La societat civil ha d’organitzar-se i liderar la superació del desastre

Per abordar la nostra realitat cal assumir que estem davant uns problemes de dimensió històrica, només superats per la Guerra Civil, que les nostres generacions han viscut.

Situaré una xifra per emmarcar la magnitud de la tragèdia. Em puc equivocar però  estimo que a 31 de desembre hauran mort entre 70 i 80 mil persones de la Covid-19 i, unes 40 mil més de l’excés de mortalitat degut a altres causes que, pel col·lapse, no han pogut ser ben ateses.

Han passat coses molt greus, i no estan finides. Enumero algunes per exemplificar la necessitat de reflexió i resposta:

• El desencert de les respostes governamentals, que ens han conduit a ser el país del món amb més mort en relació a la població, superant Italià. España: 15% de la mortalitat de la mortalitat mundial, amb menys d’un 1% de la població. Catalunya supera clarament Espanya.  Aquí cal tota una reflexió necessària sobre la eficiència i l’eficàcia, i en el rerefons, en les virtuts arquetípiques que haurien de reunir aquells que elegim per governar.
• La fallida del  sistema en el cas de la gent gran ha estat tràgica, per a les residencies sobretot, però també per a les persones que vivien a les seves llars.  També aqui s’aplica la reflexió anterior, més dues altres. Una, molt funcional, que obliga a reflexionar sobre el model de residències. Una altra, més profunda ,sobre la família, l’habitatge, i el paper de la gent gran en la nostra societat.
• El document del Servei d’Emergències de Catalunya donant instruccions a qui facilitar i a qui no aplicar  els respiradors en funció de l’edat ( 75 anys) i l’argumentari a utilitzar per a no traslladar la gent gran als hospitals, ha estat una vergonya de la qual s’han fet ressò els mitjans internacionals. Aquí la reflexió és sobre qui  decideix sobre la vida de les persones, en nom de qui i de què, i més enllà encara, sobre la nostra axiologia sobre el valor de la vida humana.
• La conversió de l’estat d’alarma en un estat d’excepció, i la inoperància dels parlaments, és una advertència. La temptació del cesarisme o dirigisme democràtic és palesa. Un cap de govern parlant en nom de tota la nació, ha estat assumit per masses amb normalitat, quan és una aberració democràtica, perquè només representa el govern. Les representacions completes són del Congrés i del  Cap de l’estat.  La democràcia, ja patia, ara patirà més. No n’hi ha prou en acudir al Congrés cada 15 dies per sol·licitar una pròrroga, i alhora mantenir la paràlisi en el control governamental al Congrés i al Parlament. Un cop més els presidents d’ambdues institucions s’han manifestat més com a persones de partit, que com a l’autoritat institucional que representen.
• El confinament i les condicions socials. No té res a veure, viure’l sense especials angoixes econòmiques en una llar suficient, que sense ingressos, i en una habitació rellogada, o tota una família de 4 persones en 40 metres quadrats.
• El govern de Catalunya acumula errors, genera desconcert, exacerba el conflicte; utilitza la tragèdia per a la seva política de confrontació; i va a conflicte diari amb el govern espanyol. Però, alhora queda per explicar per què la taxa de morts es tan alta a Catalunya, a la Conca d’Òdena, a les residencies de gent gran (prop del 25% de tota Espanya en aquest centres). I per què fins ara no s’ha reconstruït un dels ponts de Montblanc… a mans dels pontoners de l’Exèrcit. L’eficàcia del govern Torra el situa a les antípodes del govern Basc que, malgrat l’explosió inicial i el gran focus de Vitória, a acabat fent-se amb el control, almenys amb termes comparatius. La disponibilitat de respiradors, i l’ús massiu de test hi tenen a veure. Per què en un cas han disposat d’aquest medis, i un país tan exportador i amb relacions com Catalunya, això ha arribat tard i malament?
• La crisi econòmica pot ser monumental, amb una reducció del PIB d’entre 8 i 10 punts segons les diferents estimacions, i moltes empreses, sobretot petites, destruïdes, i un atur que pot arribar al 15%. Però, hi ha altres apreciacions com les del ministre Escrivá, que considera que tot el problema serà perfectament manejable. Estem davant una davallada històrica o un període passatger curt?
• I a banda de tot això, una política que es continua movent per criteris  molt i molt partidistes. Tinc seriosos dubtes que els partits actuals, segur que amb algunes excepcions, estiguin capacitats per dur-nos per al bon camí, sense una reacció extraordinari de la societat civil, que marqui prioritats,  sistematitzi exigències i sobretot, regeneri la pràctica política.

Només podrem encarar bé el futur si la societat civil s’organitza més be i es mou per sobre dels partidismes.  Cal que la societat que mostra solidaritat, iniciativa, creativitat, disciplina, s’organitzi  per regenerar la política. Si no ho fem, difícilment en sortirem ben parats d’aquesta tragèdia històrica.

Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS