Durant l’últim trimestre del 2019 el subcontinent sud-americà s’ha vist sacsejat per una escalada d’esclats socials altament conflictius i amb forts episodis de violència.
Aquests successos s’han produït, gairebé simultàniament, a l’Equador, Xile i Colòmbia; i el seu desenvolupament ha fet sospitar que no es tracti d’esdeveniments aïllats, ni de bon tros espontanis, sinó d’una successió d’esdeveniments orquestrats per factors amb interès a generar desestabilització política a la regió.
Les protestes a cadascun dels països afectats han tingut els seus particulars detonants, com ho han estat l’eliminació de subsidis, l’alça de preus i el rebuig a la corrupció administrativa. Això no obstant, les circumstàncies en què s’han produït les protestes tenen almenys dos punts en comú: l’expressió de descontentament social davant de mesures o models econòmics implementats per governs crítics al socialisme del segle XXI (projecte polític-ideològic instaurat per Hugo Chávez i els seus aliats llatinoamericans), i l’existència de greus indicis d’ingerència de les dictadures cubana i veneçolana mitjançant la infiltració d’agents encoberts entre els manifestants.
En el cas de l’Equador, una onada de violència al carrer va fer estremir aquest país durant la primera quinzena del passat mes d’octubre, com a protesta per l’eliminació d’un subsidi als combustibles. La protesta, que va generar la mort d’almenys 6 persones, va fer que el president Lenín Moreno es veiés en la necessitat de traslladar el seu govern des de la capital de la República (Quito) fins a la ciutat de Guayaquil, i va acabar forçant a derogar el decret a fi de procurar la pacificació del país.
Colòmbia, que també ha estat afectada per aquesta onada de manifestacions al carrer, està sent camp de protestes contra les polítiques econòmiques i socials del govern d’Iván Duque des del passat 21 de novembre.
En ocasió del VIII Gabinet Binacional colombo-equatorià, celebrat el passat 11 de desembre del 2019 a la ciutat de Cali (a uns 300 km al sud-oest de Bogotà), els presidents Duc i Moreno han aprofitat per plantar cara a aquest fenomen que ha estat assetjant les democràcies de la regió, i que ja comença a ser conegut com a “la primavera llatinoamericana“.
A la trobada, tots dos governants van acordar estrènyer llaços binacionals en pro de la defensa i l’enfortiment de la institucionalitat democràtica de la regió; i en la seva declaració final, que també va abordar aspectes de seguretat, defensa i integració fronterera, entre d’altres, tots dos mandataris van emfatitzar la renovació del seu compromís d’apostar per la cooperació i la integració com a espais per al diàleg i la concertació regional.
El president Lenín Moreno, en referir-se al dret constitucional a la manifestació pública, va assenyalar que les protestes podrien estar legitimades; però, al mateix temps, va al·ludir a factors desestabilitzants que hi estarien infiltrats.
Aquest tipus de manifestacions “es tornen perilloses quan s’hi filtren enemics de la democràcia i la pau“, va assenyalar Moreno.
Així mateix, en invocar els límits democràtics i constitucionals del dret a la protesta, Moreno va emfatitzar en el fet que “hi ha una línia vermella que no cal travessar, en la qual es busca desestabilitzar el Govern, s’agredeixen les persones i se’ls lesiona físicament” .
Cal destacar que diferents governants, dirigents i analistes polítics han manifestat les seves sospites que la “primavera llatinoamericana” hauria estat orquestrada per les dictadures de Caracas i l’Havana.
El president equatorià va expressar que els brots de violència han estat provocats per “forces estranyes a la pau, a la seguretat i a la llibertat” i que els autors ja van ser “identificats“.
“A aquest grup no li interessa l’avanç dels pobles, el seu únic interès és mantenir agendes polítiques“, va assenyalar Moreno.
Per la seva banda, el president neogranadí Iván Duque, en coincidir amb les apreciacions de Lenín Moreno, va invocar la Carta Democràtica de l’Organització d’Estats Americans (OEA) com a instrument per defensar la institucionalitat amenaçada al continent.
“La democràcia a la nostra regió ha de ser sempre preservada i enfortida. No en va tenim una Carta Democràtica Interamericana que defensem, ens inspira i ens motiva“, va declarar el governant colombià.
A l’igual que Moreno, Duque va reconèixer el deure de tot govern pel que fa a escoltar el clam popular i respectar les protestes pacífiques, però destacant que aquestes han de produir-se dins de el marc constitucional, “perquè la violència només busca deteriorar la democràcia i les llibertats dels ciutadans“. Igualment, va condemnar els que s’haurien infiltrat a les protestes ciutadanes amb la finalitat de procurar la desestabilització política de la regió.
“Han pretès pescar en aigua tèrbola i aprofitar-se de les expressions genuïnes de la ciutadania per tractar d’incidir amb violència per a que es mutin a la violència“, va afirmar el president colombià.
Davant d’aquest escenari, resulta oportú tenir present que la manifestació pública i pacífica és un dret polític fonamental en tot sistema democràtic; i que els factors externs que estarien exasperant els manifestants d’aquests països sud-americans serien precisament els dos règims més repressius del continent americà: les dictadures de Cuba i Veneçuela.
En circumstàncies com aquestes, ens permetem invocar i complementar les sàvies paraules de l’eminent filòsof i polític francès Alexis de Tocqueville: “Els problemes de la democràcia es resolen amb més democràcia“; mai amb la migració cap a sistemes polítics que, amb ofertes populistes, inicien seduint les majories desafavorides, per després mostrar el seu veritable rostre, que no és altre que el totalitarisme opressor de l’home i supressor de tota llibertat ciutadana.
La democràcia no és un sistema perfecte, però sí perfectible. Cap altre sistema polític garanteix un hàbitat tan propici per al respecte de la dignitat i drets inherents a la persona humana. Alguns pobles obliden aquesta realitat per un moment, i això pot ocasionar durs i perllongats períodes d’opressió i sofriment; tal com ha passat a la nació veneçolana, on la democràcia es va suïcidar el desembre de 1998 amb l’elecció popular d’un militar colpista (Hugo Chávez), el projecte polític del qual sempre va tenir per objectiu l’extinció de la democràcia per instaurar una dictadura inspirada en el castro-comunisme.
Les conseqüències, que avui són història viva, conviden tot el poble llatinoamericà a atendre i entendre les paraules de Joan Pau II en la seva carta encíclica Centesimus Annus:
“L’Església aprecia el sistema de la democràcia, en la mesura que assegura la participació dels ciutadans en les opcions polítiques i garanteix als governats la possibilitat d’escollir i controlar els seus propis governants, o bé la de substituir-los oportunament de manera pacífica“.
