Tots parlem de l’Estat del Benestar i coincidim, en termes generals, en les seves bondats. Però què entenem com a tal? La pregunta no és intranscendent. Prova d’això és que no hi ha un únic model que respongui a aquesta denominació, sinó diversos.
Per la seva banda, respondre a aquesta qüestió requereix definir, primer, quina funció li assignem a l’Estat i, després, quin significat li donem al “plus” del “benestar”.
En la nostra opinió, la funció de l’Estat és la de promoure un marc jurídic, social i econòmic que permeti que les persones desenvolupin el seu potencial amb la finalitat de garantir el seu benestar en llibertat i igualtat d’oportunitats i condicions. Des d’aquesta perspectiva, l’Estat ha de promoure la llibertat i el desenvolupament de la persona com a garantia d’una vida digna; llibertat l’únic límit és el bé comú. La persona, no ho oblidem, no viu de forma aïllada, sinó que conviu en societat; societat que s’ha d’orientar cap al bé comú que l’Estat ha de promoure i afavorir.
Es tracta, per tant, d’un Estat “possibilitador” i no “subvencionador” ni “paternalista”; Estat, a més, en què la intervenció ha de ser subsidiària, especialment, amb relació a la família que, com a tal, és un dels principals eixos de cohesió de la societat; qüestió no menor ja que coexisteixen avui societats absolutament “solitàries”, com la sueca, i altres marcadament cohesionades al voltant de la família, com l’espanyola. Segons quin sigui el model que triem, les polítiques socials són diferents.
Des d’aquesta perspectiva, és obvi que l’Estat ha de garantir i promoure la igualtat d’oportunitats que, tradicionalment, s’han vinculat al dret a la sanitat i l’educació. No obstant això, el nivell de benestar en què les societats desenvolupades han arribat fins avui fa necessari incloure en el seu àmbit de protecció als joves, que són el futur, i als que integren l’anomenada tercera edat, que són els que amb el seu esforç han contribuït fins a la seva jubilació a finançar l’Estat del Benestar. Així i tot, el seu àmbit queda encara reduït si no incloem el dret a un habitatge digne.
Però és innegable que el benestar de la persona no és possible si no es garanteix el dret a un treball digne, i la correlativa i obligada protecció als que es troben en situacions de vulnerabilitat.
Es tracta, en definitiva, de complir amb els mandats que la nostra Carta Magna reconeix i que es resumeixen en els que amb caràcter general els seus arts. 9.2 i 10.1 recullen: “correspon als poders públics promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en què s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que impedeixin o dificultin la seva plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social”, i” la dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altres són fonament de l’ordre polític i de la pau social“.
En aquest context, el dret a la sanitat, a l’educació, al treball, i a un habitatge digne, amb especial atenció als joves, a la tercera edat, i als supòsits d’exclusió o vulnerabilitat social, constitueixen els eixos centrals sobre els quals cal vertebrar el modern Estat del Benestar.
Però aquest Estat del Benestar requereix finançar-se amb el compromís dels qui l’integren; finançament que només és possible si es promou la dignificació i la generació ètica i responsable de la riquesa, entesa com la capacitat de generar renda fruit d’un treball digne que estableixi les seves arrels en l’esforç continuat i en la seva estabilitat. Es tracta, en definitiva, de premiar l’esforç i no l’especulació.
Més enllà de les creences de cadascú, crec que coincidirem que “ajudar els pobres amb diners ha de ser sempre una solució provisòria per resoldre urgències. El gran objectiu hauria de ser sempre permetre’ls una vida digna a través del treball “(Laudato Sí).
Reconeixent el necessari i just repartiment en la renda del treball, sigui quin sigui el seu origen, cal reconèixer, també, la necessària llibertat de mercat perquè aquest funcioni adequadament; llibertat que exigeix evitar les concentracions de poder, els abusos i els privilegis i la tutela requereix òrgans independents i solvents que controlin i vetllin per la veritable i lliure competència.
És aquesta llibertat, rectament entesa, la qual ha de permetre recuperar la necessària i àmplia classe mitjana; llibertat que cal compatibilitzar amb polítiques predistributives que garanteixin la menor desigualtat possible sigui quin sigui el seu origen.
