Crida molt l’atenció -i, certament, paradoxal- que la societat suposadament més desenvolupada des de la perspectiva del coneixement hagi perdut la raó, en el sentit més literal.
Aquesta afirmació potser pugui semblar una mica exagerada, excessivament genèrica i, fins i tot, reduccionista, però il·lustra una realitat que es constata dia a dia en els grans debats del nostre temps i en les notícies quotidianes. Serveixin dos exemples com a demostració.
El primer d’ells és el relatiu a la diferenciació entre gènere i sexe, debat suscitat en els anys 60 del passat segle sobre el que avui en dia pràcticament no cal dir res si no és per donar suport a la argumentació dels que sostenen -o experimentant- que el seu sexe biològic és una categorització que constreny excessivament el que la persona és i que el gènere, elegible, és flexible.
No importa el que diu la ciència, ni les evidències biològiques, ni es permet discrepar basant-se en una i altres. Davant de qualsevol manifestació en contra, es reacciona amb violència, des del pur sentimentalisme. El mateix passa en no poques ocasions quan es menysprea a les persones que puguin estar vivint aquesta situació; lluny de raonar les pròpies posicions, s’ataca a qui consideren contrari sense pietat, amb deduccions absurdes que no permeten el diàleg, ni la trobada, ni l’escolta, ni l’intercanvi d’arguments en un o altre sentit.
El segon, radicalment diferent però igualment il·luminador, és la recent sentència de Tribunal Constitucional per la qual es declara la inconstitucionalitat de el primer estat d’alarma decretat pel Govern d’Espanya. Més enllà de la utilització de la mateixa amb fins partidistes (la qual cosa, per cert, es dona igualment en l’exemple esmentat), es va començar a criticar o defensar vehementment la posició de l’òrgan sense que es conegués encara el text complet de la sentència, únicament la seva part dispositiva. Els elements objectius de les situacions sobre les quals es reflexiona semblen no importar tampoc en aquest cas.
La raó ha estat un dels elements definidors de la nostra civilització occidental.
La raó entesa com a capacitat de discernir, acció d’argumentar en suport d’alguna cosa, facultat de reflexionar, des de l’escolta, buscant la veritat de les coses. Potser aquí rau l’autèntic problema: al descartar l’existència de veritats objectives, atès que tot és subjetivable, la raó perd valor com a instrument de recerca de la veritat i també com a premissa del debat entre posicions que, encara enfrontades i, fins i tot, radicalment oposades, intenten trobar aquesta veritat.
Les conseqüències són funestes: pèrdua de llibertat, desaparició de tot allò que s’allunyi del plantejament propi, visceralitat en el diàleg, impossibilitat de trobada. En definitiva, el que veiem cada dia en televisions, ràdios, xarxes socials …
Recuperar la raó és imprescindible. Però no pot fer-se sense connectar-la amb el reconeixement que existeixen veritats objectives que la precedeixen. I això, és clar, és una qüestió que la societat més suposadament desenvolupada des de la perspectiva del coneixement no està disposada a acceptar.
Recuperar la raó és imprescindible. Però no pot fer-se sense connectar-la amb el reconeixement que existeixen veritats objectives que la precedeixen Share on X
Loading ...
