La Xina va canviar de model econòmic el 1978
La reemergència de la Xina a partir de la seva reforma econòmica de 1978 constitueix un dels esdeveniments geopolítics més grans de la història contemporània. Estem només als començaments d’un procés que la Xina protagonitza i que redefinirà el món. En contrast amb aquesta realitat, a Europa i Occident en general no es coneix prou el significat i l’impacte d’aquella reemergència. Aquest coneixement és crucial per ser capaços de reaccionar adequadament al gran desafiament que suposa la nova Xina.
1978 és l’inici del procés. En aquell any, la Xina, sota la presidència d’un líder pragmàtic, Deng Xiaoping, canvia de model econòmic. La Xina abandona el sistema econòmic comunista i adopta l’economia de lliure mercat, alhora que manté el règim polític de partit únic (Partit Comunista Xinès). Deng declara que està creant “un socialisme amb característiques xineses”. Analistes forans el qualifiquen de “capitalisme d’Estat”.
En realitat, l’economia xinesa, més que no pas una economia de mercat, és un híbrid, barreja de planificació –amb un gran sector públic, que inclou la banca– i mercat El que fa el sistema “socialista”, segons la doctrina oficial, és “el predomini de la propietat pública”, que es va redefinint sobre la marxa.
Deng és conegut sovint com l’“arquitecte de la Xina moderna”. A partir del 1978, la Xina experimenta la major i més ràpida transformació socioeconòmica de la història. El món no ha viscut mai una irrupció tan colossal i impactant com la del retorn de la Xina a l’escena global de protagonista.
Es calcula que a partir del 1978 més de 800 milions de persones han deixat enrere la fam i la misèria. El 1978, el PIB xinès a preus de mercat era un sis per cent del dels Estats Units. A partir de llavors i durant dècades va experimentar creixements econòmics anuals de doble dígit. En paritat de poder adquisitiu, la Xina ja va assolir el PIB dels Estats Units el 2014. Va camí de superar-lo, comptabilitzat a preus de mercat. Avui ja suposa més de dos terços. Algunes estimacions indiquen que el PIB de la Xina a preus de mercat podria superar el dels Estats Units al voltant del 2049, centenari de la fundació de la República Popular de la Xina.
Deng Xiaoping havia treballat de jove a França i també havia estat a l’URSS. Tenia idees pròpies sobre allò que funcionava i allò que no funcionava. Un lema que se li atribueix és: “gat blanc, gat negre, és igual, l’important és que caci ratolins”. Era un líder savi i pragmàtic. La primera cosa que va fer va ser privatitzar l’agricultura, amb un èxit immediat que va consolidar la reforma en conjunt.
És poc sabut que el model econòmic que Deng Xiaoping va instaurar a la Xina a partir de 1978 va ser també influït pel de Singapur. Deng era amic i admirador de Lee Kwan Yew, creador del Singapur modern. Lee va aconseguir transformar en molt poc temps el seu petit país, de dimensió territorial comparable a Andorra, en una gran potència econòmica.
Lee explica a les seves memòries que en trobades amb Deng anteriors a la reforma li va traslladar raonaments com els següents:
“No t’adones que només hi ha xinesos pobres a la Xina? Parlar d’un “pobre xinès” és un oxímoron, ja que els xinesos són treballadors, sacrificats, esforçats, estalviadors, enemics de la pobresa. Cap xinès pot ser pobre en un entorn institucional de bon govern que permeti el lliure desenvolupament de les seves capacitats naturals d’iniciativa i responsabilitat. El sistema econòmic comunista fa pobres els xinesos. Has de canviar de sistema, inspira’t en el model de Singapur. El 80% de la nostra població és d’ètnia xinesa i cap xinès no és pobre a Singapur.
El model triomfador de Singapur és senzill. Es basa en encertades polítiques econòmiques i socials promulgades pel meu govern després de la independència, que han generat un període de ràpida industrialització i gran creixement econòmic. Els pilars fonamentals del nostre model són: govern eficient; vista a llarg termini; fort lideratge (Lee va ser primer ministre del 1959 al 1990); administració pública de mida reduïda, altament qualificada i ben pagada; tolerància zero a la corrupció; obertura al comerç internacional; liberalització del comerç; obertura a la globalització; atracció de la inversió estrangera; facilitació de la pràctica dels “valors asiàtics” (esforç, iniciativa, responsabilitat, sacrifici, estalvi, família), així com de la meritocràcia inspirada pel confucianisme. Gràcies a aquest bagatge, Singapur ha passat en molt poc temps de ser un país miserable a un país desenvolupat.” Deng va fer seves les recomanacions del seu amic Lee Kwan Yew.