En definitiva, l’Estat del Benestar requereix un Estat que garanteixi i promogui la generació de renda i la seva justa distribució; aspecte aquest consubstancial a l’essència del mateix Estat del Benestar.
D’aquí, també, la importància de distingir entre un Estat mínim i un Estat just. Mentre el primer s’identifica amb un Estat impositor, el segon ho fa amb un Estat Social; Estat, aquest últim, del qual sorgeix l’anomenat “contracte” o “compromís” social com a expressió del correlatiu joc i equilibri de drets i obligacions que tots hem d’assumir.
És en aquest aspecte on l’Estat del Benestar adquireix la seva veritable carta de naturalesa exigint el compromís i esforç responsable de tots a fi al bé comú; és a dir, a una societat més justa; a la justícia social. I és aquí on entronca la raó de ser de l’anomenada economia social de mercat en compatibilitzar la llibertat de mercat i el bé comú. Des d’aquesta perspectiva, la llibertat de mercat és sens dubte compatible amb l’Estat del Benestar.
Des d’aquesta perspectiva, l’únic límit que aquest últim suposa en relació amb la llibertat individual és el respecte al bé comú. No hi ha doncs cap incompatibilitat entre lliure mercat i Estat del Benestar, sinó, en tot cas, entre llibertat individual i bé comú. Límit, això sí, que suposa una restricció a la maximització sense més dels beneficis en estar aquests orientats a una finalitat superior: el bé comú. Es tracta, en definitiva, d’una economia socialment responsable; circumstància que exigeix facilitar la praxi empresarial mitjançant normes raonables i proporcionades a la mida de les empreses i el compliment no sigui un obstacle a la seva creació i / o a l’emprenedoria. I des d’aquesta perspectiva cal promoure també el repartiment socialment responsable entre les rendes empresarials i les procedents del treball, circumstàncies, totes elles, que exigeixen un ampli consens social.
En aquest context, adquireixen ple sentit models alternatius d’economia com la circular, la col·laborativa, i la pròpia economia social “estricte sensu”.
Però atès que la generació de recursos és limitada, és al seu torn necessari que aquest Estat sigui eficient; eficiència que requereix la necessària col·laboració publicoprivada, consubstancial, per cert, a aquest compromís social i responsable de tots amb l’Estat del Benestar o, millor, amb la Societat del Benestar. En aquest sentit, cal distingir el “públic” de la seva gestió. Mentre que l’Estat ha de promoure i garantir determinats serveis “públics”, la seva gestió, en les condicions que aquest determini, es pot concertar amb el sector privat sense detriment algun de la qualitat que es pretén aconseguir.
Així mateix, la col·laboració publicoprivada és imprescindible per impulsar els projectes que com a país es considerin estratègics, per promoure la investigació, el desenvolupament, i la innovació tecnològica, per fomentar el compromís empresarial en el desenvolupament de polítiques públiques i socials, i per la promoció de l’acció de mecenatge.
Estat, o millor, Administració, que requereix la seva professionalització, meritocràcia, transparència i exemplaritat; Estat en què tan important, o més, és l’eficiència, eficàcia, austeritat i transparència en la despesa pública, com l’eficiència i justícia en la imposició.
Arribats a aquest punt, és també necessari tenir presents els permanents reptes de futur als quals la nostra societat s’enfronta i que cal abordar anticipant-se a aquests. L’innegable repte de les noves tecnologies i els seus importants efectes en molt diferents àmbits és tan evident com real, i requereix un reflexiu i consensuat pla d’adaptació; repte al qual cal sumar altres com la necessària integració dels moviments migratoris en condicions de dignitat, la lluita contra el canvi climàtic, els nous models de societat, o l’aposta decidida per la creació de valor com a factor diferencial entre uns i altres productes i / o serveis.
En definitiva, cal promoure un marc d’estabilitat que, sent la persona l’eix central, promogui la seva estabilitat, benestar i desenvolupament en un context de confiança i participació. És doncs imprescindible escometre ja la renovació de l’Estat del Benestar.
