La necessitat de la revolta cívica i la regeneració.

Què més ha de succeir perque diguem prou tan fort que facin trontollar les poltrones del poder dels qui ens governen, des de la Plaça Sant Jaume a la Moncloa? Què cal mes perque provoquem la crisi de la partitocràcia?

La Covid tornar a arruïnar literalment moltes economies, famílies, vides. Els morts continuaran a l’alça, certament molt menys que en les onades anteriors, però masses perque no sigui una tragèdia. En aquesta onada en portem 2018 a tota España, quants avions es deurien d’estavellar per assolir aquesta xifra? Són menys, molts menys que els més de 20.000 de la primera, segona i tercera onada, però molts i amb una diferencia important.

Podrien ser menys si hi hagués amb caràcter permanent un programa de vigilància i gestió epidemiològica. Sabien el que estava passant a Europa, com en la primera onada ho vàrem veure a Italià, sense que el govern Sanchez es donés per al·ludit. Sabien que la variant Òmicron és 70 vegades més contagiosa, que la famosa immunitat de grup baladrejada per Sánchez és un mite per les mutacions, i perque les vacunes perden els seus efectes entre els 3 (Astra Zeneca ) i 6 mesos. Però no s’ha fet res. Es varen tancar els sistemes de control i de seguiment dels afectats, i es continua sense una Agencia de Salut Pública forta i independent. No hi ha cap prevenció activa basada en l’ús sistemàtic de tests i seguiment dels contagis, i sobretot s’ha perdut un temps extraordinari per aplicar la tercera dosis. Ni tan sols tenim una legislació adecuada.Tot això quan falta poc per complir 2 anys de l’inici de la pandèmia. Actuen sempre com si fos un fet sobtat i ocasional, quan en realitat és un mal encara endèmic.

En plena onada de pandèmia es fa el Congres del PSC (i s’infectà la presidenta Balear que va assistir-hi, Francina Armengol), es fa la manifestació per la llengua amb 35.000 persones, el concert d’en Llach amb 15.000 sense especials precaucions. Pocs dies després es vol implantar un nou toc de queda, tancar l’oci nocturn i limitar aforament de restaurants al 50%. Però, quina capacitat de preveure tenen els que ens governen? Cap! Són incapaços i, a més irresponsables, perque no assumeixen les conseqüències dels seu actes.

Al mateix temps no acabem de sortir del forat de la crisi, que no superarem fins el 2023, amb sort, i l’ocupació que es crea és de baixa productivitat, el que vol dir sous insuficients en època d’inflació disparada. España ha caigut al lloc 17 dels països de la UE en renda per càpita, i tan sol assoleix el 84% de la mitjana europea, a 10 punts d’Itàlia, a la que havíem de superar, segons es va anunciar en el seu moment. Però el pitjor indicador és que països de la depauperada ex URSS ja són mes “rics” que España. Lituània Txèquia i Eslovènia. I a sobre Catalunya retrocedeix perquè no va més bé que la mitjana espanyola.

Mentre, l’oposició es dedica a batalles com les del català, al que utilitzen com a arma política (afavorit per la instrumentalització que en fa el govern de Catalunya; que més voldríem que a totes les escoles el 75 % de les classes fossin integralment en català. Si ara ni tant sols arriben a la meitat!). L’oposició és tan incapaç que ni tan sols ha aconseguit un rendiment de comptes de les polítiques aplicades a la pandèmia després de sis onades (dels que més d’Europa) i més de 100.000 morts, que a Catalunya ha representat una davallada històrica de la població. Després de la Guerra Civil aquesta és la major catàstrofes que hem viscut. I aquí no passa res.

No necessitem anuncis tímids d’alternatives mel·líflues. Necessitem una revolta cívica per regenerar la vida política i social, si volem sortir del pou que nosaltres mateixos cavem. Una revolta cívica davant el poder, la partitocràcia, els “disfrutadors de rendes publiques en nom del seu progressisme, i les elits que han desertat del seu servei a la societat i es dediquen a la “gara -gara” amb els que manen.