Duresa i comoditat, simplicitat i majestuositat, sequedat i frescor, aquesta és la contradicció del nostre entorn mediterrani.
Menyspreat per la verdor, apreciat per la civilització.
Quina ombra és millor que la que pot oferir un pi al costat del mar en un dia de ple estiu?
Quina visió ens apropa més a la naturalesa del Creador que la perspectiva de la caiguda de les roques sobre el mar, originant una petita cala envoltada d’una vegetació agresta i amenaçant i tota aquesta visió banyada per un mar sobirà que tantes històries ha protagonitzat.
I enmig d’aquesta postal perfecta, la cirereta, que permet acabar de crear un quadre que ni els nostres grans s’haguessin oposat a firmar, l’ermita de Santa Cristina que el mateix Josep Pla va catalogar com “l’ermita de les ermites catalanes” i per si no hagués quedat prou clar, afegia “potser, la cosa més reeixida, més graciosa i més espontània que ha creat l’esperit de la menestralia catalana.”
Davant tal espectacle, l’única actitud que té sentit per hom és la de prendre consciència de la seva petitesa i donar gràcies a qui ens ha fet el regal de poder contemplar la perfecció.
Loading ...