A partir de la reforma econòmica del 1978, l’ascens de la Xina ha estat extraordinari. Més que d’“emergència de la Xina”, el que és correcte és parlar de “reemergència”, ja que la Xina, al llarg de tota la seva història, ha estat sempre un país important, un país central amb molts tributaris, aïllat voluntàriament durant segles. Encara el 1820 el PIB de la Xina era el més gran del món.
Sobre la reemergència de la Xina
1. La Xina és molt més que un país, és una civilització. La Xina és un estat/civilització amb més de 5.000 anys d’història. Es considera a si mateixa una civilització primigènia. A diferència d’altres civilitzacions que van heretar trets de cultures anteriors, la Xina va desenvolupar escriptura, organització política, tecnologia agrícola i estructures socials pròpies, sense influències directes. És una de les civilitzacions mare de la humanitat, al costat de les mesopotàmiques o l’egípcia. La Xina ha estat una gran potència durant la majoria de la història de la humanitat recent: uns 3.000 anys. La Xina és l’única civilització de l’antiguitat que avui sobreviu.
2. La paraula “Xina” significa “regne del centre”. S’ha considerat tradicionalment a si mateixa melic del món sense necessitat de conquerir territoris exteriors. La Xina ha estat més envaïda que invasora. La Gran Muralla és una gran estructura de defensa respecte als invasors del nord (guerrers nòmades, mongols).
3. La dinastia Ming (segle XV) va decidir organitzar grans viatges marítims liderats per l’almirall Zheng He. Va dirigir set expedicions entre 1405 i 1433. Les seves flotes eren colossals, superaven en tot – grandària, tecnologia, armament – a les occidentals del moment. La pólvora i la brúixola van ser inventades a la Xina abans que a Occident. Els grans vaixells de Zheng He van navegar per l’oceà Índic i van arribar a Àfrica. Els emperadors Ming van decidir posar punt final a les expedicions poc temps després d’empreses. A partir de llavors, la Xina es va aïllar de la resta del món. Els xinesos no tenien interès en gairebé res que passés fora de les seves fronteres.
4. L’aïllament de la Xina va coincidir amb el gran ascens d’Europa al món a partir del segle XV: descobriment d’Amèrica, revolució científica, revolució industrial, etc. Els Estats Units i Japó també es van modernitzar, mentre la Xina dormisquejava en el seu aïllacionisme. Entre el 1839 i el 1949 es produeix el que a la Xina anomenen “el segle d’humiliació”, produït per les derrotes sofertes davant de potències exteriors invasores (països occidentals, Japó) molt superiors científicament i tecnològicament a una Xina que s’havia aïllat a partir del segle XV. L’ascens actual de la Xina és una resposta al “segle d’humiliació”. La Xina no vol que es repeteixi una cosa semblant.
5. La reacció de la Xina al “segle d’humiliació” comença el 1949, quan Mao Tse Tung funda la República Popular de la Xina. El seu lideratge revolucionari deixa moltes més ombres que llums i milions de víctimes. La Xina no s’enlaira econòmicament fins a adoptar la reforma del 1978.
6. Estats Units és la potència hegemònica a partir de 1989/91 (caiguda del mur de Berlín, implosió de l’URSS), però entra en declivi relatiu a partir de 2001. La Xina és la gran potència reemergent a partir de 1978, el 2001 entra a l’Organització Mundial del Comerç (OMC). El futur del món depèn de les relacions dels Estats Units i la Xina, que poden ser de competició, cooperació o conflicte. La cooperació entre les dues potències és indispensable, atès el grau d’interdependència assolit i el calibre dels reptes planetaris (nuclear, mediambiental, sanitari).
7. La Xina avui és hereva d’un model mil·lenari de governança jeràrquica, meritocràtica, no expansionista, amb valors diferents dels occidentals i incontestables èxits econòmics i socials. El sistema ofereix una sortida eficaç al subdesenvolupament i planteja una alternativa eficient a un model capitalista unipolar occidental que dona mostres d’esgotament.
8. D’aquí a tres anys es complirà mig segle de la reforma econòmica xinesa del 1978. El resultat és que la Xina mai havia estat tan poderosa en tota la seva història de més de 5.000 anys com ho és ara. La potència hegemònica, els Estats Units, s’enfronta al repte geopolític més gran fins ara conegut – la reemergència de la Xina – un repte molt per sobre del que li va suposar l’URSS.
La reemergència de la Xina a partir de la seva reforma econòmica de 1978 constitueix un dels esdeveniments geopolítics més grans de la història contemporània Share on X
