament de Moscou als països africans es fonamenta menys en un gran disseny estratègic de dominació, com és el cas de Xina, que en una recerca d’influència puntual, oportunista i pragmàtica, essencialment guiada per motius econòmics.

A més de Xina i Rússia, cal afegir la creixent influència de la Índia en el continent africà, basada en una important presència històrica. En tots els indicadors seriosos de penetració cultural (idioma, religió, etc.) la influència de la civilització índia pot llegir-se en la vida quotidiana dels africans corrents.

A tot l’anterior, cal afegir que els Estats Units de Trump, l’altra gran potència global al costat de les  anteriors, estan mostrant un desinterès evident per Àfrica. No en va Donald Trump ha qualificat de “pous infectes“ alguns països africans. És un  exemple monumental dels seus disbarats internacionals.

Tot convida a Europa a reconsiderar i millorar la seva relació amb Àfrica. Els Estats Units estan distrets, Xina desplega un “nou Pla Marshall” a l’Àfrica i  Rússia es torna a mostrar activa. I , sobretot, avui ja està molt clar que a l’Àfrica es troba el cor del creixement demogràfic i econòmic del futur , que l’Àfrica es disposa a repetir el model de creixement de Xina i de convertir-se en la nova fàbrica del món. Aspira a convertir-se en el pulmó de l’economia global. Àfrica està en plena transformació. El mes de maig d’enguany es va constituir un mercat comú de 1.200 milions de persones. Ha duplicat el PIB els darrers 12 anys i aquest any creixerà un 4%. Un 60% dels africans té menys de 25 anys, és la població més jove del món.

Finalment, cal assenyalar una cosa molt important pel que fa als europeus: la UE és el model que Àfrica ha triat per integrar les seves economies i millorar la seva  governança.

Si Europa aprofita l’avinentesa i aposta per una nova cooperació, per un veritable codesenvolupament amb pobles vinculats amb ella per la cultura i la història, podria ajudar a aixecar la civilització del futur. La UE no es pot deixar perdre aquesta oportunitat històrica .